dijous, 17 de juliol del 2008

Viuen


Pedro Algorta és un dels 16 supervivents de l'accident d'avió als Andes del 1972. Ara s'ha fet un documental sobre aquell fet que es diu "Náufragos" en què els protagonistes d'aquella experiència tornen al lloc de l'accident i en parlen. Probablement ja debeu haver llegit entrevistes que els han fet. Suposo que saber com van fer-s'ho per sobreviure alimenta la morbositat de més d'un i això ha fet que contempli les entrevistes que els fan amb aprensió per la facilitat de fer-la derivar cap al cantó més espectacular. Per sort no ha sigut així, darrere una experiència com aquella he vist un esforç dels protagonistes per remarcar-ne la naturalitat, la "normalitat". Avui a El Club l'entrevistat ha estat Pedro Algorta, que va estar trenta anys sense parlar del tema. I no volia parlar-ne fins que va discutir-ho amb la família i es va adonar que parlar-ne podia ajudar molta gent.

M'he preguntat com pot ajudar-me a mi sentir-lo i llegir-lo. Doncs encara no sé si m'haurà ajudat, de vegades notem l'efecte d'un fet al cap d'uns dies de produir-se. M'he quedat amb la reivindicació que la situació que es va viure als Andes no va ser cap heroïcitat, sinó que tothom, absolutament tothom hauria fet el mateix que ells van fer en aquelles circumstàncies. Que no van perdre l'esperança en cap moment i que no van retornar de la mort perquè sempre havien estat vius. M'he quedat amb la idea que l'ésser humà és capaç de sortir-se'n de les situacions més extraordinàries i això, vulguis que no, ha de donar-nos a tots confiança en les nostres pròpies capacitats. Ha dit que tots hem de pujar la nostra muntanya.

Durant l'entrevista Pedro Algorta ha dit que tenia un blog i cap al final ha dit el títol del blog. M'ha agradat llegir-lo, és un blog que no només parla de la seva experiència sinó de les petites coses i de les coses no tan petites, de les seves filles, que viuen a Barcelona, del seu nét Mateo que fa poc que ha nascut... Al marge dret hi ha 10 idees importants que es poden extreure de la seva experiència i del fet de parlar-ne, us en copio un dels punts:

Nosotros somos personas normales. Cualquiera en circunstancias parecidas habría hecho lo mismo y probablemente sobrevivido. No hicimos nada extraño, dejamos que se desarrollaran nuestros más básicos instintos de supervivencia personal y grupal. Todos tenemos nuestras montañas y todos podemos con ellas.

El seu blog: Survivor walk

Enllaç al vídeo de l'entrevista a TV3: http://www.tv3.cat/videos/553049

1 comentari:

  1. No se que faria, però si que continua impactant la història d'aquesta gent.

    ResponElimina

Què t'anava a dir...