Des de la universitat

Estic escrivint aquesta entrada des del bar de la UB. A les catacumbes, una exageració, és clar. Tot segueix igual, els cambrers són els mateixos, els entrepans de dos pams disposats uns damunt dels altres sobre la barra, grupets de nois i noies xerrant i debatent, molts amb el seu tàper amb els típics macarrons. Uns quants solitaris amb els apunts escampats sobre la taula. La novetat és, potser, algun portàtil ultralleuger incorporat a l'escena. Em sento una mica com un bolet fora de temporada.

Fa poca estona he marxat del Paranimf, on he anat a acomiadar-me del meu professor. Han sigut uns moments difícils de definir, totes les llàgrimes les vaig alliberar ahir nit, quan vaig conèixer la notícia, quan vaig ser conscient que no era un error, que el meu professor, Joan Solà, havia mort. Avui queda el nus a la gola i una incapacitat de somriure amb naturalitat.

No sabia ben bé si estava al lloc correcte. Al davant hi havia la família, però jo no sabia qui era qui, a qui m'havia de dirigir... qui sóc jo, per dirigir-me a ningú, de fet... He mirat poques vegades el fèretre i ho feia per prendre consciència que a dintre hi havia el meu professor. Aleshores tornava el nus a la gola i recordava una situació semblant, amb la mort del meu pare. Mirant el fèretre i pensant que a dintre hi havia el meu pare... i havent de dir-me, amb franquesa, que no. En aquell moment i ara. No. A dintre no hi ha el meu professor,  ja no hi és i ens haurem d'acostumar a no veure'l.

Mentre seia en un dels bancs m'he posat a observar la gent que anava desfilant per donar el condol a la família. He vist passar companys de facultat amb els que no vaig arribar a relacionar-me. Alguns m'han mirat potser pensant que els sonava i no sabien de què. He vist desfilar els meus professors, alguns els vaig tenir en més d'una assignatura, d'altres només durant un curs. Alguns em van motivar, d'altres em van desesperar. M'ha agradat veure'ls i he comprès que també han estat importants per a mi. Hauria pogut apropar-me a ells i saludar-los, m'hauria agradat molt que m'haguessin reconegut. Però he tornat a pensar... qui sóc jo? Una ex-alumna que en el seu moment tampoc va destacar gaire...

Al cap d'una estona he pensat que havia arribat el moment de marxar. Després, mentre em dirigiria al bar de la uni veuria la figura de Solà en tots els homes baixets i prims, de cabells blancs esparsos, barbeta i ulleres, però, ara, he tornat a mirar el fèretre, per mirar algun lloc, i mentalment he dit: "Adéu, professor".