Els tentacles de pop de l'imperialisme espanyol són llargs, es fiquen per tot arreu i normalment aconsegueixen ofegar els esforços que fem per ser un país normal. En veiem mostres de tant en tant, en la tercera hora de castellà, en l'obligació, per llei, de fer onejar la bandera espanyola a tots els ajuntaments i, per descomptat, en tot allò que faci olor de selecció catalana. Ara en veiem un exemple en el veto de la Federació espanyola de futbol al partit Catalunya-Estats Units.
Però ves per on, als Estats Units han decidit no fer-se enrere i fer tot el possible perquè el partit es jugui. No és que vulguin ajudar-nos en la nostra lluita, no és que creguin que som una nació. La raó és molt més pragmàtica: volen mantenir els seus compromisos econòmics amb la Federació Catalana. Pel que es veu hi ha drets d'emissió, publicitat, etc, etc. I això deuen ser molts diners.
Personalment no em sap greu que la determinació nord-americana sigui per diners. Els diners són freds i factuals, no hi valen arguments de caire sentimental. La Federació espanyola haurà de buscar raons fredes i objectives per seguir vetant el partit, si vol vendre'ls la moto, i pel que he vist, no en té.
Així que crec que el partit s'acabarà jugant.
A tot això penso en tants antiamericans catalans que a partir d'ara hauran d'estar agraïts als Estats Units per aquest fet. En conec uns quants, d'antiamericans, alguns fins i tot van alegrar-se de l'atemptat a les torres bessones. M'imagino el seu canvi d'entonació quan ara diguin "Estats Units", "americans", "ianquis". Ja no aixecaran tant la veu com fins ara i potser, fins i tot, acotaran lleugeríssimament el cap... I jo, secretament, me n'alegro, ji ji ji...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Què t'anava a dir...