dijous, 24 de gener del 2008

Què se n'ha fet de la J.B Fletcher? (II)


Es diu Jessica Beatrice Fletcher i pel que es veu, és una professora d'anglès retirada. Escriu novel·les de misteri que són bestsellers i viatja molt, molt, i a tot arreu. De tant en tant dóna classes de tècniques de redacció per a futurs escriptors de novel·les de misteri (s'inventen cursos per a tot...)

Casada amb Frank Fletcher, queda vídua a principis dels 80. Viu a Cabot Cove, a Maine, un poblet d'uns tres mil habitants, bonic i tranquil, on es coneix tothom... i on ja estan acostumats que de tant en tant s'hi produeixin assassinats... El poblet tenia un sheriff, l'Amos (pronunciat "eimos") i un metge, el Seth (pronunciat no sé pas com). El sheriff Amos Tupper tenia cara de bon Jan, però res comparat amb la cara de sant baró que fa el que el substitueix quan li arriba la jubilació, un home jove però bastant figa-flor, que es diu Mort (bon nom) i que a la mínima que es produeix un assassinat al seu poble perd el nord i s'atabala (només cal mirar les ganyotes que fa quan les coses no li surten com es pensava). Sort que sempre que es produeix un assassinat la Jessica és al poble...

La Jessica també té un nebot, en Brady, i una neboda, una ànima de càntir que no sé com es diu, però que sí sé que li cal urgentment un assessor d'imatge, vegeu si no...




En una anàlisi acurada de la sèrie se'n poden extreure algunes conclusions:

1. No hi ha cap dubte que la Fletcher és allò que es diu una "gafe": la seva presència en un lloc vol dir que hi haurà un assassinat segur i en tal cas o tu ets la víctima, o tu ets l'assassí, o tu ets l'acusat. Mala peça al teler...

2. Els policies encarregats de la investigació d'assassinat, a Cabot Cove, a Nova York, a Boston i on sigui... són uns ineptes. No hi ha ni un sol cas en què l'inspector de torn s'apropi ni una miqueta a saber qui pot ser l'assassí... de fet no deu fer ni l'esforç, tenint la Fletcher per allà a prop. La mostra més clara d'aquesta ineptitud és que li deixen mirar els informes, endur-se fotografies i proves, i interrogar els sospitosos...

3. Els assassins resulten ser uns potiners i uns fluixos, perquè confessen sempre, però sempre...

4. La Fletcher sempre descubreix l'assassí per un detallet de no res que li diu de pura casualitat i a tomb de res que hi tingui a veure, un dels personatges amb qui parla... jo que sé, un paio diu "aquesta nit m'han guanyat al pòker" i ella que diu "pòker... cartes... és clar! Ja sé qui va matar el periquitu!"

5. Tots aquells que envolten la Fletcher estan malament del cap, com s'explica sinó que en acabar el capítol li diguin a la Fletcher que s'han alegrat de veure-la i que la trobaran a faltar... que no volen arribar a vells?!??!!!

Tot i tenir una trama que es repeteix sempre amb molt poques modificacions (per exemple en un dels últims capítols que he vist, l'assassina confessa el seu crim pero aquest cop no treu un arma del no res per intentar matar la Fletcher ni hi ha cap inspector amagar darrera cap porta preparat per entrar i salvar-la), resulta curiós que continuï enganxant a la mateixa gent, frikis com jo, suposo, que ens mirem el capítol fins al final per constatar que l'assassí era qui ens pensàvem i que confessa, com ja ho suposàvem.

Per molts anys senyora Fletcher...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Què t'anava a dir...