dijous, 9 d’octubre del 2008

Vicky Cristina Barcelona


Acabo d’arribar de veure aquesta pel•lícula de Woody Allen i estic escrivint l'entrada a raig. ¿Anar al cinema entre setmana? Ha servit per poder seure tota la colla de gent que anàvem a la mateixa filera (i gairebé ocupar-la sencera) i alhora no haver de patir per si t’equivocaves de seient, perquè ningú el vindria a reclamar. Certament té els seus avantatges.
Bé, sobre la pel•lícula crec que he de fer-ne un advertiment, vist el que he sentit des que es va estrenar (que si no es mostra gairebé gens la cultura catalana, que si és una propaganda descarada de la ciutat, que si repeteix els tòpics sobre la manera de ser “espanyola”, que si etc.). El que vull advertir-vos per si no ho sabíeu és que Woody Allen fa pel•lícules, no pas documentals. S’ha criticat per exemple que l’única cançó típica catalana que s’escolta fos a Oviedo. Tant ho havien criticat que em pensava que l’escena en qüestió era un habitant d’Oviedo cantant-li la cançoneta al seu fill. Però no, la cançó és la música de fons d’una escena en què el que es vol mostrar és la intimitat, la comoditat, bé de la pròpia solitud, bé de la companyia d’ algú amb qui t’hi sents a gust. I en aquest context trobo que la cançó hi lliga molt. Ja ho podreu comprovar si aneu a veure-la. La gent li ha donat al fet que la pel•lícula s’ambienti a Barcelona una importància exagerada, Allen ha situat aquesta història a Barna com hauria pogut situar-la a qualsevol altra ciutat. Hi ha molts detalls que han estat criticats d’aquesta pel•lícula que no tenen cap importància, però en aquest país, quan algú ens tracta amb la normalitat que es tractaria a qualsevol altre país, no som objectius, mai estem satisfets.
És cert, però, que no hi ha ni una sola paraula en català, tot és anglès i castellà. Potser el fet que Allen hagi vingut tant sovint a Barcelona ha fet pensar tothom que aquest senyor és ja un catalanista consagrat i només és un turista i veu la Barcelona que veuen els turistes i es mou per les zones que es mouen els turistes (rics). Aquesta és la Barcelona que es veu al film. No cal buscar-li més històries. Almenys va tenir el detall d’exigir que hi haguessin més còpies de la pel•lícula doblada al català que al castellà.
La pel•lícula és entretinguda, el final és fluix, l’actuació de Bardem i de Johanson són de manual i requereixen poc esforç interpretatiu, l’actuació de l’actriu que interpreta Vicky és més interessant, però el millor personatge de tots és, sens dubte, el de la María Elena, la Penélope Cruz. Sí, ella. Reconec que la tenia molt mal considerada com a actriu, però aquí m’he reconciliat amb ella.
Si aneu a veure-la, aneu-hi amb el cap buit de prejudicis i de crítiques sentides, aneu a veure, simplement, una pel•lícula del Woody Allen. Això sí, aneu a veure, sobretot, la versió original i si no podeu, aneu a veure la versió doblada al català, però no aneu a veure la versió castellana que perd molt el joc lingüístic.
Salut!

4 comentaris:

  1. Els catalans som tant raros que encara volíem que un jueu de NY amb un munt de paranoies i complexos ens fes la nostra pe·lícula nacional. Potser si.. però segur que valdria mes calers. I desenganyem-nos que els turistes (sobretot els americans) no saben que és Catalunya com nació, si justet deuen pensar que és estrany barrets mexicans a la Rambla, gelats italians, si és que ni nosaltres sabem que som.
    De la peli fins que lo la vegi poca cosa puc dir, però ja era hora que diguessis alguna cosa al món :)

    ResponElimina
  2. Estic molt d'acord amb el comentari.
    Tanmateix jo vaig disfrutar de la película perquè sabia a que anava.
    A més, val a dir que a sobre la vaig veure a una sala de cinema pijo a madrid, en castellà i rodejat de pijes madrilenyes que murmuraven quan sentien coses com el Master de cultura catalana.

    :D

    ResponElimina
  3. Hola jgva, m'hauria agradat estar-hi present, em fa gràcia veure com s'esveren per allà quan els esmenten la paraula català i derivats xD

    ResponElimina
  4. Si haguès estat Vicky Cristina Nàpols ens haguès agradat més, en parlaríem menys... i haguès tingut menys públic!

    ResponElimina

Què t'anava a dir...