Encauats

Crisi? Quina crisi?

2011-01-30T14:44:00.001+01:00

Visitant el blog dels Premis Cat m'assabento que hi ha engegada una iniciativa curiosa: la commemoració del "Dia del blogaire en crisi", proposada pel Salvador Massip, del blog Bloguejat. La iniciativa dóna compte d'un fet innegable i dolorós de tot blogaire i és que en algun moment ens assetja la més absoluta manca de creativitat, imaginació, interès i altres condicionants que ens porten a trobar-nos davant d'una plana buida i el cursor fent pampallugues a un cantonet, com donant-nos pressa.

La proposta en qüestió consisteix en penjar una imatge que podem trobar al seu blog que il·lustra aquesta situació: una bombeta amb una creu al damunt i un advertiment de perill. S'hi pot afegir tot blogaire en crisi creativa o bé tot blogaire creatiu, per solidaritat amb els altres. Feu una ullada al seu post, per saber-ne més.

El cas és que he estat rumiant si m'afegia a la iniciativa o no. Jo sóc ben bé un d'aquests blogaires en crisi. Quants cops he estat construint un post perfecte, interessant, emocionant, divertit... Però l'he fet al metro, sense ordinador, sense paper ni llapis, enmig de tot de gent dreta amb cara de son, carregada de feina pendent, fent equilibris per no caure cap endavant cada cop que el conductor del metro frena... Quan per fi sóc davant de l'ordinador, el post s'ha fet fum, el cervell està embotit, la imaginació, de vaga. I així passen les setmanes.

Un cas típic, vaja.

Aleshores, avui, s'han donat les circumstàncies adients per trencar la dinàmica. Tenia l'ordinador a mà, la feina estava aparcada (de moment) i a més tenia alguna cosa a dir.

Tinc un dilema: m'afegeixo a la iniciativa? Esperar a aquell dia per penjar un logo que diu a crits que no tinc ganes d'escriure res al blog em deixa en una situació galdosa. A més, desorganitzada com sóc, arribarà aquest dia (31 de maig, recordeu) i em trobarà com sempre, carregada de feina pendent, cansada i sense imaginació. El pitjor: sense memòria, que t'hi jugues que me'n recordaré el dia 2 o 3 de juny?

Però, i la solidaritat? Tants moments d'angoixa i sentiment de culpabilitat en veure que a sota del teu blog enllaçat hi diu "3 setmanes" o "més d'un any" (que m'hi he trobat)... tanta decepció després d'haver elaborat mentalment el post perfecte i que no et veus amb cor de materialitzar-lo un cop davant l'ordinador... no es mereix tot plegat un dia de recolliment? Aquell dia podem fer el nostre minut de silenci particular. Podem fer una mena de catarsi col·lectiva, exhalar tots plegats un "Ai, sí...", un "no som res..."

Si més no, desapareixerà el "3 setmanes" de sota el nostre blog enllaçat...

No sé, continuaré rumiant-hi, tinc temps encara... oi.

... i 40

2010-12-29T21:00:00.000+01:00

Ja n'he fets quaranta i de moment tot va bé... aviam demà...

39...

2010-12-16T21:11:00.001+01:00

Fa fred i aviat faré anys. En faré 40, per ser exactes. Crisi? En principi la vaig patir als 30, la crisi. Jo em pensava que no la tornaria a tenir, ara ja em veia arribant als 40... i als 50... als 60... Abans mirava els 30 com un futur llunyà. Però intueixo que no només tornaré a patir-ne una, de crisi, sinó que aquesta s'anirà renovant cada deu anys, com el carnet de conduir. El futur ja és aquí. Tinc l'esperança que quan faci 70 ja no seran crisis sinó alegries.

Buscant una A trobes una teranyina...

2010-10-28T20:27:00.000+01:00

Buscant imatges d'una A (coses meves), he topat amb dues imatges impactants, si més no per a mi. Sembla ser que a Austràlia s'han conegut casos d'aranyes gegantines que es mengen ocells. La notícia ha aparegut a diversos mitjans i les fotos fan impressió. Es tracta d'una varietat d'aranya gegant anomenada en anglès Golden orb weaver, aranya teixidora d'orb daurat, i el seu nom científic és Nephila edulis. El cas curiós és que, en principi, aquesta aranya habita a Sud-Àfrica i els estudiosos estan amoïnats pel seu futur perquè només viuen en una zona concreta, no és una espècie gaire estesa. En canvi, aquests casos coneguts són d'Austràlia.

Una altra cosa curiosa és que només són gegants les femelles d'aquesta espècie, els mascles són cinc vegades més petits. O millor dit, ells fan la mida normal, són elles les exagerades...

A Austràlia aquests dos casos van passar en jardins particulars i han creat una certa expectació, la gent es preguntava si potser no eren fotografies trucades. Els experts, però, diuen que són possibles, però rars. Una possible explicació pot ser que l'expansió de les àrees urbanes ha propiciat l'ampliació de la dieta de les aranyes. Les víctimes són ocells de mida petita, pardals o pinsans, que habitualment són domèstics, portats de fora, ja que, pel que he sabut, a Austràlia no n'hi ha.

L'aranya fa mitja damunt una flor,

la tela que fila és com si fos d'or.

Les mosques beneites la miren badant,

no saben que un dia potser hi moriran.

L'aranya molt llesta segueix fent ganxet,

estira les potes i canta baixet.

Ireneu Segarra

Des de la universitat

2010-10-28T12:43:00.000+01:00

Estic escrivint aquesta entrada des del bar de la UB. A les catacumbes, una exageració, és clar. Tot segueix igual, els cambrers són els mateixos, els entrepans de dos pams disposats uns damunt dels altres sobre la barra, grupets de nois i noies xerrant i debatent, molts amb el seu tàper amb els típics macarrons. Uns quants solitaris amb els apunts escampats sobre la taula. La novetat és, potser, algun portàtil ultralleuger incorporat a l'escena. Em sento una mica com un bolet fora de temporada.

Fa poca estona he marxat del Paranimf, on he anat a acomiadar-me del meu professor. Han sigut uns moments difícils de definir, totes les llàgrimes les vaig alliberar ahir nit, quan vaig conèixer la notícia, quan vaig ser conscient que no era un error, que el meu professor, Joan Solà, havia mort. Avui queda el nus a la gola i una incapacitat de somriure amb naturalitat.

No sabia ben bé si estava al lloc correcte. Al davant hi havia la família, però jo no sabia qui era qui, a qui m'havia de dirigir... qui sóc jo, per dirigir-me a ningú, de fet... He mirat poques vegades el fèretre i ho feia per prendre consciència que a dintre hi havia el meu professor. Aleshores tornava el nus a la gola i recordava una situació semblant, amb la mort del meu pare. Mirant el fèretre i pensant que a dintre hi havia el meu pare... i havent de dir-me, amb franquesa, que no. En aquell moment i ara. No. A dintre no hi ha el meu professor, ja no hi és i ens haurem d'acostumar a no veure'l.

Mentre seia en un dels bancs m'he posat a observar la gent que anava desfilant per donar el condol a la família. He vist passar companys de facultat amb els que no vaig arribar a relacionar-me. Alguns m'han mirat potser pensant que els sonava i no sabien de què. He vist desfilar els meus professors, alguns els vaig tenir en més d'una assignatura, d'altres només durant un curs. Alguns em van motivar, d'altres em van desesperar. M'ha agradat veure'ls i he comprès que també han estat importants per a mi. Hauria pogut apropar-me a ells i saludar-los, m'hauria agradat molt que m'haguessin reconegut. Però he tornat a pensar... qui sóc jo? Una ex-alumna que en el seu moment tampoc va destacar gaire...

Al cap d'una estona he pensat que havia arribat el moment de marxar. Després, mentre em dirigiria al bar de la uni veuria la figura de Solà en tots els homes baixets i prims, de cabells blancs esparsos, barbeta i ulleres, però, ara, he tornat a mirar el fèretre, per mirar algun lloc, i mentalment he dit: "Adéu, professor".

Ha mort el meu professor

2010-10-27T20:26:00.000+01:00

M'agradaria fer un discurs que mostrés la meva admiració pel meu professor, però no puc. M'he quedat sense paraules. Només penso que no és just, que no pot ser que marxin tan aviat les persones que més falta ens fan.

L'estimo, professor.

Res

2010-10-22T16:32:00.001+01:00

Estic tornant a caure en la desídia i ja he deixat passar dues setmanes sense actualitzar. Podria dir que no tinc res a dir, però el cert és que han passat prou coses al món com per fer-ne una entrada. Van aconseguir treure els 33 d'Atacama del fons de la terra i van muntar tot un espectacle al voltant. Vam veure com el president de Xile feia tot el possible per sortir a la foto, com si l'heroi fos ell i no pas els miners que des de les profunditats aguantaven el tipus i les esperances per sortir sencers i ben avinguts. Com si el rescat hagués estat possible perquè ell va voler i no pas perquè des del primer moment es va movilitzar tothom per salvar-los. Ara el senyor Piñera es vol passejar (potser ja ho fa) amb la càpsula Fènix per tot arreu on el rebin. Mentrestant, en altres mines els miners deuen seguir tant putejats com sempre, els que per fi han sortit d'aquí a quatre dies hauran d'enfrontar-se a la realitat i hauran d'admetre que tot el rebombori muntat no servirà per arreglar-los el futur per sempre. Hi haurà altres accidents en altres mines i potser hi haurà víctimes i aquest cop no hi haurà una sonda afortunada.

Què més ha passat? Ah, sí. Un futbolista, un tal Ramos, no fa gaire va donar mostres de la manera de ser de tot espanyol de pro i a la que va poder va menysprear Catalunya i la nostra cultura. El pitjor és que només ens vam emprenyar els catalans i no tots. La resta ni tan sols ho ha valorat si no era per treure-li importància.Era una broma, és clar. El pitjor de tot és que el que estava al seu costat, Piqué, en lloc de sentir-se directament insultat, que és el que va ser, va riure com per treure ferro a l'assumpte. I no tinc ganes de dir-ne res més, perquè em caurà malament el berenar que encara no he pres.

Avui o potser ahir, ja no ho recordo, un del PP amb diarrea verbal va dir que els morrets de la Pajín li fan pensar en coses que no vol dir. L'Alícia Sánchez-Camacho té sort de ser al PP. Si fos d'un altre partit, els del PP l'haurien posada a caldo, perquè ja hem vist que quan critiquen les dones dels altres partits no ho fan seguint uns criteris professionals. Tot plegat fa venir basques.

I ara mateix a la tertúlia sobre La Riera que fan al programa de TV3 estan fent un gran escarafall pel fet que un dels personatges ha perdut la virginitat als 34 anys. Pel que es veu això no és possible. Pel que es veu s'ha de ser un àlien o un ésser amb algun problema greu per arribar a aquesta edat sense haver fotut un clau. Fins i tot diuen que potser és lesbiana la noia en qüestió i que el que passa és que amb un home no ho ha fet mai, però amb dones ho haurà fet manta vegades.

Oh, a sobre, ara mateix acaben de dir que la setmana que ve els de Divendres seran a L'Hospitalet de Llobregat!!!! No m'ho puc creure... hauré de gravar els programes... per fi sabré en què destaca la meva ciutat, tenim plats especials? Com se'n sortirà en Marius Serra per trobar maneres "nostrades" d'anomenar les roselles? Que no s'estranyi si li diuen que aquí en diem... "amapoles"...

Salut i una tisana...

Janelle Monáe

2010-10-06T22:46:00.001+01:00

Llegeixo al Periódico un article curt de Nando Cruz sobre la Janell Monáe, un nom absolutament desconegut per a mi. És cantant, jove i, si he de jutjar per la foto del diari, amb un estil androgin que recorda una mica la Grace Jones, incloent-hi un tupè exagerat que s'eleva uns deu centímetres per damunt del seu front. L'article és una presentació del segon disc de la cantant, que avui actua a l'Apolo; que, probablement de fet, deu estar actuant ara mateix mentre escric aquesta entrada o potser ja ha acabat.

L'articulista en parla en termes elogiosos, la presenta com un d'aquells artistes que en surten pocs al llarg de les dècades i que van més enllà de la praxi habitual en el món de la música. Una artista versàtil que alterna estils diferents, des del funk galàctic (que no sé com sona) fins a jazz llatí o acords d'òpera. El que en diu Nando Cruz és suficient com per fer-me buscar-la al Youtube i decidir per mi mateixa si realment val la pena.

Espero trobar-me una noia alta, amb aires una mica petulans i música electrònica, amb videoclips d'arguments conceptuals, amb molts blancs i negres. El que trobo és una noia no gaire alta, de faccions suaus, mirada viva, veu profunda i vellutada. És cert, explota l'aspecte andrògin, però no juga a provocar. El que em trobo és una dona amb personalitat i carisma, amb molt domini de l'escenari, una artista seriosa. El seu estil a l'hora de ballar és curiós, molt ràpid i energètic. No puc evitar que em recordi el Michael Jackson, que per altra banda, crec que l'ha influenciat força, si més no pel que fa a l'estètica. No dec anar gaire equivocada, quan al cap d'una estona trobo un vídeo en què versiona la seva cançó Smile.

Pel que fa a la seva música, té efectivament estils diversos, jazz, soul, música electrònica, funky (que no sé si és galàctic), rap, hip-hop... El primer vídeo que trobo al Youtube és d'una cançó en què hi col·labora el rapper Big Boi, dels Outkast. És suficient per copsar la seva qualitat, la resta de vídeos no fan més que confirmar la primera impressió.

Penjo el vídeo que acabo d'esmentar i em quedo amb les ganes de penjar-ne un altre que havia trobat i que ara s'ha fet fonedís. Una actuació en directe filmat per algú del públic (amb les mancances previsibles en aquest tipus de gravacions). L'escenari petit, el públic a tocar. Ella amb el cabell solt, amb pantalons folgats, camisa i tirants. Recorda més que mai el Michael Jackson de l'Off the wall i diries que balla igual. Però sobretot veus com es mou en les distàncies curtes, com presenta les cançons, fent brometa amb el públic... ficant-se'l a la butxaca, en definitiva.

Un conte de fades

2010-10-03T18:49:00.002+01:00

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell. Esperava i esperava que un dia arribés un príncep blau... tot i que no li feia gràcia el blau, li agradava més el vermell, però deien que els prínceps blaus eren millors, que et tractaven com una reina, que vivies feliç i menjaves anís... tot i que l'anís no li agradava, preferia la xocolata, negra, per ser més exactes, però ho deia amb la boqueta petita, perquè a tothom li agradava més la xocolata amb llet. Pensava que l'important no era el color sinó que el príncep fos realment un príncep i no pas una altra cosa...

Un dia va presentar-se pels vorals un príncep que no era blau, tot i que tenia coses blaves i va fer-li proposicions honestes. Però ella era molt assenyada i si deien que el príncep havia de ser blau, per alguna cosa seria. Va rebutjar-lo i ell va marxar amb la cella corrugada pensant per dintre que les dones són ben complicades i que no volia més princeses, per molt que li haguessin dit que era el que havia de trobar si volia ser feliç.
Van passar pel castell dos prínceps més, un molt estrafolari, l'altre molt exòtic. Tots dos tenien el seu encant, però no responien al perfil i també van marxar, cua entre cames.

La princesa va comprendre que seria molt difícil trobar un príncep cent per cent blau i va rebaixar les seves exigències. Així, quan un bon dia va presentar-se un príncep gairebé blau del tot... bé, potser tan blau com el primer que havia vingut... va decidir acceptar la seva proposta honesta, tot i que modesta, i se'n va anar amb ell.

Va passar el temps i el color blau es va descolorir fins al punt que no li va quedar cap resta de color, tot era o blanc o negre.
Ja no vivia en un castell, sinó en un pis petit en un barri de la perifèria.Quan tornava a casa després de treballar havia de netejar la casa, almenys prou com per rebre visites, dissabte ja faria els armaris.

Un dia, mentre netejava el forn de la cuina i des del menjador se sentia la tele i la bossa de patates que cruixia mentre el seu príncep blau descolorit hi enfonsava la mà, va pensar que més li hauria valgut anar-se'n amb el seu veí, aquell que li feia proposicions deshonestes. No era blau, però era vermell, que era el color que li agradava i a més tenia alguna cosa blava, així que tan dolent no devia ser. No era príncep però cobrava un bon sou i s'havia comprat un pis al barri de Gràcia que abans tenia quatre habitacions i ara l'havien reconvertit en un loft d'una habitació i moltes finestres.

Va deixar el marit descolorit i va marxar amb el manso vermellós i tot semblava que anava bé...

Fins que la Roja va guanyar el mundial...

El circ de la papallona

2010-10-02T17:56:00.005+01:00

De vegades no cal explicar res. Tot i que, com que sempre arribo tard a tot arreu, és probable que ja els hagueu vistos.

Adéu Toni

2010-09-30T16:43:00.005+01:00

Quan era petita i a casa només podíem mirar dos canals, la TV1 i l'UHF, jo estava enganxada al cicle de pel·lícules del Hitchcock i en general a tots els cicles de clàssics en blanc i negre, a banda dels musicals. Estava enamorada del Gene Kelly, del Gary Cooper, del Cary Grant, del Rock Hudson, del Jack Lemmon i del Tony Curtis. Si de l'Ava Gardner deien que era l'animal més bell, jo pensava això mateix del Tony Curtis. Curiós, quan jo tenia 12 anys ell ja portava 35 anys de carrera a les espatlles, però per a mi era jove i formós...

Ahir va morir i encara no són clares les causes de la seva mort. Tinc entès que era una mica bocamoll i que assegurava que s'ho havia fet amb la Marilyn, que es va criar al barri del Bronx i no va voler estudiar. Actuar era el que sabia fer millor, i era bo tant fent comèdia com drama, però malgrat que tenia seixanta anys de carrera al damunt, recordem d'ell poques pel·lícules: el seu paper a Espartac, a Ningú no és perfecte (amb un Jack Lemmon genial, com sempre), a L'estrangulador de Boston... Els últims temps sembla que a més a més pintava i que els seus quadres no costaven quatre duros, precisament.

Fa poc la meva mare em deia que quan s'aixeca els ossos s'encarreguen de recordar-li que es fa gran, però per dintre ella no se'n sent. Avui observava un matrimoni que deuen tenir a prop de noranta anys i es preguntava com es devien sentir ells per dintre, si es notaven l'edat...

Van morint les velles glòries i ens envien des del més enllà el missatge que els temps canvien, que no hi ha volta enrere... i que ens fem grans, jo la primera.

Amics i amigues

2010-09-17T15:36:00.003+01:00

El diari gratuït Qué! (eh?) té una idea curiosa de quina mena de notícies han d'ocupar la primera plana. Així, avui he pogut veure al metro, de l'altra banda del vagó estant, amb lletres immenses, un titular que deia que aquell que s'enamora perd dos amics. A sota del titular i amb una lletra de mida més normal hi havia un subtítol que deia que, segons un informe, el nombre màxim d'amics que el nostre cervell pot gestionar és de 150. Al meu Facebook tinc 160 amics, o sigui que n'he de treure deu.

Rumiant-hi una mica he vist que la feina d'eliminació no serà gaire complicada, hi ha un parell d'amics amb qui ja no em parlo, un altre que no sé per què li vaig acceptar la sol·licitud en el seu moment, perquè li tinc tírria de sempre (i ell a mi...), una noieta molt simpàtica i agradable, però que cada dia sense falta m'informa del color de les cacones del seu fillet (i això cansa...). Si remeno més encara acabaré trobant els que falten per fer quadrar els números i així podré descansar tranquil·la pensant que el meu cervell ja no petarà.

...

El cas curiós és que de 160 amics del FB... a 145 no els conec de res... :S

Plorar

2010-09-14T20:14:00.003+01:00

El Xavi, al seu cafè, ha publicat una entrada dedicada a una novel·la de Miquel Esteve. A banda del fet que he hagut de buscar què volia dir Macguffin perquè em pensava que eren unes magdalenes megagrosses i no em quadrava en l'explicació, m'ha agradat el que ha dit i m'ha encetat la curiositat per llegir la novel·la.

M'ha emocionat especialment, però, quan diu que les darreres pàgines l'han fet plorar. Jo fa molt de temps que no trobo un llibre que m'emocioni fins al punt de vessar llàgrimes i ho trobo moltíssim a faltar. Porto llegits molts llibres, alguns autors que no m'havia molestat de conèixer, ara s'han convertit en autors de capçalera, José Saramago, Imma Monsó, Paul Auster... Però plorar... Què ens fa plorar? El pensar que la felicitat no és possible? Que els camins tenen un final inajornable? Que les coses haurien pogut ser d'una altra manera?

L'últim relat que em va fer plorar, amb tot el sentiment del meu cor va ser un conte de Jorge Amado titulat "O Gato Malhado e a Andorinha Sinhá, uma història de amor", en portuguès. És la història d'un amor impossible. Vaig plorar, de tristesa, però sobretot de ràbia. Ràbia perquè malgrat que la biologia no acompanyés, qui feia impossible aquell amor eren els altres, els que es fiquen on no els demana ningú, els qui entenen l'amor només d'una manera.

Mentre aquesta emoció intensa no arriba, per sort, gaudeixo de petites emocions, un mig somriure que se m'escapa, una sorpresa que em bada la boca, una pausa per a la reflexió...

i les prestatgeries de casa que ja no poden contenir més llibres...

Hola

2010-09-13T13:13:00.004+01:00

Tornem a començar? Hi ha res a dir en aquest món que es va repetint a cicles i ciclons? Potser sí, després de tot. Fa temps que m'he adonat que sóc un exemplar més d'un patró força repetit i que en el fons tots som així. I des d'aquesta perspectiva, potser no cal amoinar-se tant per si el que dic és especial o no. Aniré fent, com he fet sempre i un dia, qui sap, diré alguna cosa seriosa i interessant.

Tenia ganes de tornar i no sabia què dir. I ves per on, sense dir res, ja sóc aquí.

Fins que em decideixi a fer res més seriós

2009-08-14T17:14:00.004+01:00

A l'estiu, que tota cuca viu, pot passar que agafis vacances, desapareguis del món conegut i tornis amb l'energia renovada, amb un somriure d'orella a orella i explicant anècdotes, amb 1000 fotos a la càmara que amb una mica de sort no ensenyaràs a ningú. O pot passar que no fotis res d'interessant més que suar i acumular mala llet per a l'època de la fenya. Suant suant un no té ganes de treballar-se una bona entrada i així passa el que passa, que tires de youtube. Aquest vídeo és un de tants d'un grup de gent que canta a capella, fent amb la boca tots els instruments. Estan bé, no diré pas que no, i per això el penjo, però el que m'ha semblat curiós a base de bé és el seu uniforme de feina...

Que seguiu tenint unes bones vacances.

Michael Jackson... R.I.P

2009-06-26T00:33:00.007+01:00

Sembla ser que, després d'unes hores d'incertesa, que si sí, que si no, que Michael Jackson ha passat a millor vida. Tot i que extraterrestre com és, bé podria ser que demà passat aparegués per una finestra de l'hospital, amb la seva mascareta i les seves ulleres negres saludant ves a saber qui.

Tenint en compte que aquest home va ser el meu mite musical, eròtic, espiritual, de tot, vaja, quan era una nena adolescent i tonta, ara és obligat que li dediqui una entrada. Només faltaria que no. Ja vaig dir en certa ocasió (no penso buscar el post on ho vaig dir), que tota la meva capacitat d'adoració a un mite, es va esgotar amb aquest home. Tenia posters, carpetes, la seva vida novel·lada, els seus discos... fins i tot odiava la Diana Ross perquè era la seva millor amiga, però jo estava segura que el que ella volia era lligar-se'l, la molt p...

Bé, el cas és que aquesta fal·lera pel Michael Jackson se'm va acabar quan va aparèixer amb els cabells llargs i la cara blanca a presentar Bad. Vaig deixar de considerar-lo un ésser perfecte per considerar-lo, simplement un bon músic i un bon cantant. Vaig comprendre que els ídols són fets de fang i els arriba el moment de desfer-se. Ara no era ja ni l'ombra mig esvaïda del que va ser i potser és per això que la notícia de la seva mort m'ha deixat més aviat freda. O això o és que realment estic en estat de xoc i serà demà que reaccionaré.

El que ningú no podrà negar, però, és que va marcar un abans i un després en diversos aspectes, la manera de fer els concerts, en la manera de fer videoclips, en la manera de ballar... algunes cançons actuals reciclen fragments de Billie Jean, o de Beat it. La seva influència ningú no la podrà negar. Malgrat tots els seus esforços per autodestruir-se, el que va fer en els seus anys bons va ser massa bo perquè es pogués oblidar.

No puc dir res més, podria dir que espero que hi hagi un cel i que els àngels puguin disfrutar del seu talent musical, però no hi crec en cels.

Així que adéu Michael, encantada d'haver-te conegut, et dec l'haver volgut aprendre anglès i unes quantes bandes sonores de la meva vida.

Aida

clons, imitadors, essències, romanços.

2009-06-14T11:12:00.004+01:00

A El Club (TV3) es va presentar en societat un personatge anomenat Reugenio. Venia apadrinat pel fill de l'Eugeni i el va presentar d'una manera curiosa: el tal Reugenio no és un imitador, és... el nou Eugenio! O el que ve a ser més o menys el mateix, el seu clon. Vaig contemplar l'entrevista amb una cella aixecada, tota jo excepticisme, i no en vaig sortir decebuda. Aquest és un imitador més i personalment no el vaig trobar gaire bo. Parlava més ràpid que l'Eugeni i era més expressiu, l'Eugeni la màxima expressivitat que tenia era aixecar una cella. Per altra banda l'Eugeni aixecava la veu al principi quan deia el "saben aquel que diu" i només una mica. I després al final de l'acudit, quan deia l'ultima frase que era la que feia gràcia. Aquest cridava a tot hora. S'ha de polir si vol ser un bon imitador de l'Eugenio. Però un nou Eugenio... "como que nor".

Per altra banda, em va deixar rumiant allò de "recuperar l'essència" de l'Eugènio. Per començar, quan un personatge ja és mort, es millor deixar-lo a la tomba. Això de recuperar l'essència, ja em direu què vol dir. Vol dir que actualment no hi ha bons humoristes? Que no hi ha humoristes que facin petar de riure mentre ells mantenen una faç petrificada? Cada època té el seu humor. Serà molt difícil que un humorista com l'Eugènio torni a tenir èxit si no és, justament, fent imitacions de l'Eugenio. De la mateixa manera que serà molt difícil que tonri a haver-hi un humorista com en Capri o en Gila. No pas perquè ara no siguin bons, sinó perquè l'humor actual ha canviat. Actualment l'humor es fa amb monòlegs i amb imitacions. D'aquí a un temps algú trobarà una nova manera de fer humor i marcarà una nova època.

L'Hospitalet

2009-06-05T21:31:00.004+01:00

Què he de dir del meu poble, de la seva gent... si aquest ho diu tot...

Carles Campomar - La finestra de la vida

2009-05-22T14:06:00.005+01:00

Carles Campomar és escriptor. Ha publicat a Internet un parell d'obres curtes, Home, dona, nen i La finestra, que podeu trobar aquí. Ara ha publicat una nova obra, La finestra de la vida, força més extensa i ambiciosa. De fa unes setmanes està realitzant la presentació del llibre a través de diversos blogs, entre els quals aquest. Us deixo un tast del llibre, podreu llegir-ne més tot accedint al seu blog. La vida d'escriptor no és gens fàcil, així que, Carles, ànims i sort!

EL CONTESTADOR.

- Hola sóc la Marta, en aquests moments no sóc a casa, si vols alguna cosa deixa el missatge i de seguida que pugui et truco.

- Hola Marta sóc el Joan, agafa el telèfon sisplau si ets a casa, he de parlat amb tu urgentment.

- Veig que no pots agafar el telèfon, bé t’ho deixaré al contestador i quan puguis truca’m t’ho demano de tot cor. Referent al tema de l’altre dia, el tema que ens va portar a aquesta situació, una situació que no m’havia imaginat mai que podria passar. Em sentia sol, moltes nits dormint sol sense tu al meu costat, sense abraçar-me ,sense fer-me un petó, passar molts dies sense sentir la teva veu, ni saber res de tu, et trucava i tenies el mòbil aturat, i quan el tenies obert no el podies agafar.

Aquell dia em sentia sol, i vaig trucar a la Imma, vaig dir-li si volia veure una peli a casa, ella va dir que sí i va venir.

Després de veure la peli vam començar a parlar i sense adonar-me’n ella m’estava fent un petó i després quan vaig parar-me a pensar ja estava al llit amb ella. I de sobte vaig sentir la porta de casa i vaig pensar que series tu, i no em vaig equivocar. Quan vas entrar a l’habitació ens vas veure fent l’amor, i sense dir res, vas marxar corrents… La Imma es va vestir de seguida i va marxar de casa , sense dir-me res, segurament també es sentia culpable del que estàvem fent.

Jo vaig vestir-me i vaig anar a la platja on solíem anar tu i jo quan no sabíem que fer a contemplar les estrelles aquelles nits d’estiu. M’imaginava que series allà perquè a vegades quan volies estar sola hi anaves, però aquesta vegada no hi eres. Jo vaig asseure’m al terra i em vaig quedar pensant molta estona en el que havia fet, i em preguntava mil vegades per què ho havia fet.

Vaig arribar a la conclusió que havia estat un error molt gran, i que ho havia fet perquè em sentia sol i feia molts dies que no sabia res de tu i que tu no amb deies res ni per un simple missatge de mòbil.

Bé no et molesto més i espero que quan sentis el missatge em truquis i puguem ho puguem arregla, i et demano perdó un altra vegada per embolicar-me amb la Imma, adéu. T’estimo.

- Qui era?

- Era el meu xicot, que em va fotre el salt amb una amiga que tenim en comú, però va… no t’aturis… i segueix fent-me l’amor.

Carles Campomar Garcia
www.historiescurtes.ppcc.cat

Conta'm un conte

2009-05-03T23:24:00.004+01:00

Ja n'he parlat, d'aquest projecte que vaig iniciar ja fa temps i que estava força aturat. Es tracta d'un projecte d'històries en cadena. Fins ara nomes n'hi havia una i de moment ja compta amb 8 participacions. Avui hi he afegit una nova història, o més ben dit, el plantejament d'una història. Espero que us animareu a participar-hi, pot resultar una experiència divertida.

Salut!

matrimoni, matrimonio, una gran diferència

2009-05-03T14:54:00.010+01:00

He tingut ocasió de llegir la definició de la paraula "matrimoni" segons el DIEC, Diccionari normatiu de la llengua catalana i la curiositat m'ha fet cercar quina és la definició que dóna la DRAE, el diccionari normatiu de la llengua espanyola. Intuïa que hi hauria una lleu diferència i no he anat errada. Les definicions dels diccionaris han de satisfer els usuaris que l'empren i reflecteixen els valors i les creences de la seva societat. És per això que a mi les dues definicions no són definicions i prou, sinó manifestacions d'una manera de ser.

Matrimoni segons el DIEC:

1 1 m. [AN] [DR] [SO] Unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals. Matrimoni religiós. Unir-se en matrimoni, contraure matrimoni. Anul·lar el matrimoni. Va ser un matrimoni de pura conveniència. En alguns països la legislació preveu el matrimoni entre dues persones del mateix sexe.
1 2 [DR] [RE] matrimoni canònic Matrimoni religiós celebrat segons les normes del dret canònic.
1 3 [LC] [DR] matrimoni civil Matrimoni que té lloc davant un magistrat civil.
1 4 [AD] [DR] matrimoni rat Matrimoni no consumat.
2 m. [RE] Sagrament d’algunes confessions cristianes pel qual s’uneixen un home i una dona d’acord amb les prescripcions de la seva església.
3 m. [LC] Parella formada per dos cònjuges. Un matrimoni molt ben avingut. Separar-se un matrimoni. Al primer pis hi viu un matrimoni jove.

Matrimoni segons la RAE

(Del lat. matrimonĭum).

1. m. Unión de hombre y mujer concertada mediante determinados ritos o formalidades legales.

2. m. En el catolicismo, sacramento por el cual el hombre y la mujer se ligan perpetuamente con arreglo a las prescripciones de la Iglesia.

3. m. coloq. Marido y mujer. En este cuarto vive un matrimonio.

Un somriure, si us plau

2009-04-11T13:24:00.003+01:00

Solo

2009-03-22T13:20:00.005+01:00

Malgrat el que pugui semblar, no tinc intenció de convertir el meu blog en un portal del "iutube", però quan de tant en tant hi topo amb una peça que em resulta especialment atraient, tinc ganes de compartir-la. En aquest cas es tracta d'un solo de guitarra de Miguel Pino. No n'havia sentit mai a parlar i, de fet, a Sant Google no hi he pogut trobar gaire cosa, la seva pàgina al myspace (que ja és prou) i diversos vídeos al Youtube. Un d'ells aquest que us deixo aquí. No tinc paraules, senzillament. És boníssim, i aquí us heu d'imaginar la meva cara bocabadada buscant més adjectius que no resultin massa simplistes.

Us deixo a més a més un altre vídeo que tot just acabo de trobar i que trobo molt divertit:

Salut!

my little girl...

2009-03-06T16:52:00.001+01:00

- Mama, jo vull ser una nena normal...

Adéu Rubianes

2009-03-02T00:27:00.006+01:00

contradiccions

2009-02-13T22:44:00.017+01:00

Ahir, que era dijous, vaig necessitar un certificat mèdic i a corre cuita, per la qual cosa vaig anar a un centre mèdic que hi ha al meu barri. No comptava haver de fer-me la revisió en aquell moment, havia d'anar a treballar i el que volia era demanar hora per a l'endemà. Per això no vaig mirar-m'hi gaire a l'hora de vestir-me. Vaig posar-me una samarreta molt tancada i els primers sostenidors que vaig trobar a l'armari. En arribar al centre mèdic em vaig trobar, però, amb la sorpresa que 1. a l'endemà no treballaven perquè era divendres i 2. que m'havia de fer la revisió en aquell moment o deixar-ho per la setmana següent. El dilluns al matí és quan he de lliurar tota la documentació incloent-hi el dit certificat, per la qual cosa aquesta darrera opció la vaig descartar. Així que vaig optar per fer-me la revisió en aquell moment.

La visita mèdica es va dividir en dues parts, a la primera una infermera joveneta em va fer les preguntes de rigor, que si malaties, que si fumes, que si beus, que si operacions, que si medicaments; em va prendre la presió, el pols, em va mesurar i em va pesar. Després va tocar la visita al metge. Res de l'altre món, confirmar les respostes a les preguntes que m'havien fet abans, per quina feina era el certificat, em va fer uns exercicis motrius una mica ridículs, caminar de puntetes, de talons, tocarme l'orella dreta amb la mà esquerra i viceversa, etc. En acabat va treure un estetoscopi d'un calaix i va acostar-se'm per auscultar-me el pit.

I aleshores va passar. El metge necessitava espai per poder-hi posar l'aparell i distretament em va dir que em podia abaixar l'escot (que m'arribava al coll) per descobrir una mica de pit, però jo vaig tirar pel dret i em vaig aixecar la samarreta fins a dalt de tot. En abaixar la vista em vaig adonar del panorama: tenia tot el pitram a la vista. Perquè els sostenidors no eren precisament d'aquells que tapen gaire i redueixen volums i la meva pitrera no consisteix precisament en dues pometes... El metge, però, molt professional i discret, va posar cara de pòquer i tranquil·lament (potser massa tranquil·lament) va auscultar-me el pit, primer a dalt a l'esquerra, després més avall i cap al centre i després a dalt a la dreta. Em va dir que podia abaixar-me la samarreta i que esperés a fora mentre em donaven el certificat sellejat.

Mentre era asseguda a fora vaig pensar en les anècdotes de dones a cal metge que havia sentit al llarg de la meva vida, que si aquell home per mirar-me les amígdales va fer-me despullar de cintura cap amunt, que si aquell altre per palpar-me la panxa va abaixar molt les mans, etc. Sempre eren elles les víctimes assetjades, sempre l'excusa que els hi va passar quan eren jovenetes, innocents i benpensades... En canvi, jo, m'havia ficat tota soleta en aquella situació, era jo mateixa la que m'havia despitregat, en aquell cas la "víctima" no era jo, si de cas era ell...

En sortir del centre mèdic, certificat en mà, vaig anar de pet a la botiga de ma mare per desfogar-me. No cal dir que ma mare i la dependenta es van petar de riure imaginant la situació, "dona, hauries hagut de posar-te una brusa, et desbotones els dos botons de dalt i ja està", em va dir la dependenta. "Si no ho sabia que m'hauria de fer la revisió avui!". I aleshores, per consolar-me va dir: "Bé, almenys era guapo el metge?"

Moments de desconnexió

2009-02-06T02:14:00.005+01:00

Que algú t'inciti a engegar el televisor per veure un concert de Shakira per la 2 mentre remenes per Internet distretament, pot tenir les seves conseqüències. Pot ser que en acabar el concert tu no et molestis a tornar a tancar el televisor i que vagin fent coses que omplen de soroll l'espai mentre tu continues centrada a remenar distretament per Internet. Així com flaixos t'arriben veus, música, notícies, més música... i de cop i volta la veu alegre d'una noieta encisadora omple l'espai amb la seva música. Són cançons relaxants, íntimes, ni lentes ni gaire mogudes, t'acompanyen dolçament mentre vas fent la teva. La pantalla blanca ja no existeix, la noia està sola sobre l'escenari amb la seva guitarra i mira el públic amb un somriure còmplice. Porta un vestit estiuenc d'un color marró, et sembla, amb la faldilla una mica acampanada, el cabell solt i llarg amb un serrell que li dóna un aire lleugerament infantil. Va desgranant les cançons amb una veu especial, com de sirena i ja et té atrapada. Busques en els records més recents, de fa uns minuts, quin ha estat el nom que ha pronunciat aquella veu a la qual no havies fet cap cas, Russian noséquè... Russian girl...?

No, Russian Red.

Her Morning Elegance/Oren Lavie

2009-01-30T15:15:00.003+01:00

Les millors fotos del 2008

2009-01-09T11:56:00.013+01:00

L'agència de notícies Reuters ha donat a conèixer la seva selecció de les millors fotos del 2008. Un total de 143 fotografies en les quals el que més abunda són guerra, sang, misèria, violència, política i esports. Per sort algunes hi ha que poden arrencar un somriure. He decidit fer la meva pròpia selecció d'aquestes 143 fotos. El criteri? Només un, que la foto m'ha agradat, sigui perquè m'ha transmès un missatge (el meu, particular), sigui perquè mira, m'ha fet gràcia i prou.

Se'm fa difícil pensar que un polític pugui reaccionar així després de donar-li la mà al seu adversari, va quedar ben retratadet...

Si no recordo malament aquest home va confessar i entonar un mea culpa per haver-li fotut les banyes a la seva dona. Amb la cara paga. I la dona també...

Aquesta foto és que m'ha esborronat. Els nens estan en un camp de refugiats després dels aldarulls pel resultat de les eleccions a Eldoret.

Curiosa manera de dir-li a algú que foti al camp...

Cal dir res?

No hi ha una mica massa de fum, aquí?

No sé què m'ha impressionat més, el vestidet de la damisela o el fred que deu tenir...

Bé aquí m'ha fet gràcia, sobretot, el salt...

Aquest vaixell diria que va passar-se de frenada.

La lluna sortint per l'Everest.

I per acabar una foto que no estava entre les seleccionades, però a mi m'ha agradat i a més es va fer el dia del meu aniversari.

Podeu veure totes les fotos aquí.

El que fa un :)

2009-01-06T03:30:00.013+01:00

No sé si us heu fixat però cada vegada ens comuniquem més per escrit. Ja no escrivim només cartes d'amor, de comiat, postals, felicitacions i notetes diverses en un post-it. Ara també som cortesos ( :-) ) riem ( :D ), plorem ( :_( ), mostrem escepticisme (¬_¬), ens emprenyem de valent ( :@ ), fem un silenci eloqüent (...). Probablement a algú se li haurà escapat un :) a la noteta que li ha deixat al company o la companya, sobre la pantalla de l'ordinador o enganxat a la porta de la nevera, per recordar-li que aquell dia li toca baixar a ell o ella la bossa de les escombraries. Traduïm en signes gràfics allò que sempre han sigut gestos, somriures, entonació i mirades. Tot un seguit de coses que abans per escrit s'expressaven amb frases més o menys elaborades.

No sé per a vosaltres, però per a mi aquestes marques no verbals, aquests signes gràfics, són imprescindibles. Ara mateix acabo de deixar un comentari en un blog, un comentari curt, informal, sense transcendència, però quan ja estava penjat m'he adonat que no havia posat ni una sola d'aquestes marques. Mentre l'escrivia tenia un somriure ballant-me als llavis i volia dir-li al blogaire en qüestió de manera indirecta que era (que és) un crack i de passada volia desitjar-li de tot cor i alegrement un bon dia de reis. Un cop penjat no li he deixat ni un somriure, ni una simple exclamació. I rellegint el meu comentari de cop i volta m'ha semblat seriós, molt seriós, i un punt amarg. He estat dubtant, li deixava un comentari aclaratori del meu to? Li deixava un segon comentari enginyós que rebaixés el to seriós del primer comentari? M'he sentit força ridícula rumiant sobre aquest assumpte perquè, després de tot, potser només és cosa meva i l'altra persona no farà tantes interpretacions... així que ho he deixat córrer.

...

Però ja veieu que he hagut d'escriure aquest post per desfogar-me. :-/

Bon dia de Reis

(ai, no! Bon dia de Reis!!)

Bones Festes

2008-12-31T20:07:00.001+01:00

Joc visual: qui és?

2008-12-13T19:29:00.004+01:00

Per als que no sapigueu anglès: concentreu-vos en els quatre puntets que hi han al centre de la imatge durant 30 segons aproximadament. Tot seguit tanqueu els ulls i tireu el cap enrere. No els obriu i veureu un cercle de llum que es transformarà en una imatge. Quina?

Si algú pot donar-me una explicació de per què passa...

Salut!

Camals mullats

2008-11-13T21:03:00.004+01:00

Amb el permís d' una lingüista elitista, gràcies:

Sí, és cert, també hi ha la mateixa cançó al Xavz's Cafe. I és que els de La Gossa Sorda tenen moltes cançons que no estan gens malament, però aquesta de Camals mullats és particularment encertada.

Operació Pífia

2008-11-13T01:36:00.005+01:00

Operació Pífia (Informe):

Caràcter de l’operació: TOP SECRET

Tipus d’operació: assalt i segrest

Assaltant: una servidora

Lloc: nevera

Hora: 01:00 AM

Víctimes:
Llesca de pa
Llonja de formatge
Tomàquet triturat de pot

Resultat de l’operació: FRACÀS

Raó: Ha actuat l’agent Murphy

Víctimes col•laterals:
La porta de l’armari de les cassoles

El repte de La iaia que té caspa

2008-11-08T20:10:00.005+01:00

He decidit, una mica tard, ho reconec, de provar de fer l'exercici que el senyor Zinc proposa al seu blog: construir el màxim nombre possible d'anagrames a partir del títol del blog de casdascú. En el meu cas el resultat ha estat aquest:

Encauats
A cau tens
un asceta:
És un atac.
Nua es taca,
Nua escata.
Canteu “As”,
Casta Neu!
Encasta “U”,
Nas, cueta.
T’encausa,
Una secta
Tan sueca...

Qui més s'anima?

Avui plagio per la cara

2008-11-05T01:19:00.001+01:00

Tal com ho dic. Si voleu veure el post original cliqueu aquí. Senyor Escolar, disculpi la copiada.

Recordeu el wasuuup?

I ara, vuit anys més tard...

No sé si guanyarà (no cal dir qui), però que ens quedaran un munt de vídeos-campanya boníssims segur.

Sarajevo, l'encís

2008-10-22T14:16:00.005+01:00

Després de llegir aquesta entrada al blog de Violette moulin m'he sentit transportada vuit anys enrere, en què vaig viatjar a Bòsnia. M'he emocionat i he començat a escriure-li un comentari. Però les paraules em sortien a borbollons i el comentari estava prenent unes dimensions considerables, per la qual cosa he decidit fer-hi una entrada aquí, al meu blog.

Vaig anar a Bòsnia al 2000 i hi vaig tornar l'any següent. La gent del país em va enamorar al primer contacte, amb la seva calidesa, i àvida com estava de canvis en la meva vida, fins i tot vaig pensar de quedar-m'hi a viure. Hi vaig anar amb la Universitat de Barcelona en un curset d'intercanvi. Formava part d'un seguit d'actuacions per ajudar el país a normalitzar-se després d'acabada la guerra. Recordo que el viatge va ser tota una experiència, vam entrar a Bòsnia pel nord, tot travessant la República Sèrbia. Vam fer camí per carreteres estretes i zigzaguejants, a través de grans congostos i espadats. Arribàvem a poblets habitats per quatre famílies mal comptades i unes poques gallines que campaven lliurement davant de l’autocar. Un parell de cops vam veure un porc a l’ast al costat de l’entrada de les cases, al lloc que a casa nostra ocuparia probablement la barbacoa. Un cop a dins de Bòsnia el paisatge va continuar enfosquint-se de tan espessa que era la vegetació. Són paisatges semblants als nostres, pel que fa a la flora. Molts dels que anàvem a l’autocar hi veien els Pirineus, “Això és el Pedraforca!” va exclamar un dels companys. A mi em va semblar veure la muntanya de Montserrat en algun moment. Tot això contribuïa a fer el país més proper. Però també vam veure restes de la guerra que ens van fer quedar muts en diversos trams del trajecte: cases en runes de les quals només quedaven en peus les quatre cantonades, un cotxe estimbat que encara mostrava les marques de les bales, rovellant-se i omplint-se d’herba a un costat d’un camp de futbol on hi jugaven uns nens. Acostumats a aquesta visió...
Aquí i allà trobàvem cases enrunades, però també animals pasturant. En un moment determinat vam veure(o potser vaig ser jo l’única privilegiada) un prat que s’entrellucava a través d’una paret de bardisses i justament en aquell moment un cavall es rebolcava damunt l’herba. Va ser un moment màgic.
Vam entrar a Sarajevo per l’avinguda dels Franctiradors. És una avinguda d’arquitectura comunista, de dimensions soviètiques. Grans edificis grisos a banda i banda d’una avinguda amplíssima. No costava gaire d’imaginar tancs en filera davant nostre. A l’horitzó es veien les muntanyes que envolten Sarajevo i que van convertir-se en una gran trampa durant la guerra. No és una ciutat gaire gran, però les muntanyes hi són molt a prop, la ciutat es troba situada a la vall del Miljacka, i això va fer que els franctiradors tinguessin la ciutat controlada fins a l’últim carrer.
Els bosnians són gent amable i càlida, ja ho he dit, però la primera impressió en contemplar els seus rostres, és que són molt seriosos i esquerps. Els seus rostres hermètics es fonen en quant comencen a parlar amb tu i aleshores la seva simpatia es trasllueix a través dels ulls i del somriure. Recordo un dia que vam agafar el tramvia per anar a un extrem de la ciutat. Abans una noia bosniana ens havia advertit que en algunes zones de la ciutat, amb població pro-sèrbia, era millor que diguéssim que érem mexicans, perquè als espanyols els hi tenien jurada. Jo vaig tenir un moment de pànic en no saber a quina banda de la ciutat es referia i al final de la línia del tramvia, en un indret que semblava deixat de la mà de Déu, quan vam preguntar-li a un senyor quan tornava a sortir el tramvia cap al centre i ell ens preguntà d'on érem vaig sentir que ens ficàvem a la gola del llop: la meva companya va dir que érem espanyols. Però la cara inicialment hermètica i seriosa de l'home es va transformar en un gran somriure i em va posar la mà a l'espatlla fent que si amb el cap i “OK” amb els dits. El pobre home no sabia parlar anglès ni francès, així que ens vam entendre amb gestos... i no ens va costar gaire.
Al 2000 la ciutat de Sarajevo encara s'estava recuperant de la guerra, que només feia 5 anys que havia acabat. El rastre de bales als edificis semblava que havia de quedar per sempre allà com advertiment per al futur. A prop de l’aeroport hi havia un barri sencer que havia quedat esborrat per les bombes, els edificis estaven esventrats, carrer a carrer, impossible d’imaginar com havien estat les façanes i el color de les parets. Semblava un esquelet immens, blanc sota la llum del sol. És de les imatges més impactants que he vist mai.
La zona per la qual ens vam moure va ser sobretot el barri turc, un paradís de calma, d’olor de cafè bosnià (“bosnian kaffa” en deien, tot i que no se si s’escriu així). Ja us puc dir, després d’haver tastat el cafè turc que no és pas el mateix, encara que la preparació sigui semblant. Un barri de botigues petites i artesanals, però també de basars bigarrats. A la plaça principal del barri turc hi havia una gran munió de coloms, com els nostres, grisos, i algun colom blanc. I un senyor gran, vestit a la manera otomana els alimentava amb pa remullat. Tot i que hi havia moltes mesquites, no vam sentir gaire sovint la crida a l’oració, o potser és que em va passar desapercebuda (que també podria ser). Sarajevo és preciosa perquè és pacífica i alegre, la seva gent et rep sempre amb els braços oberts i si sap que ets de Barcelona... una bogeria, em va esborronar tant d'afecte i també la responsabilitat adquirida...

També vam anar a Mostar. En aquell moment el pont encara jeia sota les aigües del riu i la tasca de reconstruir-lo semblava impossible. La ciutat de Mostar estava dividida (i encara ho està pel que he pogut llegir), la noia que ens feia de guia, musulmana, es va negar a acompanyar-nos a la part croata de la ciutat perquè podien atacar-la... Jo a la part croata no hi vaig anar, em vaig moure per la part antiga, més turística. Un lloc idíl•lic, per les seves construccions medievals, carrers estrets i empinats, el sol esclatant que tenyia de daurat tot el paisatge. Reconec, de tota manera, que jo ja havia quedat encisada per Sarajevo, pel senyor del tramvia, per la senyora del mercat, per la cuinera de la residència, pels cambrers del bar de la facultat on fèiem el curset, pel conductor de l’autobús, que no va voler-me cobrar els cèntims que em faltaven pel bitllet, cosa que a Barcelona seria impensable... Sarajevo.
No vull quedar-me amb les ganes d’explicar-vos una anècdota que em va passar el primer dia del curs, a la facultat de matemàtiques: buscava l’aula on es feia el curset i com que no entenia quin era l’ordre en què estaven ordenades les classes vaig tirar pel dret i vaig preguntar-li a la primera noia bosniana que vaig trobar. La noia en veure que em deia Aida em va preguntar per què li estava parlant en anglès. Em vaig quedar bocabadada, a Bòsnia sabien català?, la noia va insistir “Et dius Aida, per què em parles en anglès?” Jo li vaig dir “És que no sé parlar bosnià...” La noia va reaccionar, va entendre que era una estudiant de Barcelona i aleshores va exclamar “Aida és un nom bosnià!”. Va resultar que anàvem al mateix curs i el que és encara més casualitat, ella també es deia Aida. Em va introduir a l’aula i va presentar-me la resta de companys que em van omplir a preguntes, els meus pares eren bosnians? No. Tenia avantpassats bosnians? No, el meu nom me l’havien posat els meus pares perquè coneixien una nena molt maca que es deia així. Ah, i la nena era bosniana? No... No sé si van aprendre els noms de la resta dels meus companys, però el meu se’l van aprendre de seguida i, potser aquí, va començar l’encís...

Enllaços a altres blogs que parlen de Bòsnia:
Obrint Pas
Terra de ningú
Desconnectant per l’est (Aquest blog li dedica unes quantes entrades, a Bòsnia, val la pena llegir-les totes.)

El gran Quino

2008-10-20T00:30:00.004+01:00

Aquest dibuixant és conegut sobretot perquè és el creador de Mafalda, però, tot i que sí que m'agraden molt aquests còmics, sobretot conec el Quino per les seves vinyetes que sortien publicades al Quiz, una publicació periòdica de passatemps als quals els meus pares i jo estàvem abonats. Per tant, quan penso en Quino penso en el matrimoni de nàufrags que tenien crisi matrimonial en una illa deserta de dos pams i mig, en el nàufrag solitari que encara tenia esperances malgrat que veia que el mar s'anava omplint d'ampolles seves amb missatge, dels troglodites que descobrien la roda i es ficaven dintre per rodolar montanya avall... Quino amb un sol dibuix o amb una seqüència de dos o tres dibuixos és capaç de transmetre les virtuts i les misèries de l'ésser humà. No fa caricatures de personatges arquetípics més o menys reconeixibles, sinó que retrata gent de tota mena, amb una bona dosi de sarcasme de vegades, però de vegades amb una certa sornegueria, gairebé disculpant-nos els defectes. Us deixo de mostra un petit vídeo animat que he trobat i que m'ha agradat perquè amb poques imatges ha fet evident aquesta barreja entre bondat i egoisme, tan característica de les persones.

Vicky Cristina Barcelona

2008-10-09T20:16:00.004+01:00

Acabo d’arribar de veure aquesta pel•lícula de Woody Allen i estic escrivint l'entrada a raig. ¿Anar al cinema entre setmana? Ha servit per poder seure tota la colla de gent que anàvem a la mateixa filera (i gairebé ocupar-la sencera) i alhora no haver de patir per si t’equivocaves de seient, perquè ningú el vindria a reclamar. Certament té els seus avantatges.
Bé, sobre la pel•lícula crec que he de fer-ne un advertiment, vist el que he sentit des que es va estrenar (que si no es mostra gairebé gens la cultura catalana, que si és una propaganda descarada de la ciutat, que si repeteix els tòpics sobre la manera de ser “espanyola”, que si etc.). El que vull advertir-vos per si no ho sabíeu és que Woody Allen fa pel•lícules, no pas documentals. S’ha criticat per exemple que l’única cançó típica catalana que s’escolta fos a Oviedo. Tant ho havien criticat que em pensava que l’escena en qüestió era un habitant d’Oviedo cantant-li la cançoneta al seu fill. Però no, la cançó és la música de fons d’una escena en què el que es vol mostrar és la intimitat, la comoditat, bé de la pròpia solitud, bé de la companyia d’ algú amb qui t’hi sents a gust. I en aquest context trobo que la cançó hi lliga molt. Ja ho podreu comprovar si aneu a veure-la. La gent li ha donat al fet que la pel•lícula s’ambienti a Barcelona una importància exagerada, Allen ha situat aquesta història a Barna com hauria pogut situar-la a qualsevol altra ciutat. Hi ha molts detalls que han estat criticats d’aquesta pel•lícula que no tenen cap importància, però en aquest país, quan algú ens tracta amb la normalitat que es tractaria a qualsevol altre país, no som objectius, mai estem satisfets.
És cert, però, que no hi ha ni una sola paraula en català, tot és anglès i castellà. Potser el fet que Allen hagi vingut tant sovint a Barcelona ha fet pensar tothom que aquest senyor és ja un catalanista consagrat i només és un turista i veu la Barcelona que veuen els turistes i es mou per les zones que es mouen els turistes (rics). Aquesta és la Barcelona que es veu al film. No cal buscar-li més històries. Almenys va tenir el detall d’exigir que hi haguessin més còpies de la pel•lícula doblada al català que al castellà.
La pel•lícula és entretinguda, el final és fluix, l’actuació de Bardem i de Johanson són de manual i requereixen poc esforç interpretatiu, l’actuació de l’actriu que interpreta Vicky és més interessant, però el millor personatge de tots és, sens dubte, el de la María Elena, la Penélope Cruz. Sí, ella. Reconec que la tenia molt mal considerada com a actriu, però aquí m’he reconciliat amb ella.
Si aneu a veure-la, aneu-hi amb el cap buit de prejudicis i de crítiques sentides, aneu a veure, simplement, una pel•lícula del Woody Allen. Això sí, aneu a veure, sobretot, la versió original i si no podeu, aneu a veure la versió doblada al català, però no aneu a veure la versió castellana que perd molt el joc lingüístic.
Salut!

Ai, Paqui, Paqui

2008-09-06T19:19:00.002+01:00

La veritat, no em fa cap pena la noia, m'agradaria llegir-li el pensament al noi, això sí... Diuen que la noia s'ha tirat aposta... vosaltres que dieu?

2008-08-28T01:54:00.003+01:00

Quan surts un dimecres al vespre i has de tornar amb el nocturn perquè t'has posat a xerrar (i xerres molt) i has perdut l'últim metro; quan no només n'has d'agafar un, de nocturn, sinó que n'has d'agafar dos, i en tots dos el conductor té un curiós concepte del que significa parar, arrencar i canvi de marxes, i et fa arribar a casa a les tantes i marejada com una sopa; quan entres a Internet per inèrcia, perquè no tens son i sí ganes de treure, però tampoc tantes i veus que el teu blog comença a criar teranyines, aleshores fas el que he fet jo, escriure el primer que et ve al cap i feina feta i consciència neta. I com que no sé què dir, m'adreço al gran Murphy i us il·lumino amb algunes de les seves lleis, universals, infal·libles, innegables:

1. No hi ha res tan dolent que no pugui empitjorar.
2. Les probabilitats que succeeixi qualsevol cosa és del 50%: o succeeix o no succeeix.
3. Tot i així, les probabilitats en contra teva són del 90%
4. La gran tragèdia de la vida humana és que mirar i menjar siguin dues accions diferents.
5. El secret de l'èxit és la sinceritat, en quant puguis fingir-la, ho hauràs aconseguit.
6. A la vida real no hi ha música de fons...
7. Una de les claus de la felicitat és tenir mala memòria.

Bona nit i tapa't

Els Sopa, petitíssim homenatge

2008-08-15T02:06:00.005+01:00

Sopa de Cabra és un grup que en el seu moment no vaig valorar prou. Per sort les seves cançons són part del nostre passat col·lectiu i qui més qui menys les hem sentides totes i les podríem cantar. Ara que el grup ja no existeix és quan més l'escolto. Avui mateix m'he passat a la vora dues hores buscant totes les seves cançons i comprovant, un cop més, que són de les millors que s'han escrit i cantat en català. Com una mena de petit homenatge, volia posar un video d'un noi anglès que canta amb la seva guitarra la cançó El boig de la ciutat. Es nota molt el seu accent britànic, però m'ha agradat saber que ha fet l'esforç de cantar-la fins al final. Finalment, però, com que sempre he sigut i seré una mica somiadora (algú diria somiatruites), he optat per posar-vos aquest altre de la cançó Somnis:

Força Barça

2008-08-13T23:15:00.002+01:00

Estic contenta. Perquè l'Eto'o es queda. Perquè l'entrenador és el Pep. Perquè hem fet tres gols contra el Wisla (pronunciat visua) i n'hauríem pogut fer més. Estic il·lusionada. Sí, sí, ja recordo que vaig dir no fa gaire que ja no m'interessa el futbol... però coi que no es pot canviar d'opinió? Després de tot, és el Pep qui entrena, això bé que val donar segones oportunitats... Prudència? sí, sí... és clar...

Geòrgia, Ossètia: escala de grisos

2008-08-13T11:22:00.009+01:00

Geòrgia ha sigut bombardejada per Rússia. A Madrid i d'altres indrets europeus s'han fet manifestacions contra l'atac rus. A priori jo em situava a favor de Geòrgia i derivava la meva antipatia cap a un país que té les mateixes ínfules de dominar el món que els Estats Units. Però les coses no són mai blanc o negre i aquesta vegada enmig de la confusió general i el soroll de les bombes, les imatges de soldats georgians desmoralitzats i gent plorant han aparegut dues paraules que ja havia sentit, però que no havia interioritzats: Ossètia i independència. Intuint que els russos, aquest cop, no són del tot "els dolents", he hagut de buscar la informació que tots aquests dies he estat obviant perquè, simplement, els conflictes estrangers no m'interessen. Però no m'agrada prendre partit i després descobrir que hi havia aspectes que matisen el conflicte. M'ha ajudat un article a Racó Català del 8 d'agost, i un altre a una web en anglès. Al matí m'he estat llegint el que en diu La Vanguardia i més o menys he apamat el terreny.

La cosa és simple, Geòrgia és un estat independent que té en el seu interior la part escapçada d'un altre país: Ossètia. Ossètia del Nord està integrada a Rússia, mentre que Ossètia del Sud vol separar-se de Geòrgia, unir-se a Ossètia del Nord i integrar-se a Rússia. El conflicte entre Geòrgia i Ossètia és un fet des de 1991, quan es va disoldre la Unió Soviètica i Ossètia es va declarar unida a Ossètia del Nord. A Geòrgia això no va agradar i va començar aleshores una guerra civil. Des de la decada dels 90 Ossètia del Sud és un estat independent, de facto, tot i que no ha estat reconegut com a tal per cap Estat ni cap organisme internacional.

Aquí la cosa es complica quan es fiquen pel mig els "primos de Zumosol" respectius. Geòrgia rep el suport dels Estats Units per conservar la seva unitat, mentre que Ossètia del Sud rep el suport, molt més efectiu, de Rússia. Això em fa pensar que, un cop més, Ossètia i Geòrgia són peces d'escac en una partida entre Rússia i EUA, Ossètia i Geòrgia són el tauler. Massa jocs, quan hi ha vides pel mig. La guerra freda, pel que es veu, encara no ha acabat, només va caure el teló d'acer, però es va canviar per cortinatges de vellut.

Tot i així, no ens enganyem, Ossètia del Sud vol separar-se de Geòrgia i Geòrgia no ho vol permetre... una història ja coneguda, oi?

Premis C@t

2008-08-11T14:02:00.004+01:00

Un bon dia un grup de blogaires va decidir crear els Premis C@t, els premis populars de la Catosfera. Es vol premiar, així, els millors blogs en català en diferents categories. Durant dos mesos els blogaires han presentat al blog les seves propostes, que han sigut molt variades, i ara fa una setmana es van donar a conèixer els nominats per a totes les categories. Ara hi ha de temps fins a final de mes per llegir i rellegir els candidats i després es procedirà a fer la votació del guanyador de cada categoria. Una servidora no ha sortit nominada, evidentment, però he descobert uns quants blogs que estan força bé i que també m'han conduït a altres blogs que també estan molt bé però que no rebran cap premi... aquest cop. Perquè espero que aquests premis no siguin d'aquells que només tenen una edició i que aviat passen a la història.

Fanny Hill de John Cleland

2008-08-07T23:24:00.001+01:00

Diuen que aquesta novel·la és un clàssic de la literatura eròtica. No ho sé. Només sé que va ser la primera novel·la eròtica que vaig llegir. Tenia dinou anys. Dir que em va agradar és molt simple, però és així. No vull dir que m'entusiasmés, se'm va fer una mica pesada la trama, massa relacions lèsbiques, pel meu gust... Però em va agradar la manera de descriure el cos femení, sense estridències, d'una manera delicada. Amb molts eufemismes, això sí, tants que de fet era la meva imaginació que donava contingut sexual a les escenes. Però de fet d'això es tracta, no? Allò que diferencia erotisme de pornografia és que aquesta darrera no dóna lloc a la imaginació.

Com dic vaig llegir la novel·la als dinou anys i en aquell moment jo encara no havia caigut de la figuera, com diria el meu germà (de fet el meu germà diria que encara no n'he caigut). Era, i potser encara sóc, massa ingènua en comparació a les altres dones de la meva edat, per això em va anar bé que l'estil d'escriptura fos tan eufemístic. De fet, després d'acabar de llegir el llibre vaig voler provar un altre text. Es tractava d'una novel·la eròtica escrita durant l'època victoriana. Es titulava La ostra. Tractava de les aventures sexuals d'una colla de nois i noies. N'hi havia per a tots els gustos: relacions lèsbiques, orgies, sexe entre professora i alumnes, entre un capellà i una feligresa... El contrast entre una novel·la i l'altra em va semblar abismal. Si Fanny Hill era delicadesa i eufemisme, La ostra era grolleria i descripcions mancades de lírica. Això si, s'anomenava al pa pa i al vi vi. Es deien les coses pel seu nom. El contrast va ser tal que al principi de llegir la novel·la més aviat em repugnava, però després em vaig acostumar i vaig acabar llegint-la com si estigués mirant pornografia, vaig oblidar la idea de buscar-li cap mena de lirisme i de poètica.

Hi havia dues coses, però, en què totes dues novel·les coincidien. Una, la més important, per a mi, és que donaven una visió de les relacions sexuals entre home i dona (o entre dona i dona, és clar) d'optimisme i alegria. Això no sempre és habitual, més d'un cop es relaciona sexe amb conflicte, la passió amb el dolor, gairebé com si sentir passió fos alhora autodestruir-se. Aquí, en aquestes dues novel·les, el sexe és un joc, no plantegen judicis morals ni càstigs. Si mai heu llegit una novel·la del Marquès de Sade veureu que el pessimisme i el dolor ho impregnen tot. Justine ou les maleurs de la vertu (el títol és força transparent) va aconseguir, quan la vaig llegir, que en lloc de compadir la pobra Justine l'acabés odiant.

L'altre aspecte en què coincideixen és que la visió del sexe és netament masculina. A Fanny Hill la protagonista- narradora és una dona, però el punt de vista és masculí cent per cent. Ara quedaré molt prosaica potser, però diguem que en les escenes eròtiques els homes anaven directament "per feina", escenes que, estic segura, si fossin escrites per una dona hauria donat més importància a les sensacions, al tacte, a l'olor, al sabor inclús. En el cas de La ostra, francament, el llenguatge utilitzat no crec pas que l'hagués emprat una dona. Un altre fet que crec que denota clarament un punt de vista masculí és el fet de mostrar tantes escenes lèsbiques i la mania, sobretot en aquesta darrera novel·la, de comparar el clítoris amb un "petit penis". És clar que vosaltres deveu pensar que això del punt de vista masculí és obvi, perquè en aquell moment de dones escriptores ben poques n'hi havia i segurament cap ni una hauria gosat d'escriure novel·la eròtica. Teniu raó, però això no treu que un escriptor, quan escull parlar del plaer que experimenta una dona o, com en el cas de John Cleland, escull una protagonista femenina, ha d'intentar acostar-se al màxim a la manera de sentir d'una dona. No mostrar només la part externa, els critets i els gemecs.

Una curiositat, per acabar. Quan vaig llegir l'apunt biogràfic de l'autor de Fanny Hill vaig pensar que era un home avançat al seu temps, de fet va tenir la sort de rebre la protecció d'un personatge important de la noblesa britànica, ja què la publicació d'aquesta novel·la va provocar un gran escàndol en el seu moment (ens trobem al 1750) i va dur-lo a heure-se-les amb un tribunal de justícia. Gràcies a la protecció d'aquest noble no va ser condemnat. Però en el fons no deixava de ser un home de la seva època i de la seva societat puritana: un dels episodis de la novel·la explica com un dels personatges descobreix dos homes fent sexe i en veure-ho va de seguida a buscar l'autoritat per denunciar-los. Em va sorprendre aquest esment a una relació homosexual, se l'hauria pogut estalviar. Se m'acut que potser buscava guanyar-se una mica de simpatia del lector, com dient: sóc depravat però tinc un límit i en aquest cas jo també actuaria com un "bon ciutadà".

Si esteu interessats en narrativa eròtica, potser us pot interessar de llegir aquest text, és el pròleg a un recull de contes eròtics escrits per diversos escriptors coneguts. El pròleg és de l'Enric Sòria.

Em toca el cor

2008-08-06T12:28:00.004+01:00

M'agrada la sèrie El cor de la ciutat, trobo que té molt bons guionistes, malgrat alguna trama agafada pels pèls. Una de les coses que m'agraden d'aquesta sèrie és que de tant en tant ens regalen una cançó cantada per un dels seus personatges. Una d'aquestes cançons em va agradar especialment i m'agradaria que un dia els productors es decidissin a editar un cd amb les cançons del cor, per poder tenir aquesta en qüestió.

La música és de Pau Vallvé i la veu és de Mercè Coma i la lletra és dels guionistes de la sèrie. La cançó va ser feta per encàrrec. La Mercè Coma treurà aviat un disc, però aquesta cançó no hi sortirà pas. Així que si us agrada i teniu ganes de sentir-la haureu de buscar-la al Youtube o entrar en aquest blog meu, hi hi...(riure del teniente risitas).

...Bé d'acord, també podreu trobar-lo al blog del Pau Vallvé...

Ja ho sabia

2008-08-01T13:59:00.004+01:00

La nau espacial Phoenix Mars Lander confirma que hi ha aigua a Mart
de Vilaweb - Notícies

La nau espacial Phoenix Mars Lander de la NASA ha confirmat anit que existeix aigua al planeta Mart. 'Tenim aigua. Havíem vist que hi havia gel, en el marc de les observacions de la nau Mars Odyssey, però aquesta és la primera vegada que hem tocat aigua marciana', ha dit el responsable científic del projecte, Willian Boynton. El braç robòtic de la nau ha perforat uns cinc centímetres el sòl marcià, d'on ha extret l'aigua.Cap de les anteriors expedicions no n'havia obtingut una evidència tan clara. La Phoenix va aterrar al pol nord de Mart el 25 de maig i s'hi havia d'estar tres mesos. Però les troballes que hi ha fet han causat que ampliï la seva missió fins el 30 de setembre.

Des del moment que es van trobar indicis de gel a Mart es veia venir que trobarien aigua. Ara falta trobar una altra cosa evident: animalets. Si la vida es fa possible en qualsevol circumstància és evident que a Mart hi ha vida. No crec que surtin a rebre'ns amb banderoles però alguna cosa hi ha. El que em pregunto és si aquesta vida que trobaran és realment marciana o terrestre, perquè mira que fa temps ja que estem enviant màquines allà... em diran que estaven al 200% esterilitzades? I què fara la maquineta (li dic maquineta perquè no sé com coi dir-ne d'aquell giny que tenen allà solt) quan trobi un cuquet marcià, el matarà per extreure'n l'adn? Descobrirem que no tenen adn? Descobriran que l'adn d'aquell cuc és un 99% similar a l'adn humà?

En fi, ho sabrem d'aquí res, quatre dies.

Generació ics

2008-07-31T23:05:00.003+01:00

Gràcies a un article al És folla aquesta premsa m'he assabentat que pertanyo a la generació X. És una denominació molt cool (pronunciat cul) tot s'ha de dir, però he hagut de buscar a sant de què ha de ser una X en comptes de, posem-hi... una W o una Z. Segons la Wikipèdia, s'anomena "generació X" a la gent que va néixer entre els anys 1970 i 1982, que van viure la seva adolescència als anys 80. Es caracteritzaren per ser uns joves transgressors, que trencaren amb la tradició de creure en Déu, fer l'amor dintre del matrimoni, i ser monàrquics. Jo em pensava que això de l'amor lliure venia dels anys 60 i que l'ateisme era més vell que l'anar a peu i resulta que és cosa de fa quatre dies... (amb la monarquia no m'hi poso, que després arriba i em clausuren...).

Tot i que saber que formo part d'aquesta generació m'ha fet sentir per uns segons una mena estranya de complaença, perquè vol dir que no sóc rareta, atípica i inclassificable, al cap de no res m'he adonat que sí que en sóc, de rareta, atípica i inclassificable. La generació X es caracteritzà per consumir drogues sintètiques, follar sense protecció, portar els cabells crepats i maquillatge exagerat, "hombreres" bestials. Li agrada la música Punk i el Grunge, el punk-rock...

Jo excepte les "hombreres" descomunals, ser atea i antimonàrquica... no m'assemblo en res més a la meva generació. Dec ser generació Xb o una cosa així. Jo era d'escoltar funky, amb els Cool & the gang, de la Tina Turner i la música negra en general. La meva vida, en general, era força sosa, la veritat. No vaig fumar mai ni un trist porret (ni tan sols cigarrets, per a desesperació del meu germà gran, que patia per la meva mania a automarginar-me de la vida social "normal"). Bé, diguem que vaig anar a un ritme força personal i intransferible.

I per què la lletra X? Suposo que qui va inventar el terme, que si no vaig errada va ser un escriptor anomenat Douglas Coupland, va pensar que la generació en qüestió havia fet creu i ratlla amb la generació dels seus pares, cosa que, per cert, fan totes les generacions... La incògnita ve ara: per què a la generació següent se l'ha anomenat "Y"? Poca imaginació, potser? I ara, quina generació és la que puja? En algun lloc he llegit "Generació Internet" o "Generació Messenger". Jo crec que és la "GeNrAcCiÓ fOtOloGG" FiRmaMeE pOrFaA tkkkkkkkkkk!!

Sóc com sóc

2008-07-29T20:24:00.003+01:00

Entre Rolling Stones i Beattles, jo era de Beattles. Entre Duran Duran i els Spandau Ballet, jo era dels Spandau Ballet. Entre Olé Olé i Mecano, jo era de Mecano. Entre la Pipi Calzaslargas i la Heidi, jo era de la Heidi. Entre Els Pets i Sau, jo era de Sau. En justa correspondència, entre l'Amy Winehouse i la Duffy, sóc de la Duffy.

Ja sé que sóc fastigosament bona nena... tot i que m'agrada la Pink... això em redimeix una mica?

Què se n'ha fet de... Barbara Carrera?

2008-07-27T21:06:00.012+01:00

Quan era una cria tenia una simpatia especial per la Barbara Carrera. Fa molt de temps que no se sap res d'ella, així que avui m'he dedicat a esbrinar que se n'ha fet. A priori, sense buscar encara informació a la xarxa, el que puc dir és que la seva carrera ha sigut, com la de molts actors consagrats en el seu moment, una davallada cap a pel·lícules de poca qualitat. Però sovint t'enduus sorpreses, com em va passar amb el Patrick Swayze, que em pensava que devia estar vivint modestament en qualsevol barri de Holywood i resulta que té una fortuna que no està malament.

En el cas de la Barbara Carrera no conec si és rica o no, però encara cueja per les catifes vermelles, qualsevol dia la veurem en un episodi d'una d'aquestes series americanes que reciclen actors que ja no donen per pantalla gran. La Barbara, pel que fa a la seva carrera cinematogràfica no es pot queixar. Ha fet de tot. Fins i tot va guanyar dos globus d'or, una a un western titulat The Master Gunfighter, del 1975, que no sé si es va arribar a projectar aquí i que per molt globus que rebés no va servir perquè els actors que hi van treballar es fessin coneguts, tret d'ella. L'altre globus el va guanyar com a "noia Bond" a la pel·lícula del 1983 Never say never again (ja sabem com es va titular en castellà, en català no sé si l'han arribat a fer mai). Precisament va ser a través d'aquesta pel·lícula que em vaig quedar amb la seva cara i amb el seu nom i no sé per què, però el cas és que cada cop que sortia a la tele em tenia a mi enganxada a la pantalla com una paparra. Tenia un no sé què que m'agradava, la seva mirada, potser, que sempre em va semblar una mica trista. O potser que era morena i guapa i li tocava fer de dolenta, quan en aquell moment semblava que les bones havien de ser rosses oxigenades.

La Barbara Carrera va néixer a Bluefields, Nicaragua i abans de ser actriu era model. Va començar la seva carrera al 1970 quan tenia 25 anys, fent justament de model. No va arrencar fort, va trigar cinc anys a fer la següent pel·lícula, The master Gunfighter. Embryo, amb el Rock Hudson, va ser la tercera. En aquella ocasió interpretava una mena de monstre de Frankenstein femení, i, és clar, era la dolenta de la pel·lícula. En els anys següents va treballar en diverses pel·lícules, a banda de la de l'agent 007, i també a la televisió. Recordeu la sèrie Dallas? Ella era Angelica Nero, que feia, sí sí, de dolenta. D'assassina per ser més exactes.

Bé el cas és que va anar treballant de manera continuada ara en cinema, ara en televisió, participant en episodis solts, i fins i tot va fer una pel·lícula eròtica al 94 titulada Night of the archer. Mentrestant va casar-se tres vegades i es va divorciar totes tres, cosa que la va fer una habitual de les revistes del cor d'aquella banda de l'Atlàntic. Al 2004 va ser l'últim cop que va treballar d'actriu, va ser a la sèrie Jutjant l'Amy, on hi va sortir en dos capítols. Però no tot el que ha fet és cinema. Pel que es veu és també pintora i al 2002 va tenir exposades obres seves al Hollywood Entertainment Museum.

Com a curiositat, va passar part de la seva juventut en una escola- convent de Memphis. Ja ho dic jo, que això d'estudiar amb les monjes és molt perniciós...

2008-07-27T17:27:00.007+01:00

El temps.

Passa.
Corre.
S'atura.
S'escola.
Torna enrere.
Es perd.
Es controla.
Es mesura.
S'espera.
Desespera.
Es desitja.
Es regala.
Cura les ferides.
Mata.
Cinc minuts duren una eternitat.
Una vida passa en un instant.

Sissi. La princeseta tràgica (Romy Schneider)

2008-07-20T18:14:00.003+01:00

Enceto una sèrie de traduccions d'uns textos de Terenci Moix sobre grans mites del cinema. Al 1990 el Círculo de Lectores va editar un almanac dedicat a 12 mites del cinema. Cada mes era il·lustrat per un aiguafort de l'actor o actriu amb una breu explicació de Terenci Moix. Ara he decidit traduir aquests textos al català. Sissi. La princeseta tràgica n'és la primera entrada.

Filmografia rosa de Romy:

Abans de la seva evolució, Romy Schneider va interpretar en tres ocasions el personatge d'Isabel de Baviera, Sissi, Sissi Emperadriu i El destí de Sissi. Quinze anys després, Visconti la escolliria per a interpretar-la un altre cop, amb un caire més ombrívol a Ludwig (Lluís II de Baviera). Entre els títols del període rosa de Romy hi ha: Els anys joves d'una reina (Victòria d'Anglaterra), La fornera i l'emperador, Somnis de Circ, Robinson, Katia i Christine (en castellà Amoríos), amb Alain Delon.

Romy Schneider va conèixer una popularitat immensa als anys 50, gràcies a un títol i a un nom: Sissi, la princesa bàvara, els amors de la qual amb el jove emperador d'Àustria Francesc Josep van servir de base a una trilogia ensucrada que pretenia prendre's la Història a la manera d'un conte de fades. La trilogia es va completar amb altres títols de caire semblant en els quals una adolescent Romy Schneider es presentava com la culminació del dinamisme, la simpatia i una certa inevitable cursileria convenientment rimada amb valsos de Viena.

Romy va tenir el bon gust de canviar d'estil en el moment oportú. Dos grans personatges de l'elit europea, Coco Chanel i Luchino Visconti, es van encarregar de remodelar-la. La càndida princeseta de les comèdies rosades va quedar així convertida en una dona de món, elegant, sofisticada i capaç d'empreses més importants. Com a tribut a la seva nova personalitat, Visconti li va consagrar el millor episodi del film Boccaccio 70: Romy era una comtessa que per conservar l'amor del seu marit es veu obligada a actuar com una prostituta. No es podia demanar un canvi més radical en la carrera d'una actriu. El cinema francès va fer la resta: convertida en favorita dels nous realitzadors, va donar el millor de la seva maduresa en títols adults que van confirmar la seva categoria. Molt sovint va declarar que en els darrers anys havia après a considerar França com la seva veritable pàtria. Però ni l'afecte del públic gal ni els seus èxits professionals van servir per consolar-la de la mort del seu fill i d'un seguit de drames sentimentals que havien acabat en una intensa soledat interior. Igual que el personatge d'Isabel de Baviera, la seva vida va començar entre somriures per acabar en la tragèdia. I un dia el món va escoltar amb horror la més inesperada de les notícies: la riallera Sissi s'havia llevat la vida.

Va ser el seu un conte de fades que es va tenyir de dol.

Terenci Moix

Manifest «El català, llengua comuna»

2008-07-17T21:34:00.006+01:00

Jo també signo el manifest:

Manifest «El català, llengua comuna» Sant Jordi 2008

Pròleg.

Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s'equivoca. Una llengua és molt més que això i la nostra posició davant d'ella determina la naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres que el missatge que fem arribar. La llengua no es pot desvincular mai dels vincles afectius que ens proporciona, del pont que ens ajuda a establir amb els altres. Per això només a través del coneixement i ús de la llengua d'un país es pot copsar la seva naturalesa real, es pot produir el reconeixement mutu entre els que pretenen comunicar-se. Et parlo en aquesta llengua perquè et reconec com a proper i no t'excloc, jo et parlo en la teva llengua perquè vull formar part d'aquest tot.

Najat El Hachmi, escriptora.

Resta del manifest aquí

Viuen

2008-07-17T17:03:00.006+01:00

Pedro Algorta és un dels 16 supervivents de l'accident d'avió als Andes del 1972. Ara s'ha fet un documental sobre aquell fet que es diu "Náufragos" en què els protagonistes d'aquella experiència tornen al lloc de l'accident i en parlen. Probablement ja debeu haver llegit entrevistes que els han fet. Suposo que saber com van fer-s'ho per sobreviure alimenta la morbositat de més d'un i això ha fet que contempli les entrevistes que els fan amb aprensió per la facilitat de fer-la derivar cap al cantó més espectacular. Per sort no ha sigut així, darrere una experiència com aquella he vist un esforç dels protagonistes per remarcar-ne la naturalitat, la "normalitat". Avui a El Club l'entrevistat ha estat Pedro Algorta, que va estar trenta anys sense parlar del tema. I no volia parlar-ne fins que va discutir-ho amb la família i es va adonar que parlar-ne podia ajudar molta gent.

M'he preguntat com pot ajudar-me a mi sentir-lo i llegir-lo. Doncs encara no sé si m'haurà ajudat, de vegades notem l'efecte d'un fet al cap d'uns dies de produir-se. M'he quedat amb la reivindicació que la situació que es va viure als Andes no va ser cap heroïcitat, sinó que tothom, absolutament tothom hauria fet el mateix que ells van fer en aquelles circumstàncies. Que no van perdre l'esperança en cap moment i que no van retornar de la mort perquè sempre havien estat vius. M'he quedat amb la idea que l'ésser humà és capaç de sortir-se'n de les situacions més extraordinàries i això, vulguis que no, ha de donar-nos a tots confiança en les nostres pròpies capacitats. Ha dit que tots hem de pujar la nostra muntanya.

Durant l'entrevista Pedro Algorta ha dit que tenia un blog i cap al final ha dit el títol del blog. M'ha agradat llegir-lo, és un blog que no només parla de la seva experiència sinó de les petites coses i de les coses no tan petites, de les seves filles, que viuen a Barcelona, del seu nét Mateo que fa poc que ha nascut... Al marge dret hi ha 10 idees importants que es poden extreure de la seva experiència i del fet de parlar-ne, us en copio un dels punts:

Nosotros somos personas normales. Cualquiera en circunstancias parecidas habría hecho lo mismo y probablemente sobrevivido. No hicimos nada extraño, dejamos que se desarrollaran nuestros más básicos instintos de supervivencia personal y grupal. Todos tenemos nuestras montañas y todos podemos con ellas.

El seu blog: Survivor walk

Enllaç al vídeo de l'entrevista a TV3: http://www.tv3.cat/videos/553049

Curs dels Juliols de la UB: Comunicació i blogs

2008-07-16T12:56:00.003+01:00

Aquesta setmana passada vaig assistir a un curs dels Juliols de la UB que em va agradar molt: Comunicació i blogs: teclats i pantalles per influir i cooperar. En el curs es van oferir punts de vista molt diversos sobre el món blocaire i Internet en general, es va debatre sobre l'ús i l'impacte de les webs de xarxes socials, com Facebook o Twitter, els recursos de gestió i organització de blogs, com el Google Reader o Bloglines, els blogs polítics i el pes dels internautes en l'èxit de la campanya de Barack Obama. Es va parlar de com indexa Google els enllaços, quins criteris fa servir, es va parlar de l'impacte de YouTube. Es va parlar de què fa que un blog tingui èxit i què fa que sigui abandonat. Es va parlar del periodisme digital i el periodisme de paper... El curs va ser un debat continu molt enriquidor i m'agradaria pensar que ha deixat en mi un pòsit que farà que aquest blog meu millori.

Us deixo el vídeo del curs que ha elaborat el coordinador del curs Xavier Laborda Gil.

Conta'm un conte

2008-07-15T23:57:00.004+01:00

Fa un temps vaig crear un blog que es titula Conta'm un conte. La idea consisteix en començar una història i deixar que els lectors del blog la continuïn a través dels comentaris. No es pot dir que el blog hagi tingut molt d'èxit, de fet només hi ha un conte començat, però com que justament aquest conte ja ha rebut quatre continuacions he decidit publicar aquí la història tal i com està ara mateix i de passada convidar-vos a continuar-la... Si us animeu la pàgina és aquesta.

------------------------------------------------------------------------------------------------

L'àngel negre de Vallfosca

Aquest matí la vídua Cirera, com cada matí des de fa cinquanta anys, travessa la plaça central de Vallfosca i s'endinsa en la foscor de l'església. La vídua Cirera és una dona alta, molt prima, i ningú la recorda vestida de cap més color que no sigui el negre. Duu un vestit negre de satí, llarg fins als turmells, i el cap cobert per un vel negre de puntes. Duu mitges negres, molt tupides i unes sabates negres de cordons. Camina tan ràpid que la roba i el vel li esvoletegen com si fos un corb. Entra a l'església a temps per a la missa de les vuit. D'aquí a mitja hora començaran a arribar els primers nens a l'escola i la plaça s'omplirà de crits i corregudes. Ara, però, el silenci és absolut. La fleca és, potser, l'únic lloc on s'hi mou una mica de vida: les mares compren el pa per l'entrepà dels nanos i alguns també hi compren el diari.

Des de l'interior de la fleca es veu perfectament la porta de l'església, oberta del tot, però que no permet veure cap detall de l'interior, massa fosc i fred en contrast amb el sol enlluernador que crema la plaça.

Aquest matí havia de ser com qualsevol altre matí, però en un segon tot canviarà: la figura alta de la vídua Cirera apareix a la porta de l'església. Tota negra, baixa les escales corrent, amb els braços oberts, fent onejar els seu vestit. El seu rostre, habitualment hermètic, s'ha transfigurat per una mirada aterrida i una ganyota estranya a la boca oberta. No crida, sembla que no pugui. En arribar al peu de l'escala s'atura en sec i cau a terra desmaiada, creant l'efecte òptic d'una gran taca negra sobre el terra groguenc de la plaça.

La gent es mira l'escena amb un gest de sorpresa. En un principi, ningú es mou, ningú diu res, ningú sap que fer. Llavors, un home, antic company d'escola de la vídua Cirera, es comença a atansar al cos inert d'ella, i quan ja hi és pràcticament al costat, una figura surt corrents de l'església, i com un llampec s'esmuny entre els carrers.

La vídua no es mou. En Llorenç, el metge, ja hi arriba. S'agenolla a prop d'ella disposat a veure què li ha passat.
Els veïns cada vegada són mes nombrosos i el murmuri general és, cada vegada, més clar: està morta.

"Morta de por!" diu la vella Cecília de Can Torres, i dirigeix la vista a l'interior de l'església. Un grup de quatre persones hi entren. A fora la gent els mira expectants, pensant que en qualsevol moment també sortiran aterrits. Però no passa res, surten en companyia del capellà, que s'agenolla al costat del cadàver de la vídua Cirera i mormola unes paraules com oració.

- Bé, cal trucar la policia, que ningú la toqui. Haurà de venir un jutge a aixecar el cadàver i suposo que li hauran de fer una autòpsia.- diu el metge amb veu vacil·lant, perquè mai s'ha trobat en una situació així, en aquell poble la gent mor al llit o a l'hospital i a causa d'una malaltia llarga, no pas al mig de la plaça i tenint bon estat de salut. Perquè si hi havia res que sabia del cert era que la vídua Cirera era una dona amb una salut de ferro, perfecta. Què havia passat allà dins? Li ho pregunta al capellà, però poca cosa li pot dir:

- Cada matí, abans de la missa, entra al confessionari i es confessa. Avui ha sigut com tots els dies, però no m'ha donat temps d'entrar a prendre-li confessió: he vist que obria la porteta i sortia esperitada cap a fora i la resta ja la saben...

En Llorenç, llevant-se les ulleres i guardant-les a la butxaca de la camisa, li diu a cau d'orella al capellà:
- Ha mirat a dins del confessionari?
- Això anava a fer quan han vingut a buscar-me.
- Abans que arriba la policia, podríem fer-hi una miradeta, no li sembla?

Cal dir que tant el metge com el capellà freqüentaven la tertúlia que s'organitzava tots els dies al casino de la plaça. Allí es parlava del bé i del mal, encara que darrerament, Eleuteri Messeguer, el boticari, insistia en la seva teoria de que el crim perfecte era possible. Aquest era el tema que monopolitzava no tan sols les vesprades, també les nits dels tertulians, que s'havien convertit en apassionats lectors de novel·les de misteri.
Però tornem a la porta de l'església: dos hòmens de mitjana edat, el metge i el capellà, s'endinsen en la frescor de l'edifici.
Van directe al confessionari, una antiguetat de madera fosca situada al costat de l'altar de santa Llúcia, sí, la que du els seus propis ulls en una safata de plata.
-----------------------------------------------------------------------------------------------

malament

2008-07-15T23:38:00.002+01:00

Se m'ha acudit d'entrar a la web de Catalunya en Miniatura i llegeixo: "Inaugurat el Maig de 1983, CATALUNYA EN MINIATURA és el complex turístic i cultural en miniatura més gran del món i l'únic a Espanya"

nyecc!! Sempre el punt de comparació és amb Espanya, que no existeix Europa? I el món? Com hem de ser independents un dia si anem situant-nos a nosaltres mateixos dintre d'Espanya a la primera de canvi?

Correctors: una espècie en perill d'extinció

2008-07-09T14:09:00.007+01:00

Avui en una conversa informal amb una persona que treballa a un diari de prou tirada he sabut que no hi tenen corrector humà. Puntualitzo això d'humà, perquè sí que fan servir un corrector informàtic (el corrector del Word, per entendre'ns). M'ha dit que a un altre diari també de molta tirada tampoc n'hi tenen. De fet no m'ha descobert res de nou, només ha confirmat el que ja m'imaginava. Si ets d'aquelles persones que no poden esmorzar sense llegir-se els dos o tres diaris que hi ha a la barra del cafè ja deus haver notat que hi ha moltes errades repartides per tots els articles. No hi ha errades d'aquelles tan garrafals de paraules amb ve baixa en lloc de be, ni de supressió de les hacs (que aquestes sí que les detecta un corrector), però sí la manca d'alguns accents diacrítics i conjuncions sobretot (aquestes un corrector informàtic no les detecta, ho ha de fer una persona). Una frase com la que diré ara el corrector del Word te la dóna com a correcta:

"la noia dona una ultima mirada las portes i comprova estiguin be tancades per que no sobrin de cop amb el vent"

Abans hi havia correctors que es llegien tot el diari, sencer, i corregien totes les errades d'ortografia, lèxic i sintaxi. Ara aquesta frase si la corregeix algú serà l'editor, que no és corrector. Tot sigui per l'estalvi de... temps? diners?

Després de saber que diaris de molta tirada prescindeixen d'aquesta figura, ja no m'estranya aquell dia que vaig anar a comprar un aparell i que tenia el manual d'instruccions (un llibret molt petit) en català i castellà. A la meva alegria inicial per trobar el manual en català s'hi va afegir la sorpresa quan vaig llegir aquesta frase: "menú de pantalla en angonals". Quan vaig llegir la versió en castellà vaig entendre el per què: "menú en ingles". La versió catalana era una traducció literal... evidentment ningú va llegir el manual abans d'imprimir-lo... o sí?

¿anem cap al col·lapse?

2008-06-27T00:44:00.005+01:00

“El col·lapse de la raça humana és inevitable”
Eudald Carbonell, arqueòleg i antropòleg

Sies.tv

fan unes galetetes?

2008-06-24T12:35:00.008+01:00

Què faig, ho penjo?... no ho penjo?... i si aquest blog el miren criatures?... i si els provoco un trauma quan vegin això?

Potser que no vagi tant directa i pengi una foto més light com... com... aquesta?

Pero de que m'amoino, si aquest blog no el llegeix ningú, no passa res si penjo aquesta foto:

No us escandalitzeu tant... que no he penjat cap foto com aquesta... A més, que només són galetes... he de censurar unes galetes??

bon profit...

PD: si no heu quedat tips n'hi ha més aquí.

El prèmit

2008-06-18T22:31:00.011+01:00

Resulta que una servidora (o sigui jo) ha rebut un prèmit i està molt emocionada. És aquest:

A que és maco? Així sobre fons negre que sempre fa més impactant. Això de Brillante ja té raó qui pensa que sembla el nom d’un detergent... però tot i així fa il·lusió rebre’l... més que res que vet a saber si mai en rebré cap d’altre...

M’he preparat un petit discurset per a l’ocasió, que és aquest, ehem, ehem (m’aclareixo la gola):

“Quan vaig començar a escriure aquest blog, ja fa més d’un any, no em pensava que arribaria el dia d’avui. És per a mi un honor i una “honda” satisfacció ser mereixedora d’aital prèmit i espero estar-ne a l’alçada (metre cinquanta-quatre per ser exactes). Des d’aquí vull agrair a tots aquells (i aquelles) que han fet possible que jo hagi rebut aquest premi, en concret al que me l’ha donat, és clar, el gran Xavz de Xavz’s Cafè, blogaire entre blogaires, que quan actualitza el seu blog ho fa a l’engròs, amb una tirallonga de tres o quatre entrades seguides, espero que arribarà el dia que el podré igualar (superar no ho podré fer mai...). Vull dedicar aquest premi a la meva mare, que sempre està disposada a llegir el que escric posant cara de pòquer per no treure’m la il·lusió... gràcies mama! Puc prometre i prometo que seguiré escrivint al blog com fins ara, a empentes i rodolons, i que potser, només potser, un dels posts valdrà la pena de ser llegit, és el mínim que puc fer per agrair-vos, a tots, la vostra presència i la vostra paciència amb una servidora (que hi ha algú?)”

Passant a temes més prosaics, aquest premi m’arriba amb manual d’instruccions i aquestes coses sempre són d’agrair, tantes coses n’haurien de dur i no en duen (els ous per exemple, que sempre acaben remenats quan havien d’acabar en truita...). Procedeixo, doncs, a llegir el dit manual:

1. En rebre el premi, el guanyador ha d’escriure un post i mostrar el dit premi tot indicant el nom del blog o web de qui li ha regalat i enllaçar-lo al post d’aquest blog o web que el nomena guanyador. (el post en qüestió, per si algú s'ha despistat, ja l'he enllaçat al nom del blog però "per si un cas" és aquest.)

2. Escollir un mínim de 7 blogs que cregui el guanyador que llueixen per la seva temàtica i/o disseny. Escriure els seus noms i els enllaços. Avisar-los (als comentaris del seu últim post) que han estat premiats amb el premi "BRILLANTE WEBLOG"

Opcional: Es pot exposar el premi amb orgull, posant un enllaç i altres galindaines.

Arribem ara al nomenament de set blogs (7) que rebran aquest premi (ara bé quan el maten, set blogs... de von te trec jo set blogs... ):

1. Aquest primer és fàcil. És el blog del senyor Zinc, La iaia té caspa. Li dono el prèmit pel seu disseny, per la seva temàtica, per la seva retòrica, per la seva lògica, per la seva quàntica, per la seva... per tot vaja.
2. A La vida de un filetito. És un blog personal al 100%, fa la impressió que és tot ell una teràpia per allunyar els mals esperits i els mals rollos que la vida ens obliga a patir dia si i dia també. M’agradaria saber explicar el meu dia a dia com ella, però coi, sempre em queda una cosa molt així, molt freda, neutra, poca-cosa... En fi, noieta espero que t’agradi el premi que a mi m’ha agradat molt donar-te’l.
3. Al Centpeus, un blog que explica d’una manera molt amena i entenedora molts i molts misteris, el seu autor és un savi i llegint-lo tots ens fem una mica més savis també.
4. El Diari de l’Absurd, que com el nom ja indica és un diari que informa. El que el fa especial és que es fixa en aquelles notícies curioses que surten a diaris seriosos, però posades totes juntes una després de l’altra et fan petar de riure i et fan dir-te un cop i un altre: “és que som humans...”
5. És folla aquesta premsa, per la mateixa raó que l’anterior.
6. Lametones de amor, oh oh oh! No cal dir perquè li dono el premi, si només cal fer-hi una ullada i llegir-lo uns minutets i ja s’entén, s’entén tot...
7. Des de la finestra, el primer blog que vaig enllaçar, la primera persona a fer un comentari al meu blog quan tot just l’acabava d’estrenar. És molt heterogeni, hi pots trobar des d’articles d’opinió fins a contes infantils, narracions i poemes. Està molt ben escrit, però a més hi ha unes fotografies precioses.

Bé diria que ja està tot, al que m’ha donat el premi (ei Xavi, què tal), moltes gràcies i molts petons. Per cert, ja he recollit el meu cafetonet friki, jo per no ser menys en comptes de cafetonet donaré una galeteta:

cotxes

2008-06-01T21:43:00.002+01:00

Si teniu pensat comprar-vos un cotxe, aquí teniu algunes idees...

A and E de Goldfrapp

2008-05-29T21:17:00.004+01:00

No sóc una persona donada a tenir ídols musicals o simplement grups preferits. La meva megalomania es va acabar amb Michael Jackson als anys 80 i després de la decepció escruixidora que em vaig endur amb el seu procés d'autodestrucció, no m'ha quedat el cos per tornar a ser fan de ningú. Simplement hi ha grups que m'agraden i cantants solistes que també, però no com per fer-ne un elogi emocionat. Un dels grups que m'agraden, tot i que de manera intermitent, són els Goldfrapp. No és ben bé un grup, sinó un duet. La cantant té una veu preciosa, però algunes de les seves cançons són per adormir-se. De tant en tant, però, visito la seva pàgina al Myspace, a veure que han fet de bo últimament. Avui hi he entrat i entre les cançons que han tret hi ha aquesta que poso al títol i que m'ha agradat força.

El 19 de juny, per cert, actuen a Barcelona, al Sonar Festival.

II Campionat d'Scrabble Terres de l'Ebre

2008-05-24T18:12:00.005+01:00

Ja sabeu, si sou uns amants de l'Scrabble, si no podeu resistir de provar quantes paraules surten de digue'm això: AIJNRUU i a sobre sabeu perfectament, perquè ho esteu visualitzant mentalment ara mateix, on estan situades les caselles que multipliquen la paraula x3 en el tauler, el 8 de juny és el vostre dia, les 10 del matí la vostra hora i Móra d'Ebre el vostre lloc.

Que les fitxes us siguin propícies...

més informació aquí

Franki

2008-05-07T15:39:00.005+01:00

Hi havia una vegada un noi que vivia a Terrassa i que li deien Franki. Era un noi normal i corrent i era independentista. L'any 2002, a la festa major de Terrassa, un grup de quatre o cinc persones es van separar de la cercavila i van intentar despenjar la bandera espanyola i la bandera de la UE que penjaven de la façana del consistori. Però no van poder, perquè els mossos d'esquadra van impedir-ho. El Franki no hi era en aquest grup de quatre o cinc persones. És possible que estigués, juntament amb la resta de la gent que participava de la cercavila, cridant als mossos mentre feien baixar els joves. És possible que no cridés, només ho mirés. És possible que cridés amb el clàssic "uuh" o "fora". Sigui com sigui, el cas és que els mossos no van detenir ningú, no van demanar la documentació de ningú, l'incident es va acabar pacíficament, els mossos van marxar a controlar altres zones i la cercavila va continuar amb normalitat.

Al cap d'uns mesos el Franki va ser acusat d'ultratge a la bandera i d'atemptat a l'autoritat entre d'altres. No hi ha proves de la seva participació, totes les imatges que hi ha d'aquell incident mostren que Franki no hi era. Alguns dels mossos van dir que l'havien vist "allà al fons", és a dir, no pas on s'estava produint el fet. El delicte d'agressions va ser desestimat.

Despenjar una bandera no està penat amb la presó, només amb una multa.
El Franki no tenia antecedents. El primer "delicte", quan la condemna és inferior a dos anys, no comporta presó, però al Franki, sense proves, ha sigut condemnat a dos anys i set mesos, per la qual cosa ha d'ingressar a presó. Ara mateix ja està empresonat a Can Brians 2.

És evident que una condemna tan dura i sense proves suficients només s'explica com un acte de repressió de la dissidència. Diuen que Espanya és un país democràtic, però Francesc Argemí és un pres polític. Crec que sobren els comentaris.

Dissabte 10 de maig, a les 6h de la tarda hi ha una manifestació a la Pl. Universitat. Ens veiem allà.

Vídeo a VilawebTV

Primera antologia de blogs en català

2008-04-25T18:15:00.004+01:00

Sembla ser que no s'havia fet mai, fins ara, la publicació d'un recull d'entrades de blog en format de paper. Si més no, a Catalunya. Ara se'n publicarà un i el dia 17 de maig se'n farà la presentació a Vallromanes. El llibre porta per títol La catosfera literària. Primera antologia de blogs en català i serà presentat a les 7 de la tarda al casal de Vallromanes. Tot i que aquest blog no és literari, he pensat que potser algú de vosaltres pot estar-hi interessat o potser coneix algú que en pot treure un profit. Si en voleu saber més, cliqueu: Informació

havemus librum

2008-04-25T16:57:00.004+01:00

Estic llegint El asombroso viaje de Pomponio Flato, de l'Eduardo Mendoza. Trobo que és una novel·la molt bona, té un sentit de l'humor molt fi, no pas d'aquell que arrenca riallades sorolloses seguides de silencis intermitens, sinó d'aquell que arrenca somriures, a cada mot i a cada frase. Només cal llegir les tres primeres línies per saber que t'agradarà. No havia llegit mai res d'Eduardo Mendoza, però m'havien recomanat molt i molt La aventura del tocador de señoras i qualsevol dia d'aquests potser me'l llegiré. Això sí, és una llàstima que no sigui possible llegir-li cap novel·la en català, si un anglès podrà llegir-lo en la seva llengua d'aquí a poc temps, per què no he de poder-lo llegir jo en la meva, que és, a més, també la seva? :(

Si busqueu informació per internet probablement podreu llegir els dos primers capítols de la novel·la. Però jo prefereixo deixar-us l'enllaç a l'entrada que li dediquen al blog Samfaina d'Arts. La majoria de les pàgines que he trobat reprodueixen el que diu la contraportada del llibre però en aquest blog, almenys, n'han fet una bona ressenya.

Bon dia

2008-04-10T15:19:00.005+01:00

Avui Barcelona són tres colors: blanc, blau i groc. Avui Barcelona és càlida i optimista. Avui la llei de la gravetat fa vacances i caminem fent saltironets. Avui Itàlia parla sudamericà, duu samarreta blanca, té la pell bruna i els ulls blaus i demana "un café cortado". Avui tots els nois són guapos i el metro refrescant.

O és això o jo m'he llevat tocada per la primavera

Diccionari Valencià-Castellà

2008-04-08T16:02:00.003+01:00

No llegiu l'entrada en un lloc públic, que jo ho he fet i una mica més i me fan fora de tant riure...

Trobat aquí
-------------------------------------------------------------------------------------
VOCABULARIO VALENCIÀ-CASTELLANO

IEEE!.- Hola.

AU.- Adiós.

MONE / NEMON.- Vámonos.

MECAGÜEN LA FIGATATIA.- Discrepo de su opinión, estoy bastante en desacuerdo / Saludo a un conocido que hace tiempo que no ve.

MECAGÜEN LA MARE QUE LA PARIT AL FILL DE PUTA EIXE.- Discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relcionada con la conducción) que acaba de realizar.

VES A FER LA MÀ.- Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.

IEEEEEEEP FILL DE PUTA, A ON VAS?.- Saludo a un conocido.

NEM A FER-MO'N UNA.- Me voy a tomar una cervecita.

XE, SERÀ PER DINERS COLLONS.- Variante de 'xe, això ho pague jo'.

A RAS DE FIGA: Minifalda.

A RINXOPOMA.- Falda aún más pequeña que la minifalda.

PER COLLONS.- Necesariamente, por necesidad.

VES I GITA'T.- No digas tonterias.

SI LA VISTA NO M´ANGANYA, PORTE UNA BONA CASTANYA.- Referencia al estado de embriaguez.

NYAS!.- Cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais).

MENFOT.- No me importa demasiado.

MENFOTS.- Habitantes de la terreta, nativos.

SANGONERETA.- Chupa tintas, tragón.

AMOLLAR.- Soltar donde se pueda, dejar caer.

PANFIGOL.- Persona tranquila

SUMBALI.- Echar a correr / pegarle a alguien.

LLUNY.- Lejos.

MOLT LLUNY.- Muy lejos.

A FER LA MA.- Muy muy lejos.

AGUSAES, 'GONIA QUE DONES!.- No acaba de caerme bien usted.

T'AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?.- Ya vale con el cachondeo, gracias.

LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS.- La hermana de tu madre tiene mal humor.

TINC EL PIU ENCéS EN FLAMES.- Cariño, esta noche vamos a tener relaciones.

TIRA MES UN PeL DE FIGA Q' UNA MAROMA D'BARCO.- Lo que consigue una mujer no lo consigue nadie.

FARDATXO.- Bicho grande.

VALENCIANOTA.- Mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.

AMARRAELPONIIIII / AGARRALI EL MORRO A LA BURRA.- Tranquilizateeeee!.

VAIG COM CAGALLÓ PER SEQUIA.- Ir sin rumbo fijo.
.
ALÇA EL RABO, PERDIGOT.- Espavílate, vamos.

SI T'ARREE UNA NYESPLA VORÀS.- Amenaza.

AGARRA'T QUE VE (CURVA).- La vamos a liar.

AÇO ES MEL DE ROMER.- Que es muy bueno-bonito.

A CAGAR A L'HORT.- Vete, fuera de aquí.

AMAGEUSE LES CARTERES.- Llegada de alguien inesperado.

ME CAGUEN (DEU/ DÉNIA/ DEN / LA FIGUERETA / L'HÒSTIA).- Expresión de multiples aplicaciones según estado de ánimo.

LA MARE QUE VA....- Exclamación.

CAP DE SURO.- Cabezón, tonto, bobalicón.

LA FIGA EM FA PALMES.- Guapo, me gustas.

HI HA MES DIES QUE LLONGANISES.- Aún queda tiempo.

VAS A LA MAR I NO TROBES AIGUA.- Despistado.

Xè! VES I TOCA'T EL COLLONS.- Hága el favor de no molestarme.

ANIMAL DE SÈQUIA.- Bruto.

COM SI CAGARES, PERÒ PA CA DINS.- Eso es una tonteria//imposible.

XE, DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES.- De verdad de la buena.

AIXO ES BUFAR EN CALDO GELAT.- No tiene usted nada que hacer en el asunto.

TAPEROT.- Tonto

ME CAGUE EN LA MARE QUEM VA PARIR.- Caramba!.

AH! REDEU.- Madre mía.

XE QUE BO.- Me gusta.

AÇÒ? AÇÒ?? AÇÒ ES MASSA,TU.- Qué barbaridad!.

TU NI TENS VERGONYA NI L'HA CONEIXES.- Es usted un poco madrileño, caramba.

XE, VES I TIRA A FER LA MA!!.- Vuélvase usted a Madrid, gracias.

NI XIXA NI LLIMONÀ.- No servir para nada o poca cosa.

TINDRE POCA ESPENTA.- No tener iniciativa.

TOT PER L'AIRE.- Caracoles!! Caramba!.

TIRALIIII.- Continue usted.

JUGA, JUGA I VORÀS....- Aplicable a multitud de situciones, suEle terminar con 'L'hòstia que t´emportes'.

COLLONS.- Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma.

MENGES MES QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERÀ).- Come usted mucho.

A MANTA!.- En cantidad.

BORINOT.- Torpe, bruto.

AU CACAU.- Hasta luego Lucas.

AIXÓ ÉS TOT OLLA (EN PENQUES).- Esto es una tonteria (con acelgas)..

EIXE ES UN SANGUANGO.- Ese es un madrileño desgraciado.

SI TE PEGUE UNA BORINÀ ET REVENTE COM UNA MAGRANA.- ¿Puede usted dejar de molestarme?.

MA QUEEE ERES..., MA' QUEEEE T'AGRÀ...- Hay que ver, hay que ver... (expresión de reproche).

HA PEGAT UN ESCLAFLIT.- ha explotado.

FUIG DEL MIG HOSTIAAAA.- Apartese por favor...

XEEE VAAA, XE.- Venga, dese prisa.

MECAGÜEN EL FILLDEPUTA MADRILENYO EIXE.- ....Si oye esto mejor salga corriendo.
-------------------------------------------------------------------------------------

perdent el temps

2008-04-08T15:27:00.005+01:00

Tinc un hobby, força ximple, tot s'ha de dir, que consisteix a buscar al google paraules o sintagmes determinats i veure si hi ha gaires pàgines on hi apareixen. De vegades em duc alguna sorpresa i estic temptada de fer-ne una entrada al blog, però em sembla una activitat tan ximpleta que no m'atreveixo a fer-la. Un dia d'aquests em treure la vergonya de sobre i faré l'entrada corresponent... total, no crec que la qualitat d'aquest blog meu millori gaire...

Una altra activitat tan ximpleta com l'anterior és quan busco blogs amb títols curiosos. N'he trobat uns quants, tot s'ha de dir, i la majoria no prosperen gaire, alguns, de fet, no tenen ni la primera entrada. Això demostra que sovint començar un blog té molt a veure amb un impuls irrefrenable i inexplicable, que un cop satisfet ja no es torna a tenir. uns exemples:

http://hohaveuvist.blogspot.com/
http://tremperamatinera.blogspot.com/
http://cagundena.blogspot.com/
http://pasucatamboli.blogspot.com/
http://acagaralavia.blogspot.com/
http://pocasolta.blogspot.com/

Hi qui no sap què dir... i això em consola, no sóc l'única... Salut!

ai aquells 80...

2008-04-03T21:03:00.001+01:00

#2 meme refregit

2008-03-08T21:39:00.005+01:00

Avui toca meme: En direm meme refregit, perquè és una barreja de diversos memes que he trobat per la xarxa. No el passo a ningú, que l’agafi qui vulgui. Això sí, si l’agafeu digueu-ho en els comentaris “pefavó”...

mem refregit:

1. Quins tres blogs t'han influït més a l'hora de fer el teu?
- No sóc conscient d'haver rebut influències, tot i que el costum de posar enllaços a les meves entrades és un costum que li dec a La iaia té caspa.

2. Quin o quins llibres tens a la teva tauleta de nit?
- n'hi ha uns quants: Lectures europees, de Ramon Esquerra; Blandin de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV, de la MOLC; Poètica de la narració, de l'Enric Sullà i Pandora al Congo, de l'Albert Sánchez Piñol.

3. Què s'escolta on ets ara, a banda del soroll de l'ordinador?
- el soroll de l’ordinador no el sento, perquè a casa han engegat la televisió i ara mateix estic sentint un anunci que diu “dos cafeteras son caramelos...”

4. Agafa el llibre que tinguis més a prop, obre'l per qualsevol pàgina, amb els ulls tancats, i transcriu-ne la cinquena línia (sí, sí, obre els ulls, ara).
- "guai." ("sujuro")

5. Digues 5 blogs que llegeixes cada dia o molt sovint: no sé si sumaran cinc, aviam...

- Xavz's Cafè,
- La iaia té caspa,
- Lo manicomi,
- Vida de un filetito

6. Què hi ha a la paret de davant teu en aquest moment?
- ara mateix res, abans hi havia un mosquit, és que ni a l’hivern, eh?

7. Explica el primer acudit que et vingui al cap (aquest és meu).

Una dona va a confessar-se i li diu al capellà:
- “pare perdoni’m perquè he pecat”
- “Quin pecat has comès, filla meva...?”
- “He comès adulteri amb el capellà de l’església d’aquí al costat.”
- “Molt mal fet, filla meva, la teva església és aquesta...”

The end...

2008-03-07T16:54:00.002+01:00

PROU

Per fi la iaia torna a tenir caspa!

2008-03-05T12:07:00.006+01:00

Feia uns quants dies que estava com neguitosa, trobava a faltar quelcom en la meva vida, estava desorientada i perduda, em mossegava les ungles, donava copets a terra amb el taló de la sabata, m'emprenyava amb facilitat, estava absent, no podia concentrar-me. En definitiva, tenia la síndrome d'abstinència!! Sí, com ho sentiu!, perdó, vull dir com ho llegiu! Em posava davant la pantalla, clicava l'adreça http://laiaiatecaspa.bloc.cat i allà em quedava,davant una plana en blanc i a baix un cartellet que posava "waiting for laiaiatecaspa..." Era desesperant.

I és que senyores i senyors, una servidora és addicta, repeteixo, addicta al blog del senyor Zinc. I el seu blog a bloc.cat feia dies, massa dies, que es trobava en estat vegetatiu. De fet fins ahir només podia accedir-hi a través de la còpia en memòria del google.

Però per fi tot ha tornat a la normalitat. Primer perquè el blog ja torna a ser operatiu (per quant de temps... és un misteri), i segon perquè el senyor Zinc ha decidit fer el traspàs a blogger i ja forma part d'aquesta tribu.

I és que gràcies al senyor Zinc he assistit a la retransmissió d'una arrel quadrada, he sapigut què és Catalunya des de diverses perspectivesi m'he iniciat en l'adoració de la Núria Feliu . El senyor Zinc ha aconseguit que la Marina Rossel em fes por i m'ha ofert una versió heterodoxa i moderna del conte de la Ventafocs. En resum, ha aconseguit que sigui constant en una cosa, en visitar el seu blog.

Benvingut a la tribu aquesta dels bloggers, senyor Zinc, posi's còmodu

aniversari...

2008-03-03T15:55:00.001+01:00

Avui fa un any que vaig començar a escriure aquest blog i encara hi sóc. Han sigut més de 1500 visites, dos o tres lectors fidels (gràcies), una meme que no ha prosperat i una enquesta amb un rècord de participació (:P).

La veritat és que no donava gaire per aquest blog quan el vaig començar. Un dels meus defectes, o potser el defecte més gros, és que no sóc una persona constant en res i aquest tenia tots els números per convertir-se en un blog abandonat i mort de riure en un racó d'internet. Així que la primera sorpresa d'aquest any de funcionament sóc jo. He fet un repàs als mesos passats i he vist que he escrit tots els mesos excepte el juny, que recordo que va ser un mes una mica estrany, amb l'ànim per terra i estressat. Si ens posem en plan estadístics, es pot dir que fins ara la mitjana d'entrades és de 4.5 entrades cada més, aproximadament una entrada per setmana. No està malament. Pel que fa als temes, crec que puc definir el blog com "eclèctic". Hi ha de tot, no hi ha una línia coherent, tant puc haver dedicat una entrada a la Jessica Fletcher com haver deixat un poema mig manllevat o haver considerat que una performance frike de La patata de la trinca us havia de fer petar de riure.

Com algú diria, com zóc!?

29 de febrer

2008-02-29T17:58:00.010+01:00

Avui és 29 de febrer i és un dia com qualsevol altre. Però les persones que han nascut un 29 de febrer no són pas com qualsevol altra. Per començar són molt conscients dels anys que fan. Es pot dir que tenen dues edats, la biològica i la "bixesta". Avui un senyor de 60 anys és molt probable que bufi només 15 espelmes al seu pastís...

Val a dir que he tingut dificultats per saber com havia de dir "bisiesto" en català. Em sortia de dir "bisext" i "bisexta" en femení, i "bisexts" i "bisextes" en plural. I m'hauria quedat tan tranquil·la si no fos que se m'ha acudit de mirar-ho al Diccionari multilingüe de l'Enciclopèdia Catalana. Una eina molt útil d'utilitzar quan es vol solucionar un dubte ràpidament, com ara. El cas és que ho he consultat i la forma correcta és "bixest" o "any de traspàs" i aquesta és la forma que he fet servir... però em sona estranya quan la pronuncio, no sé si a vosaltres us passa el mateix.

Els que avui fan anys és de suposar que faran una festa grossa, adequada a la circumstància. Però la resta dels anys n'hi ha que celebren l'aniversari l'últim dia de febrer, el 28; d'altres ho fan l'u de març, que té una mica més de lògica, i d'altres ho celebren quan els hi ve de gust. El que sí que és segur és que es fan un fart de capejar brometes i acudits des de ben petits, i això vulguis que no, els ha de fer una mica especials, acostumats a nedar contracorrent, a ser reivindicatius, potser també a ser imaginatius. El que sí que és segur és que s'aprenen la taula de multiplicar del quatre abans que els altres...

Com que no conec ningú que avui faci anys, he hagut de buscar per internet anècdotes que s'hi relacionin. Una de les coses que he sabut dóna una idea de com podia arribar a ser de ridícula la dictadura de Franco: sembla ser que el dia 29 de febrer "no existia". Això és el que li van dir a un senyor que al 1948 va voler registrar el seu fill nou nat que havia nascut aquest dia. Per molt que va discutir amb el funcionari del registre finalment la data que va constar-hi va ser l'1 de març. També és possible que els nascuts el 29 de febrer no puguin posar aquesta data al formulari que han d'omplir quan es creen una adreça de correu-e, o que no puguin apuntar la data a un calendari d'un PDA perquè el fa tornar boig o fins i tot espatllar-lo. Si ets soci d'un club que envia felicitacions cada aniversari, és possible que només rebis la felicitació (o el regal) un cop cada quatre anys.

Que d'alguna manera són i se senten especials crec que ho demostra el fet que hi ha "clubs" de... ¿"bixests"? que organitzen trobades i sortides. De fet avui es reuneix el Club Mundial de los Bisiestos a Sant Sebastià i fins i tot, el seu president ha demanat al ministre Caldera que es donin cent euros als nascuts aquest dia, a la manera d'Irlanda, que, es veu, ho fa. El senyor Caldera de moment no ha dit res...

Si hi ha un lector d'aquest blog que avui fa anys, li desitjo un aniversari feliç i ple de sorpreses agradables, i em faria molta molta il·lusió, però molta, que em deixés un comentari.

Per molts anys!

Pregària a la Mare de Déu

2008-02-28T13:59:00.004+01:00

Avui preguem...

Pregària

Mare de Déu mitjancera,

feu que tots els catalans,

tant polítics com votants,

tinguem molta més trempera.

I que a les properes eleccions

el Pesoe i el Pepé

perdin tots els seus escons

o quasi tots, pel nostre bé.

A Madrid, els aeroports.

I els papers, a Salamanca.

I si aquí no ens fotem forts

no tindrem ni la Petanca.

A Madrid, els cinturons

i autopistes gratuïtes.

Aquí paga per collons,

que qui es queixa és victimista.

Damunt dels Cirera i Montilla

hi ha l'Aznar i el Zapatero:

un falangista al capdavall

i un aspirant a torero.

Estem cecs si no veiem

que ens estafen cada dia

i si a més va i els votem,

som masoques, jo et diria.

Mig milió de signatures

reclamaven seleccions.

¿Catalanes? ¡Mano dura!

¡Viva España y de las JONS!

Aquí estem cosits a impostos

i allà tenen subvencions.

Ens munyeixen ben ansiosos,

ens expremen fins al fons.

I menteixen i ens insulten

Razón, COPE i ABC.

Si a Madrid així s'ho munten

no hi tindrem mai res a fer.

I a l'Espanya imperialista,

la que ens buida la cartera,

per si ens queda poca vista

han fet una gran bandera.

L'any 2008 en fa trenta

que esperem tornar a ser grans.

Mare de Déu de l'Empenta,

empenyeu els catalans!

Anònim segle XXI

Aquesta "pregària" l'he trobada al blog de Joan Arnés, tot i que em ronda d'haver-ne llegit alguna de semblant, si no la mateixa, en un altre lloc.

ser o no ser...

2008-02-24T20:59:00.004+01:00

Estic feta un embolic, sempre havia tingut clar què era un plàtan. Em pensava que era això:

Però pel que es veu això no és un plàtan sinó una banana. Jo em pensava que una banana era això:

Però unes noies equatorianes em van dir que no, que el que sempre havia pensat que eren plàtans, son bananes i que els plàtans són això:

Aixi que... què és un plàtan?!

es això?

Potser sigui això...

... o això...

Ah... per què es tan complicada la vida...

Eurovisió 2008 oh yeah

2008-02-23T01:50:00.004+01:00

Hi ha fenòmens de la natura inexplicables però reals i que no tenen una explicació lògica. I l'ésser humà és capaç d'arribar a tal nivell de creativitat que és difícil de capir...

Només cal mirar la classificació dels candidats a participar a l'Eurovision d'enguany. Hi ha meravelles com els que estan en primer (62466 vots) i tercer lloc(40567 vots) ... Sort que el que hi ha de número 2 ajuda a equilibrar una mica les coses...

http://www.eurovisiondosmilocho.com/ranking

Sobren les paraules... a que sí?

Aquí hi ha trucu... oi?

2008-02-21T01:06:00.003+01:00

He trobat un video que m'ha deixat "frapada". Sé que hi ha truc, per nassos hi ha truc, és clar que hi ha truc, on vaig a parar... però coi, on??

Sembla que hi ha un noi que es fa dir Criss Angel i que és un mag nord-americà, que riute'n del Copperfield i allò tan infantil que va fer de fer desaparèixer un avió a l'aeroport...

I aquest vídeo encara, hi ha un altre en què fa allò de separar una persona en dues meitats... sense caixa ni guillotina... no l'he penjat perquè pot ferir alguna sensibilitat... (és que sóc una tova). Però no patiu, aneu al youtube, busqueu Criss Angel Mindfreak i au, a alucinar, xiquets! ;)

Primera enquesta: resultats!

2008-02-20T12:50:00.005+01:00

Dono per conclosa la primera enquesta amb un èxit de participació sense precedents en aquest blog. Tres persones!, tres!, han emès el seu vot, la qual cosa, tenint en compte que el llegeixen quatre gats, vol dir que ha participat un 75% dels lectors! Ja els agradaria, als polítics, tenir aquests índexs de participació.

En total han sigut quatre vots, ja que es podia votar més d'un personatge. Això vol dir que algú ha votat a dos i no ha estat pas la parella de coreans...

Sawyer: 1 vot
Kate: 1 vot
matrimoni coreà (ella): 1 vot
Saïd: 1 vot

D'aquests resultats podem extreure algunes reflexions. Una que no hi ha un personatge que s'endugui totes les simpaties, sinó que la cosa ha quedat repartideta. En segon lloc, no ha rebut cap vot ni el Jack, que se suposa que és el "quefe", ni tampoc l'Hugo, que se suposa que és el tio simpàtic que tota sèrie coral ha de tenir. El contrapunt per a tanta tragèdia.

Aviam, què puc dir dels personatges votats...

El Sawyer és aquell estafador que no es farà mai ric. reprodueix a l'illa el rol de capitalísta sense escrúpols, fa negoci de tot el que pot, però de tant en tant treu el bon jan que porta a dintre i es despenja amb una oferta generosa.

La Kate és una noia que si tingués dos lavabos a casa es pixaria a sobre. Ara li agrada el Jack, ara li agrada el Sawyer, ara li torna a agradar el Jack. Tret d'aquesta indecisió constant no te gaire cosa més...

La noia coreana, la Sun (ja he esbrinat com es diu), és una dona independent, per a desgràcia del seu marit, que a sobre que no sap parlar anglès es troba que no pot manar la seva dona com marca la tradició del seu país. No entenc com ningú no l'ha votat, a ell, el vot de la compassió i la solidaritat, és l'home modern, encara descol·locat pel canvi en les relacions personals que ha imposat la societat actual. Pobret.

El Saïd és un expert torturador, però no és cap sàdic, tortura perquè és la seva feina, però el seu somni seria no haver de fer-ho. I, de fet, a l'illa és ben bé una putada que de tant en tant els altres, molt més sàdics que ell, li demanin que posi en pràctica tot el seu saber professional.

Pel que fa als personatges que no han sigut votats no penso fer cap disertació, el que dedueixo, però, és que els personatges que van de líders no cauen simpàtics. Ningú ha votat el Jack, pretesament el cap de la tribu, el que lidera tota aquella trepa. Un personatge, ai làs, que només pot ser líder a l'illa, ja que fora d'ella és un personatge desequilibrat emocionalment i amb tendències autodestructives.

Tampoc ningú ha votat en Locke, un home que no saps per on agafar-lo i que és una barreja estranya de místic i caçador, per a ell l'illa és el paradís i tothom que hi és, és perquè estava destinat a ser-hi. Sembla que t'hagi de recomanar en tot moment que facis el que et vingui de gust, però en canvi no pensa deixar que ningú marxi de l'illa. Llibertat vigilada.

El personatge de l'Hug... (val, d'acord, Hugo, en "Hurley"), és, se suposa, el personatge simpàtic que ha de desdramatitzar les situacions més tenses amb alguna sortida de les seves... Doncs tampoc l'ha votat ningú. Tot i que no m'estranya, és un personatge que no té suc ni bruc, secundari. La primera temporada semblava que havia de donar més joc.

El Ben és el malo maloso, aquesta mena de personatges arrepleguen les seves simpaties, recordem el personatge de Sylar, de Herois. Si mirem els nicks dels jugadors de molts jocs online sempre trobarem un sylar. Trobarem un Benjamin? El cas es que no l'ha votat ningú. Fa de dolent una mica d'anar per casa, els "altres" sembla que l'hagin escollit líder i no hi ha discussió possible. Deu tenir carisma, se suposa, però no ha traspassat la pantalla...

I finalment, l'illa. Ah, l'illa és també un personatge, encara que no tingui potes. Amaga secrets i manipula les persones. Per a alguns personatges l'illa és el paradís, però per a uns altres, l'illa és pitjor que l'infern. Us tinc atrapats, esteu sols i jo decideixo si sou feliços o no. De tant en tant li agrada espantar el personal fent sorolls estranys i fent circular un fum negre que no arriba mai a fer mal a ningú... Que bromista, ella...

Primera enquesta: Perduts preferits!

2008-02-02T18:45:00.001+01:00

Ara que ha acabat la tercera temporada i que aviat començarà la quarta (i última, potser?), se m'ha acudit engegar una secció nova del blog... l'ENQUESTA!!! (tachan...)

Doncs això, se m'ha acudit, ves aviam quin es el personatge preferit d'aquesta serie, i dit i fet, heus aqui l'enquesta. Podeu votar més d'un personatge, que la vida no es tot blanc o negre ;) Per saber quin careto fan us he penjat la foto dels personatges principals. El Charlie no surt, però si heu vist la sèrie, ja debeu saber perquè ;) A l'enquesta sí que l'hi he posat. Si el vostre personatge preferit és un altre que no he posat, doncs ja el direu per aquí.

Una cosa, no recordo mai com es diuen el matrimoni coreà, així que hi posaré "matrimoni coreà (ell)" i "matrimoni coreà (ella)".

D'esquerra a dreta: Hugo(Hurley a l'original), Claire, Sawyer, Kate, Jack, el matrimoni coreà, Juliet, Lock, Saïd, Ben, Desmond.

A votar!

PD: l'enquesta és al marge dret ;)

Espai per a comentaris

2008-01-26T19:05:00.002+01:00

Espai buit per a comentaris diversos sobre el bloc en general.

Què se n'ha fet de la J.B Fletcher? (II)

2008-01-24T03:16:00.002+01:00

Es diu Jessica Beatrice Fletcher i pel que es veu, és una professora d'anglès retirada. Escriu novel·les de misteri que són bestsellers i viatja molt, molt, i a tot arreu. De tant en tant dóna classes de tècniques de redacció per a futurs escriptors de novel·les de misteri (s'inventen cursos per a tot...)

Casada amb Frank Fletcher, queda vídua a principis dels 80. Viu a Cabot Cove, a Maine, un poblet d'uns tres mil habitants, bonic i tranquil, on es coneix tothom... i on ja estan acostumats que de tant en tant s'hi produeixin assassinats... El poblet tenia un sheriff, l'Amos (pronunciat "eimos") i un metge, el Seth (pronunciat no sé pas com). El sheriff Amos Tupper tenia cara de bon Jan, però res comparat amb la cara de sant baró que fa el que el substitueix quan li arriba la jubilació, un home jove però bastant figa-flor, que es diu Mort (bon nom) i que a la mínima que es produeix un assassinat al seu poble perd el nord i s'atabala (només cal mirar les ganyotes que fa quan les coses no li surten com es pensava). Sort que sempre que es produeix un assassinat la Jessica és al poble...

La Jessica també té un nebot, en Brady, i una neboda, una ànima de càntir que no sé com es diu, però que sí sé que li cal urgentment un assessor d'imatge, vegeu si no...

En una anàlisi acurada de la sèrie se'n poden extreure algunes conclusions:

1. No hi ha cap dubte que la Fletcher és allò que es diu una "gafe": la seva presència en un lloc vol dir que hi haurà un assassinat segur i en tal cas o tu ets la víctima, o tu ets l'assassí, o tu ets l'acusat. Mala peça al teler...

2. Els policies encarregats de la investigació d'assassinat, a Cabot Cove, a Nova York, a Boston i on sigui... són uns ineptes. No hi ha ni un sol cas en què l'inspector de torn s'apropi ni una miqueta a saber qui pot ser l'assassí... de fet no deu fer ni l'esforç, tenint la Fletcher per allà a prop. La mostra més clara d'aquesta ineptitud és que li deixen mirar els informes, endur-se fotografies i proves, i interrogar els sospitosos...

3. Els assassins resulten ser uns potiners i uns fluixos, perquè confessen sempre, però sempre...

4. La Fletcher sempre descubreix l'assassí per un detallet de no res que li diu de pura casualitat i a tomb de res que hi tingui a veure, un dels personatges amb qui parla... jo que sé, un paio diu "aquesta nit m'han guanyat al pòker" i ella que diu "pòker... cartes... és clar! Ja sé qui va matar el periquitu!"

5. Tots aquells que envolten la Fletcher estan malament del cap, com s'explica sinó que en acabar el capítol li diguin a la Fletcher que s'han alegrat de veure-la i que la trobaran a faltar... que no volen arribar a vells?!??!!!

Tot i tenir una trama que es repeteix sempre amb molt poques modificacions (per exemple en un dels últims capítols que he vist, l'assassina confessa el seu crim pero aquest cop no treu un arma del no res per intentar matar la Fletcher ni hi ha cap inspector amagar darrera cap porta preparat per entrar i salvar-la), resulta curiós que continuï enganxant a la mateixa gent, frikis com jo, suposo, que ens mirem el capítol fins al final per constatar que l'assassí era qui ens pensàvem i que confessa, com ja ho suposàvem.

Per molts anys senyora Fletcher...

Què se n'ha fet de la J.B Fletcher? (I)

2008-01-24T00:41:00.001+01:00

O dit d'una altra manera, què se n'ha fet de l'Angela Lansbury? Després de setmanes de reveure els capítols de la sèrie S'ha escrit un crim (Murder, she wrote) m'he adonat que, si ja era gran, aquesta actriu, quan la va fer, ara deu ser... ves, deu ser... encara viu?

Doncs sí que viu, i suposo que si mai es mor serà notícia a tots els TN del món mundial. Té 82 anys i no ha canviat gaire, la veritat... A l'abril del 2007 va tornar a actuar després de 25 anys sense fer-ho, aquest cop al teatre, en una obra titulada Deuce, al Music Box Theater de Nova York. Un drama pel qual va ser nominada als premis Tony.

L'Angela Lansbury ja ha passat a la història, primer per la seva interpretació de Mrs. Lovett al musical Sweeney Todd (el 1979) i després, entre d'altres coses, és clar, pel seu paper de Jessica Fletcher.

Ah...! la J.B. Fletcher, aquesta escriptora de novel·les de misteri que aconsegueix esbrinar qui és l'assassí en menys de 45 minuts... es mereix, és clar, una altra entrada ;)

Amazing

2008-01-20T18:36:00.001+01:00

He trobat aquest blog amb unes imatges sorprenents (almenys per a mi). Està clar que ara fins i tot les mans són una bona "tela" per pintar... em pregunto si hi ha cap part del cos que no ho sigui...

Penjo una foto de botó de mostra, però feu un cop d'ull a la resta de l'entrada.

Salut

No anem bé

2008-01-12T01:44:00.001+01:00

Ultimament em quedo de pasta de "moniato" amb molta facilitat. Primer van ser les declaracions del bisbe de Tenerife sobre els abusos a menors, unes declaracions que a més de deixar-me amb un pam de nas, em van indignar, vaig sentir que aquell home s'estava rient de mi, que tenia una barra impressionant. L'Església és una institució que cada cop em mereix menys respecte i tot és gràcies a determinats representants seus com aquest.

Ara llegeixo a l'Avui que al Canadà s'ha prohibit als homosexuals donar òrgans. No a tots els homosexuals, diu el govern, només a aquells que hagin tingut relacions sexuals amb altres homes en els últims cinc anys. És a dir, que ja es poden fer anàlisis mèdiques, revisions, etc, que demostrin que ets una persona sana i neta com una patena: si ets homosexual hi has tingut relacions amb un altre, oblida-te'n.

Doncs anem bé, la societat pot avançar cap a un major coneixement que aporti una major llibertat, justícia, pau, etc, etc, però mentre el poder de regir les nacions el continuï tenint segons qui, les passes que fem són més aviat curtes...

Tempus fugit

2008-01-12T01:36:00.001+01:00

No recordo la música, pero no cal.

Temps era temps

(Joan Manuel Serrat)

Temps era temps
que vam sortir de l'ou
amb l'or a Moscú,
la pau al coll,
la flota al moll
la llenga al cul,
amb els símbols arraconats,
amb l'aiga a la font,
amb les restriccions
i l'home del sac.

Temps era temps
que més que bons o dolents
eren els nostres i han estat els únics.
Temps d'estraperlo i tramvies,
farinetes per sopar
i comuna i galliner a la galeria.

Temps d'"Una, Grande y Libre",
"Metro Goldwyn Mayer",
"Lo toma o lo deja",
"Gomas y lavajes"
Quintero, León i Quiroga;
Panellets i penellons;
Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Temps era temps
que d'hora i malament
ho vam saber tot:
qui eren els reis,
d'on vénen els nens
i què menja el llop.
Tot barrejat amb el Palé,
i la Formación del
Espíritu Nacional
i els primers divendres de mes.

Senyora Francis, m'entén?
amb aquests coneixements,
què es podia esperar de nosaltres?
Si encara no sabem, senyora,
què serem quan siguem grans
els fills d'un temps,
els fills d'un país orfe.

Sense titol...

2008-01-08T00:39:00.001+01:00

Un cop més, per no perdre el costum, us ofereixo un vídeo interessantíssim... Bé de fet és un anunci... és un anunci cutre...

El cas és que m'ha fet gràcia, cosa no gaire difícil d'aconseguir. Serà perquè he estat mirant el blog del paio que surt en pilotes i m'he empeltat del seu curiós sentit de l'humor? Qui lo sa...

La Nit de Reis

2008-01-05T21:59:00.001+01:00

Els tres Reis,
que tots són vells;
duen barretina molla
amb cascavells.
Els tres Reis d' Orient
porten coses a tota la gent.

#meme teràpia

2007-12-13T02:00:00.001+01:00

Un meme molt senzillet:

Quina ha sigut l'última cosa que t'ha fet riure?

Doncs aquest vídeo:

Li passo el meme teràpia al Xavi ;)

Un nou dia

2007-12-09T08:21:00.001+01:00

Són les 8:25 del matí i acabo d'arribar, fa pocs minuts, a casa. Des de la finestra es veu el palau de Montjuïc al fons i el sol sortint per una banda. No és res de l'altre món, però en vull deixar constància com una mena de document testimonial. És un dia com qualsevol altre amb la diferència que avui he adquirit un compromís que tinc la intenció de dur a terme. És un compromís que reconec que serà difícil d'aconseguir, però espero que si més no de l'esforç en surti quelcom aprofitable, per a totes les parts implicades.

Ai quina por...

2007-12-06T20:27:00.002+01:00

No vull ser a la pell d'aquells nens... pobrets!

conversa impagable dins un taxi

2007-12-02T01:53:00.001+01:00

Aquesta nit, en tornar a casa en taxi, després de veure l'Espanyol-Barça, he tingut una conversa memorable que vull deixar per escrit, perquè de tant en tant hi ha episodis de la pròpia vida que són dignes de convertir-se en un monòleg del Buenafuente. A la conversa hi han participat les quatre persones que anàvem dintre el taxi. Les anomenarem Noi, Noia, Taxista i Jo. La conversa ha començat exactament a les 0 hores 34 minuts:

Noi: ja és la una

Jo: ja és la una?

Miro el rellotge i veig que són dos quarts. El taxista, que fins aquell moment ha estat mut, diu:

Taxista: Son las doce y treinta y cuatro minutos. La hora ideal para que te toquen 40 millones de euros.

Jo: Home, si es tracta de cobrar 40 kilos... qualsevol hora ja em va bé...

Noi: Qui diu 40, diu 30...

Noia: o 10 tampoc està malament...

Noi: total després n'has de donar una part...

Taxista: si, luego te persigue hacienda que no te dejan tranquilo ni muerto

Jo: mira saps què, ja no els vull!

Riures generalitzats, excepte el taxista.

Noi: (a mi) si tu no els vols ja me'ls quedo jo

Jo: (a ell) home perquè te'ls quedis tu... ja me'ls quedo jo

El taxi entra al passeig de Sant Joan en direcció a mar, el noi diu alguna cosa que jo no capto. Aleshores el taxista diu, fent un salt quàntic des dels tema dels diners:

Taxista: Ay, sí. Como el amor...

Silenci. El taxi s'atura a un semàfor. Quin verd més bonic el del costat...

Taxista: Cómo es el amor?

Jo: (agafo aire. No hi ha més remei...) Millor no en parlem

Taxista: no, eh?

Faig que no amb el cap i confirmo:

Jo: no, millor que no en parlem (riure discret provinent de la part del darrere)

Taxista: yo tambien es que soy muy besugo (ja estem), hace cuatro meses eché a la parienta de casa... porque no la quería... y ahora veo que estoy enamorado de ella como un tonto. Que la quiero, vamos.

Noi: pues vaya...

Noia: oh...

Jo: si es que no ens hem de precipitar fent les coses, home...

Taxista: pues sí, pues ahora están así las cosas, a ver que dice ella...

Jo: Doncs a reconquistarla una altra vegada, home

Taxista: Le he dicho "no quiero que te acuerdes de mi ni cuando me muera!"

Al darrere muts. Jo... "pa qué parar ahora ya..."

Jo: No se yo si como técnica de conquista le va a funcionar esto...

Taxista: (passant de mi) Yo creo que ella aun me quiere. La eché de casa y al dia siguiente me llama "hola, como estas", "que no te quiero ver, que me dejes es paz!", y al dia siguiente igual, "pero que no te quiero ver!" y ella "aah pues de acuerdo, no me volveras a ver, no sé que..."

Jo("por lo bajini"): pues si que se gasta en telefono...

Taxista: si el telefono lo pago yo!

Jo: Quiza es que busca arruinarle (ni ho sent això)

Taxista:Y al dia siguiente...

Noi: ring otra vez, si lo veo...

Taxista: ring otra vez. "Qué pasa", "que como estas", "no puedo hablar que estoy en el taxi con una clienta". Cuelgo y al cabo de un rato... mensajazo. (pausa d'una dècima de segon) Y un dia tuve que llamarla yo para darle un recado: "oye, me vas a escuchar?" le digo. "Que sí, que si", "no me vas a gritar?", "Que no, que no te preocupes", "mira que si me gritas cuelgo, que tengo que darte un recado", "Dime, dime"

Més o menys en aquesta part de la història arribem a la plaça Tetuan i ha de frenar per no topar amb un altre cotxe "Donde vas! serás..." Continuem el camí. La història continua:

Taxista: "Que tienes que venir el 27 para esto", "Ah muy bien, vale" Pues eso. Y desde entonces, cada dia (posant les mans a manera de telèfon) "Hola, como estas", "Pues aquí con mi amarillo, haciendo la ruta". Ayer me llamó y esta mañana también. Eso quiere decir algo, no?

Jo: Pues que la factura del teléfono va a ser del copón...

Arribem a l'Arc de Triomf, que és el nostre punt de destí, paguem i sortim del taxi. Amb la porta oberta l'home segueix parlant pero ja no sé què diu. Només sé que jo li dic:

Jo: Bueno, que tenga suerte con su señora

Noi: Si volvemos a coincidir ya nos dirá como acabó todo...

És ben bé que el món del taxi és una dimensió desconeguda...

Justificacions

2007-12-01T15:09:00.001+01:00

Arribo a casa a temps de sentir la notícia, ja sabuda, que els sindicats de treballadors més importants no participaran en la manifestació d'aquesta tarda (a les 5h a la plaça Catalunya). Resulta que fa dies i dies que es critica aquesta absència. Ja fa dies, també, que José Alvarez, d'UGT, va admetre que assistir a la manifestació podia perjudicar el PSOE davant el PP. Però resulta que des d'UGT, avui, l'explicació ha estat la següent: no hi aniran perquè l'organització no es va posar en contacte amb ells fins ahir mateix. M'he quedat amb un pam de nas... o sigui, que calia anar a buscar-los... Em pensava que aquestes organitzacions es van crear per defensar els interessos del treballador, no calia anar a buscar-los, calia que ajudessin en l'organització de la manifestació.

Davant d'això més d'un treballador es deu haver plantejat la possibilitat de donar-se de baixa del sindicat i algun altre deu pensar que hauríem de tenir un sindicat català que defensés realment els nostres interessos sense sacrificar-los en benefici d'un partit determinat.

Per a informació dels uns i dels altres, sapigueu que ja n'hi ha un. Es diu Intersindical-CSC i aquest sí que hi anirà. I sí que ha participat en l'organització de la manifestació. Vés quina cosa.

Bona manifestació

Això s'enfonsa

2007-11-16T14:44:00.002+01:00

Ho he pogut comprovar, després de més d'una setmana sense donar senyals de vida, això ja ha començat a fer aigües.

click!

PD: reconec que sóc una copiona, espero que se'm perdoni...

futbol opium est

2007-11-06T12:37:00.001+01:00

Ja ho va dir algú, el futbol és l'opi del poble. El Ronaldinho fica un gol i la gent ja es pensa que aquest Barça rutlla i surt al carrer amb una altra cara i fa broma a l'hora del cafè de mig matí... Demà el Ronaldinho no en ficarà cap, de gol, i s'acabarà el partit amb 0-0 i tothom en dirà fàstics i ai, Déu meu quin patir i a l'endemà s'escolliran altres temes per tractar a l'hora del cafè perquè parlar del Barça fa mal al cor i avui no estic per aquestes coses.

Fa uns anys jo era del Barça i bufava cada cop que la pilota passava a fregar del pal i mirava meravellada la panxa del meu pare pujant i baixant del riure i d'alegria quan marcava. M'agradava més el futbol en aquella època gràcies a la panxa del meu pare. Vaig assistir en directe (estava davant la ràdio) el dia que el Puyal va cridar allò de "Urruti t'estimo". Vaig vaticinar de boca del meu pare que el Guardiola seria un crack del Barça. "Només té 18 anys eh?" Deia el meu pare mentre el veia ballant a la festa després de la gesta de Wembley i li queia la baba.

Ara el meu pare ja no hi és i el barça no m'interessa. Em nego a donar-li la importància que encara li donen alguns que encara diuen que el barça és més que un club i bla bla bla. De tant en tant em torna la cria de fa uns anys i sembla que m'emocioni quan miro un partit, però ja no tinc ganes de mirar-ne cap. Només vaig mirar el partit en què va guanyar la segona copa d'Europa i em vaig emocionar, més perquè pensava que al meu pare li hauria agradat veure el partit que no pas perquè a mi em fos especialment plaent.

Però no digueu res a ningú d'això que he dit. Seguiré dient "mira que bé, ha guanyat" o "mira mira, el madrid que es foti, ala ala" Però serà per cobrir l'expedient, per tenir tema de conversa a l'hora de fer el cafè a la pausa de la feina.

2007-11-01T03:48:00.001+01:00

Dear Mr president

2007-10-30T01:00:00.003+01:00

Cadascú té la seva banda sonora d'estiu, en el meu cas la meva ha estat aquesta cançó de la Pink. Imagineu-vos un autocar lliscant tranquil·lament per la carretera a través del camp, amb amples extensions de pastura a banda i banda i vaques rumiant filosòficament i aquesta cançó que sona pels cascos de l'ipod... Ja sé que la lletra de la cançó no hi té res a veure, però mira, ves, que voleu que us digui...