contradiccions

Ahir, que era dijous, vaig necessitar un certificat mèdic i a corre cuita, per la qual cosa vaig anar a un centre mèdic que hi ha al meu barri. No comptava haver de fer-me la revisió en aquell moment, havia d'anar a treballar i el que volia era demanar hora per a l'endemà. Per això no vaig mirar-m'hi gaire a l'hora de vestir-me. Vaig posar-me una samarreta molt tancada i els primers sostenidors que vaig trobar a l'armari. En arribar al centre mèdic em vaig trobar, però, amb la sorpresa que 1. a l'endemà no treballaven perquè era divendres i 2. que m'havia de fer la revisió en aquell moment o deixar-ho per la setmana següent. El dilluns al matí és quan he de lliurar tota la documentació incloent-hi el dit certificat, per la qual cosa aquesta darrera opció la vaig descartar. Així que vaig optar per fer-me la revisió en aquell moment.

La visita mèdica es va dividir en dues parts, a la primera una infermera joveneta em va fer les preguntes de rigor, que si malaties, que si fumes, que si beus, que si operacions, que si medicaments; em va prendre la presió, el pols, em va mesurar i em va pesar. Després va tocar la visita al metge. Res de l'altre món, confirmar les respostes a les preguntes que m'havien fet abans, per quina feina era el certificat, em va fer uns exercicis motrius una mica ridículs, caminar de puntetes, de talons, tocarme l'orella dreta amb la mà esquerra i viceversa, etc. En acabat va treure un estetoscopi d'un calaix i va acostar-se'm per auscultar-me el pit.

I aleshores va passar. El metge necessitava espai per poder-hi posar l'aparell i distretament em va dir que em podia abaixar l'escot (que m'arribava al coll) per descobrir una mica de pit, però jo vaig tirar pel dret i em vaig aixecar la samarreta fins a dalt de tot. En abaixar la vista em vaig adonar del panorama: tenia tot el pitram a la vista. Perquè els sostenidors no eren precisament d'aquells que tapen gaire i redueixen volums i la meva pitrera no consisteix precisament en dues pometes... El metge, però, molt professional i discret, va posar cara de pòquer i tranquil·lament (potser massa tranquil·lament) va auscultar-me el pit, primer a dalt a l'esquerra, després més avall i cap al centre i després a dalt a la dreta. Em va dir que podia abaixar-me la samarreta i que esperés a fora mentre em donaven el certificat sellejat.

Mentre era asseguda a fora vaig pensar en les anècdotes de dones a cal metge que havia sentit al llarg de la meva vida, que si aquell home per mirar-me les amígdales va fer-me despullar de cintura cap amunt, que si aquell altre per palpar-me la panxa va abaixar molt les mans, etc. Sempre eren elles les víctimes assetjades, sempre l'excusa que els hi va passar quan eren jovenetes, innocents i benpensades... En canvi, jo, m'havia ficat tota soleta en aquella situació, era jo mateixa la que m'havia despitregat, en aquell cas la "víctima" no era jo, si de cas era ell...

En sortir del centre mèdic, certificat en mà, vaig anar de pet a la botiga de ma mare per desfogar-me. No cal dir que ma mare i la dependenta es van petar de riure imaginant la situació, "dona, hauries hagut de posar-te una brusa, et desbotones els dos botons de dalt i ja està", em va dir la dependenta. "Si no ho sabia que m'hauria de fer la revisió avui!". I aleshores, per consolar-me va dir: "Bé, almenys era guapo el metge?"