dimarts, 15 de juliol de 2008

Conta'm un conte

Fa un temps vaig crear un blog que es titula Conta'm un conte. La idea consisteix en començar una història i deixar que els lectors del blog la continuïn a través dels comentaris. No es pot dir que el blog hagi tingut molt d'èxit, de fet només hi ha un conte començat, però com que justament aquest conte ja ha rebut quatre continuacions he decidit publicar aquí la història tal i com està ara mateix i de passada convidar-vos a continuar-la... Si us animeu la pàgina és aquesta.

------------------------------------------------------------------------------------------------

L'àngel negre de Vallfosca

Aquest matí la vídua Cirera, com cada matí des de fa cinquanta anys, travessa la plaça central de Vallfosca i s'endinsa en la foscor de l'església. La vídua Cirera és una dona alta, molt prima, i ningú la recorda vestida de cap més color que no sigui el negre. Duu un vestit negre de satí, llarg fins als turmells, i el cap cobert per un vel negre de puntes. Duu mitges negres, molt tupides i unes sabates negres de cordons. Camina tan ràpid que la roba i el vel li esvoletegen com si fos un corb. Entra a l'església a temps per a la missa de les vuit. D'aquí a mitja hora començaran a arribar els primers nens a l'escola i la plaça s'omplirà de crits i corregudes. Ara, però, el silenci és absolut. La fleca és, potser, l'únic lloc on s'hi mou una mica de vida: les mares compren el pa per l'entrepà dels nanos i alguns també hi compren el diari.

Des de l'interior de la fleca es veu perfectament la porta de l'església, oberta del tot, però que no permet veure cap detall de l'interior, massa fosc i fred en contrast amb el sol enlluernador que crema la plaça.

Aquest matí havia de ser com qualsevol altre matí, però en un segon tot canviarà: la figura alta de la vídua Cirera apareix a la porta de l'església. Tota negra, baixa les escales corrent, amb els braços oberts, fent onejar els seu vestit. El seu rostre, habitualment hermètic, s'ha transfigurat per una mirada aterrida i una ganyota estranya a la boca oberta. No crida, sembla que no pugui. En arribar al peu de l'escala s'atura en sec i cau a terra desmaiada, creant l'efecte òptic d'una gran taca negra sobre el terra groguenc de la plaça.

La gent es mira l'escena amb un gest de sorpresa. En un principi, ningú es mou, ningú diu res, ningú sap que fer. Llavors, un home, antic company d'escola de la vídua Cirera, es comença a atansar al cos inert d'ella, i quan ja hi és pràcticament al costat, una figura surt corrents de l'església, i com un llampec s'esmuny entre els carrers.

La vídua no es mou. En Llorenç, el metge, ja hi arriba. S'agenolla a prop d'ella disposat a veure què li ha passat.
Els veïns cada vegada són mes nombrosos i el murmuri general és, cada vegada, més clar: està morta.

"Morta de por!" diu la vella Cecília de Can Torres, i dirigeix la vista a l'interior de l'església. Un grup de quatre persones hi entren. A fora la gent els mira expectants, pensant que en qualsevol moment també sortiran aterrits. Però no passa res, surten en companyia del capellà, que s'agenolla al costat del cadàver de la vídua Cirera i mormola unes paraules com oració.

- Bé, cal trucar la policia, que ningú la toqui. Haurà de venir un jutge a aixecar el cadàver i suposo que li hauran de fer una autòpsia.- diu el metge amb veu vacil·lant, perquè mai s'ha trobat en una situació així, en aquell poble la gent mor al llit o a l'hospital i a causa d'una malaltia llarga, no pas al mig de la plaça i tenint bon estat de salut. Perquè si hi havia res que sabia del cert era que la vídua Cirera era una dona amb una salut de ferro, perfecta. Què havia passat allà dins? Li ho pregunta al capellà, però poca cosa li pot dir:

- Cada matí, abans de la missa, entra al confessionari i es confessa. Avui ha sigut com tots els dies, però no m'ha donat temps d'entrar a prendre-li confessió: he vist que obria la porteta i sortia esperitada cap a fora i la resta ja la saben...

En Llorenç, llevant-se les ulleres i guardant-les a la butxaca de la camisa, li diu a cau d'orella al capellà:
- Ha mirat a dins del confessionari?
- Això anava a fer quan han vingut a buscar-me.
- Abans que arriba la policia, podríem fer-hi una miradeta, no li sembla?

Cal dir que tant el metge com el capellà freqüentaven la tertúlia que s'organitzava tots els dies al casino de la plaça. Allí es parlava del bé i del mal, encara que darrerament, Eleuteri Messeguer, el boticari, insistia en la seva teoria de que el crim perfecte era possible. Aquest era el tema que monopolitzava no tan sols les vesprades, també les nits dels tertulians, que s'havien convertit en apassionats lectors de novel·les de misteri.
Però tornem a la porta de l'església: dos hòmens de mitjana edat, el metge i el capellà, s'endinsen en la frescor de l'edifici.
Van directe al confessionari, una antiguetat de madera fosca situada al costat de l'altar de santa Llúcia, sí, la que du els seus propis ulls en una safata de plata.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Què t'anava a dir...