Janelle Monáe

Llegeixo al Periódico un article curt de Nando Cruz sobre la Janell Monáe, un nom absolutament desconegut per a mi. És cantant, jove i, si he de jutjar per la foto del diari, amb un estil androgin que recorda una mica la Grace Jones, incloent-hi un tupè exagerat que s'eleva uns deu centímetres per damunt del seu front. L'article és una presentació del segon disc de la cantant, que avui actua a l'Apolo; que, probablement de fet, deu estar actuant ara mateix mentre escric aquesta entrada o potser ja ha acabat.

L'articulista en parla en termes elogiosos, la presenta com un d'aquells artistes que en surten pocs al llarg de les dècades i que van més enllà de la praxi habitual en el món de la música. Una artista versàtil que alterna estils diferents, des del funk galàctic (que no sé com sona) fins a jazz llatí o acords d'òpera. El que en diu Nando Cruz és suficient com per fer-me buscar-la al Youtube i decidir per mi mateixa si realment val la pena.

Espero trobar-me una noia alta, amb aires una mica petulans i música electrònica, amb videoclips d'arguments conceptuals, amb molts blancs i negres. El que trobo és una noia no gaire alta, de faccions suaus, mirada viva, veu profunda i vellutada. És cert, explota l'aspecte andrògin, però no juga a provocar. El que em trobo és una dona amb personalitat i carisma, amb molt domini de l'escenari, una artista seriosa. El seu estil a l'hora de ballar és curiós, molt ràpid i energètic. No puc evitar que em recordi el Michael Jackson, que per altra banda, crec que l'ha influenciat força, si més no pel que fa a l'estètica. No dec anar gaire equivocada, quan al cap d'una estona trobo un vídeo en què versiona la seva cançó Smile.

Pel que fa a la seva música, té efectivament estils diversos, jazz,  soul, música electrònica, funky (que no sé si és galàctic), rap, hip-hop... El primer vídeo que trobo al Youtube és d'una cançó en què hi col·labora el rapper Big Boi, dels Outkast. És suficient per copsar la seva qualitat, la resta de vídeos no fan més que confirmar la primera impressió.

Penjo el vídeo que acabo d'esmentar i em quedo amb les ganes de penjar-ne un altre que havia trobat i que ara s'ha fet fonedís. Una actuació en directe filmat per algú del públic (amb les mancances previsibles en aquest tipus de gravacions). L'escenari petit, el públic a tocar. Ella amb el cabell solt, amb pantalons folgats, camisa i tirants. Recorda més que mai el Michael Jackson de l'Off the wall i diries que balla igual. Però sobretot veus com es mou en les distàncies curtes, com presenta les cançons, fent brometa amb el públic... ficant-se'l a la butxaca, en definitiva.