Sarajevo, l'encís

Després de llegir aquesta entrada al blog de Violette moulin m'he sentit transportada vuit anys enrere, en què vaig viatjar a Bòsnia. M'he emocionat i he començat a escriure-li un comentari. Però les paraules em sortien a borbollons i el comentari estava prenent unes dimensions considerables, per la qual cosa he decidit fer-hi una entrada aquí, al meu blog.

Vaig anar a Bòsnia al 2000 i hi vaig tornar l'any següent. La gent del país em va enamorar al primer contacte, amb la seva calidesa, i àvida com estava de canvis en la meva vida, fins i tot vaig pensar de quedar-m'hi a viure. Hi vaig anar amb la Universitat de Barcelona en un curset d'intercanvi. Formava part d'un seguit d'actuacions per ajudar el país a normalitzar-se després d'acabada la guerra. Recordo que el viatge va ser tota una experiència, vam entrar a Bòsnia pel nord, tot travessant la República Sèrbia. Vam fer camí per carreteres estretes i zigzaguejants, a través de grans congostos i espadats. Arribàvem a poblets habitats per quatre famílies mal comptades i unes poques gallines que campaven lliurement davant de l’autocar. Un parell de cops vam veure un porc a l’ast al costat de l’entrada de les cases, al lloc que a casa nostra ocuparia probablement la barbacoa. Un cop a dins de Bòsnia el paisatge va continuar enfosquint-se de tan espessa que era la vegetació. Són paisatges semblants als nostres, pel que fa a la flora. Molts dels que anàvem a l’autocar hi veien els Pirineus, “Això és el Pedraforca!” va exclamar un dels companys. A mi em va semblar veure la muntanya de Montserrat en algun moment. Tot això contribuïa a fer el país més proper. Però també vam veure restes de la guerra que ens van fer quedar muts en diversos trams del trajecte: cases en runes de les quals només quedaven en peus les quatre cantonades, un cotxe estimbat que encara mostrava les marques de les bales, rovellant-se i omplint-se d’herba a un costat d’un camp de futbol on hi jugaven uns nens. Acostumats a aquesta visió...
Aquí i allà trobàvem cases enrunades, però també animals pasturant. En un moment determinat vam veure(o potser vaig ser jo l’única privilegiada) un prat que s’entrellucava a través d’una paret de bardisses i justament en aquell moment un cavall es rebolcava damunt l’herba. Va ser un moment màgic.
Vam entrar a Sarajevo per l’avinguda dels Franctiradors. És una avinguda d’arquitectura comunista, de dimensions soviètiques. Grans edificis grisos a banda i banda d’una avinguda amplíssima. No costava gaire d’imaginar tancs en filera davant nostre. A l’horitzó es veien les muntanyes que envolten Sarajevo i que van convertir-se en una gran trampa durant la guerra. No és una ciutat gaire gran, però les muntanyes hi són molt a prop, la ciutat es troba situada a la vall del Miljacka, i això va fer que els franctiradors tinguessin la ciutat controlada fins a l’últim carrer.
Els bosnians són gent amable i càlida, ja ho he dit, però la primera impressió en contemplar els seus rostres, és que són molt seriosos i esquerps. Els seus rostres hermètics es fonen en quant comencen a parlar amb tu i aleshores la seva simpatia es trasllueix a través dels ulls i del somriure. Recordo un dia que vam agafar el tramvia per anar a un extrem de la ciutat. Abans una noia bosniana ens havia advertit que en algunes zones de la ciutat, amb població pro-sèrbia, era millor que diguéssim que érem mexicans, perquè als espanyols els hi tenien jurada. Jo vaig tenir un moment de pànic en no saber a quina banda de la ciutat es referia i al final de la línia del tramvia, en un indret que semblava deixat de la mà de Déu, quan vam preguntar-li a un senyor quan tornava a sortir el tramvia cap al centre i ell ens preguntà d'on érem vaig sentir que ens ficàvem a la gola del llop: la meva companya va dir que érem espanyols. Però la cara inicialment hermètica i seriosa de l'home es va transformar en un gran somriure i em va posar la mà a l'espatlla fent que si amb el cap i “OK” amb els dits. El pobre home no sabia parlar anglès ni francès, així que ens vam entendre amb gestos... i no ens va costar gaire.
Al 2000 la ciutat de Sarajevo encara s'estava recuperant de la guerra, que només feia 5 anys que havia acabat. El rastre de bales als edificis semblava que havia de quedar per sempre allà com advertiment per al futur. A prop de l’aeroport hi havia un barri sencer que havia quedat esborrat per les bombes, els edificis estaven esventrats, carrer a carrer, impossible d’imaginar com havien estat les façanes i el color de les parets. Semblava un esquelet immens, blanc sota la llum del sol. És de les imatges més impactants que he vist mai.
La zona per la qual ens vam moure va ser sobretot el barri turc, un paradís de calma, d’olor de cafè bosnià (“bosnian kaffa” en deien, tot i que no se si s’escriu així). Ja us puc dir, després d’haver tastat el cafè turc que no és pas el mateix, encara que la preparació sigui semblant. Un barri de botigues petites i artesanals, però també de basars bigarrats. A la plaça principal del barri turc hi havia una gran munió de coloms, com els nostres, grisos, i algun colom blanc. I un senyor gran, vestit a la manera otomana els alimentava amb pa remullat. Tot i que hi havia moltes mesquites, no vam sentir gaire sovint la crida a l’oració, o potser és que em va passar desapercebuda (que també podria ser). Sarajevo és preciosa perquè és pacífica i alegre, la seva gent et rep sempre amb els braços oberts i si sap que ets de Barcelona... una bogeria, em va esborronar tant d'afecte i també la responsabilitat adquirida...

També vam anar a Mostar. En aquell moment el pont encara jeia sota les aigües del riu i la tasca de reconstruir-lo semblava impossible. La ciutat de Mostar estava dividida (i encara ho està pel que he pogut llegir), la noia que ens feia de guia, musulmana, es va negar a acompanyar-nos a la part croata de la ciutat perquè podien atacar-la... Jo a la part croata no hi vaig anar, em vaig moure per la part antiga, més turística. Un lloc idíl•lic, per les seves construccions medievals, carrers estrets i empinats, el sol esclatant que tenyia de daurat tot el paisatge. Reconec, de tota manera, que jo ja havia quedat encisada per Sarajevo, pel senyor del tramvia, per la senyora del mercat, per la cuinera de la residència, pels cambrers del bar de la facultat on fèiem el curset, pel conductor de l’autobús, que no va voler-me cobrar els cèntims que em faltaven pel bitllet, cosa que a Barcelona seria impensable... Sarajevo.
No vull quedar-me amb les ganes d’explicar-vos una anècdota que em va passar el primer dia del curs, a la facultat de matemàtiques: buscava l’aula on es feia el curset i com que no entenia quin era l’ordre en què estaven ordenades les classes vaig tirar pel dret i vaig preguntar-li a la primera noia bosniana que vaig trobar. La noia en veure que em deia Aida em va preguntar per què li estava parlant en anglès. Em vaig quedar bocabadada, a Bòsnia sabien català?, la noia va insistir “Et dius Aida, per què em parles en anglès?” Jo li vaig dir “És que no sé parlar bosnià...” La noia va reaccionar, va entendre que era una estudiant de Barcelona i aleshores va exclamar “Aida és un nom bosnià!”. Va resultar que anàvem al mateix curs i el que és encara més casualitat, ella també es deia Aida. Em va introduir a l’aula i va presentar-me la resta de companys que em van omplir a preguntes, els meus pares eren bosnians? No. Tenia avantpassats bosnians? No, el meu nom me l’havien posat els meus pares perquè coneixien una nena molt maca que es deia així. Ah, i la nena era bosniana? No... No sé si van aprendre els noms de la resta dels meus companys, però el meu se’l van aprendre de seguida i, potser aquí, va començar l’encís...

Enllaços a altres blogs que parlen de Bòsnia:
Obrint Pas
Terra de ningú
Desconnectant per l’est (Aquest blog li dedica unes quantes entrades, a Bòsnia, val la pena llegir-les totes.)