diumenge, 30 de gener de 2011

Crisi? Quina crisi?

Visitant el blog dels Premis Cat m'assabento que hi ha engegada una iniciativa curiosa: la commemoració del "Dia del blogaire en crisi", proposada pel Salvador Massip, del blog Bloguejat. La iniciativa dóna compte d'un fet innegable i dolorós de tot blogaire i és que en algun moment ens assetja la més absoluta manca de creativitat, imaginació, interès i altres condicionants que ens porten a trobar-nos davant d'una plana buida i el cursor fent pampallugues a un cantonet, com donant-nos pressa.

La proposta en qüestió consisteix en penjar una imatge que podem trobar al seu blog que il·lustra aquesta situació: una bombeta amb una creu al damunt i un advertiment de perill. S'hi pot afegir tot blogaire en crisi creativa o bé tot blogaire creatiu, per solidaritat amb els altres. Feu una ullada al seu post, per saber-ne més.

El cas és que he estat rumiant si m'afegia a la iniciativa o no. Jo sóc ben bé un d'aquests blogaires en crisi. Quants cops he estat construint un post perfecte, interessant, emocionant, divertit... Però l'he fet al metro, sense ordinador, sense paper ni llapis, enmig de tot de gent dreta amb cara de son, carregada de feina pendent, fent equilibris per no caure cap endavant cada cop que el conductor del metro frena... Quan per fi sóc davant de l'ordinador, el post s'ha fet fum, el cervell està embotit, la imaginació, de vaga. I així passen les setmanes.

Un cas típic, vaja.

Aleshores, avui, s'han donat les circumstàncies adients per trencar la dinàmica. Tenia l'ordinador a mà, la feina estava aparcada (de moment) i a més tenia alguna cosa a dir.

Tinc un dilema: m'afegeixo a la iniciativa? Esperar a aquell dia per penjar un logo que diu a crits que no tinc ganes d'escriure res al blog em deixa en una situació galdosa. A més, desorganitzada com sóc, arribarà aquest dia (31 de maig, recordeu) i em trobarà com sempre, carregada de feina pendent, cansada i sense imaginació. El pitjor: sense memòria, que t'hi jugues que me'n recordaré el dia 2 o 3 de juny?

Però, i la solidaritat? Tants moments d'angoixa i sentiment de culpabilitat en veure que a sota del teu blog enllaçat hi diu "3 setmanes" o "més d'un any" (que m'hi he trobat)... tanta decepció després d'haver elaborat mentalment el post perfecte i que no et veus amb cor de materialitzar-lo un cop davant l'ordinador... no es mereix tot plegat un dia de recolliment? Aquell dia podem fer el nostre minut de silenci particular. Podem fer una mena de catarsi col·lectiva, exhalar tots plegats un "Ai, sí...", un "no som res..."

Si més no, desapareixerà el "3 setmanes" de sota el nostre blog enllaçat...

No sé, continuaré rumiant-hi, tinc temps encara... oi.

3 comentaris:

  1. Ningú em guanya a blogaire en crisi. El meu passat n'és ple d'aquesta evidència. Si jo parlés...

    ResponSuprimeix
  2. Ves per on, Queta, gràcies al teu comentari el meu blog ha revifat una mica, encara que sigui per la banda dels baixos... Aviat farà un any d'aquesta entrada i no sé com celebrar-ho...

    A més el vas fer el dia del meu aniversari, gràcies pel regalet!

    Aida

    ResponSuprimeix

Què t'anava a dir...