dimarts, 14 de setembre de 2010

Plorar

El Xavi, al seu cafè, ha publicat una entrada dedicada a una novel·la de Miquel Esteve. A banda del fet que he hagut de buscar què volia dir Macguffin perquè em pensava que eren unes magdalenes megagrosses i no em quadrava en l'explicació, m'ha agradat el que ha dit i m'ha encetat la curiositat per llegir la novel·la.

M'ha emocionat especialment, però, quan diu que les darreres pàgines l'han fet plorar. Jo fa molt de temps que no trobo un llibre que m'emocioni fins al punt de vessar llàgrimes i ho trobo moltíssim a faltar. Porto llegits molts llibres, alguns autors que no m'havia molestat de conèixer, ara s'han convertit en autors de capçalera, José Saramago, Imma Monsó, Paul Auster... Però plorar... Què ens fa plorar? El pensar que la felicitat no és possible? Que els camins tenen un final inajornable? Que les coses haurien pogut ser d'una altra manera?

L'últim relat que em va fer plorar, amb tot el sentiment del meu cor va ser un conte de Jorge Amado titulat "O Gato Malhado e a Andorinha Sinhá, uma història de amor", en portuguès. És la història d'un amor impossible. Vaig plorar, de tristesa, però sobretot de ràbia. Ràbia perquè malgrat que la biologia no acompanyés, qui feia impossible aquell amor eren els altres, els que es fiquen on no els demana ningú, els qui entenen l'amor només d'una manera.

Mentre aquesta emoció intensa no arriba, per sort, gaudeixo de petites emocions, un mig somriure que se m'escapa, una sorpresa que em bada la boca, una pausa per a la reflexió...

i les prestatgeries de casa que ja no poden contenir més llibres...

1 comentari:

Què t'anava a dir...