divendres, 26 de juny de 2009

Michael Jackson... R.I.P


Sembla ser que, després d'unes hores d'incertesa, que si sí, que si no, que Michael Jackson ha passat a millor vida. Tot i que extraterrestre com és, bé podria ser que demà passat aparegués per una finestra de l'hospital, amb la seva mascareta i les seves ulleres negres saludant ves a saber qui.

Tenint en compte que aquest home va ser el meu mite musical, eròtic, espiritual, de tot, vaja, quan era una nena adolescent i tonta, ara és obligat que li dediqui una entrada. Només faltaria que no. Ja vaig dir en certa ocasió (no penso buscar el post on ho vaig dir), que tota la meva capacitat d'adoració a un mite, es va esgotar amb aquest home. Tenia posters, carpetes, la seva vida novel·lada, els seus discos... fins i tot odiava la Diana Ross perquè era la seva millor amiga, però jo estava segura que el que ella volia era lligar-se'l, la molt p...

Bé, el cas és que aquesta fal·lera pel Michael Jackson se'm va acabar quan va aparèixer amb els cabells llargs i la cara blanca a presentar Bad. Vaig deixar de considerar-lo un ésser perfecte per considerar-lo, simplement un bon músic i un bon cantant. Vaig comprendre que els ídols són fets de fang i els arriba el moment de desfer-se. Ara no era ja ni l'ombra mig esvaïda del que va ser i potser és per això que la notícia de la seva mort m'ha deixat més aviat freda. O això o és que realment estic en estat de xoc i serà demà que reaccionaré.

El que ningú no podrà negar, però, és que va marcar un abans i un després en diversos aspectes, la manera de fer els concerts, en la manera de fer videoclips, en la manera de ballar... algunes cançons actuals reciclen fragments de Billie Jean, o de Beat it. La seva influència ningú no la podrà negar. Malgrat tots els seus esforços per autodestruir-se, el que va fer en els seus anys bons va ser massa bo perquè es pogués oblidar.

No puc dir res més, podria dir que espero que hi hagi un cel i que els àngels puguin disfrutar del seu talent musical, però no hi crec en cels.

Així que adéu Michael, encantada d'haver-te conegut, et dec l'haver volgut aprendre anglès i unes quantes bandes sonores de la meva vida.

Aida

5 comentaris:

  1. Per a mi també va ser un ídol, d'adolescent l'idolatrava!!! M'encanta la foto que has posat!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Thera, quan l'he trobada no n'he dubtat gens, perquè és com ell era, solitari, trist i bell. Jo crec que tots els seus fans pactarem una amnèsia col·lectiva per oblidar els seus últims temps, tan tristos i tan injustos.

    Gràcies pel comentari :)
    Salut!

    ResponElimina
  3. ja se que ets una mica (bastant) fan, o al menys ho vas ser, però potser millor que això hagués passat abans, o que algunes altres coses no haguessin passat.
    Va ser un crack, avançat, però era un ídol d'or, però una persona de vidre.

    ResponElimina
  4. Amb el temps passarà que molts seran fans d'una determinada època de l'artista.

    Com ja ha passat amb John Lenon o Elvis Presley.

    ResponElimina
  5. En Michael Jackson era com un nen gran.
    Espero que el temps ens faci olvidar a tots les destrosses que va fer amb el seu cos i el recordem agafant dos cadells de tigre, ajagut a terra...
    I pel seu talent, es clar.

    ResponElimina

Què t'anava a dir...