Adéu Toni

Quan era petita i a casa només podíem mirar dos canals, la TV1 i l'UHF, jo estava enganxada al cicle de pel·lícules del Hitchcock i en general a tots els cicles de clàssics en blanc i negre, a banda dels musicals. Estava enamorada del Gene Kelly, del Gary Cooper, del Cary Grant, del Rock Hudson, del Jack Lemmon i del Tony Curtis. Si de l'Ava Gardner deien que era l'animal més bell, jo pensava això mateix del Tony Curtis. Curiós, quan jo tenia 12 anys ell ja portava 35 anys de carrera a les espatlles, però per a mi era jove i formós...

Ahir va morir i encara no són clares les causes de la seva mort. Tinc entès que era una mica bocamoll i que assegurava que s'ho havia fet amb la Marilyn, que es va criar al barri del Bronx i no va voler estudiar. Actuar era el que sabia fer millor, i era bo tant fent comèdia com drama, però malgrat que tenia seixanta anys de carrera al damunt, recordem d'ell poques pel·lícules: el seu paper a Espartac, a Ningú no és perfecte (amb un Jack Lemmon genial, com sempre), a L'estrangulador de Boston... Els últims temps sembla que a més a més pintava i que els seus quadres no costaven quatre duros, precisament.

Fa poc la meva mare em deia que quan s'aixeca els ossos s'encarreguen de recordar-li que es fa gran, però per dintre ella no se'n sent. Avui observava un matrimoni que deuen tenir a prop de noranta anys i es preguntava com es devien sentir ells per dintre, si es notaven l'edat...

Van morint les velles glòries i ens envien des del més enllà el missatge que els temps canvien, que no hi ha volta enrere... i que ens fem grans, jo la primera.