dimarts, 6 de novembre de 2007

futbol opium est


Ja ho va dir algú, el futbol és l'opi del poble. El Ronaldinho fica un gol i la gent ja es pensa que aquest Barça rutlla i surt al carrer amb una altra cara i fa broma a l'hora del cafè de mig matí... Demà el Ronaldinho no en ficarà cap, de gol, i s'acabarà el partit amb 0-0 i tothom en dirà fàstics i ai, Déu meu quin patir i a l'endemà s'escolliran altres temes per tractar a l'hora del cafè perquè parlar del Barça fa mal al cor i avui no estic per aquestes coses.

Fa uns anys jo era del Barça i bufava cada cop que la pilota passava a fregar del pal i mirava meravellada la panxa del meu pare pujant i baixant del riure i d'alegria quan marcava. M'agradava més el futbol en aquella època gràcies a la panxa del meu pare. Vaig assistir en directe (estava davant la ràdio) el dia que el Puyal va cridar allò de "Urruti t'estimo". Vaig vaticinar de boca del meu pare que el Guardiola seria un crack del Barça. "Només té 18 anys eh?" Deia el meu pare mentre el veia ballant a la festa després de la gesta de Wembley i li queia la baba.

Ara el meu pare ja no hi és i el barça no m'interessa. Em nego a donar-li la importància que encara li donen alguns que encara diuen que el barça és més que un club i bla bla bla. De tant en tant em torna la cria de fa uns anys i sembla que m'emocioni quan miro un partit, però ja no tinc ganes de mirar-ne cap. Només vaig mirar el partit en què va guanyar la segona copa d'Europa i em vaig emocionar, més perquè pensava que al meu pare li hauria agradat veure el partit que no pas perquè a mi em fos especialment plaent.

Però no digueu res a ningú d'això que he dit. Seguiré dient "mira que bé, ha guanyat" o "mira mira, el madrid que es foti, ala ala" Però serà per cobrir l'expedient, per tenir tema de conversa a l'hora de fer el cafè a la pausa de la feina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Què t'anava a dir...