Un somriure, si us plau

contradiccions

Ahir, que era dijous, vaig necessitar un certificat mèdic i a corre cuita, per la qual cosa vaig anar a un centre mèdic que hi ha al meu barri. No comptava haver de fer-me la revisió en aquell moment, havia d'anar a treballar i el que volia era demanar hora per a l'endemà. Per això no vaig mirar-m'hi gaire a l'hora de vestir-me. Vaig posar-me una samarreta molt tancada i els primers sostenidors que vaig trobar a l'armari. En arribar al centre mèdic em vaig trobar, però, amb la sorpresa que 1. a l'endemà no treballaven perquè era divendres i 2. que m'havia de fer la revisió en aquell moment o deixar-ho per la setmana següent. El dilluns al matí és quan he de lliurar tota la documentació incloent-hi el dit certificat, per la qual cosa aquesta darrera opció la vaig descartar. Així que vaig optar per fer-me la revisió en aquell moment.

La visita mèdica es va dividir en dues parts, a la primera una infermera joveneta em va fer les preguntes de rigor, que si malaties, que si fumes, que si beus, que si operacions, que si medicaments; em va prendre la presió, el pols, em va mesurar i em va pesar. Després va tocar la visita al metge. Res de l'altre món, confirmar les respostes a les preguntes que m'havien fet abans, per quina feina era el certificat, em va fer uns exercicis motrius una mica ridículs, caminar de puntetes, de talons, tocarme l'orella dreta amb la mà esquerra i viceversa, etc. En acabat va treure un estetoscopi d'un calaix i va acostar-se'm per auscultar-me el pit.

I aleshores va passar. El metge necessitava espai per poder-hi posar l'aparell i distretament em va dir que em podia abaixar l'escot (que m'arribava al coll) per descobrir una mica de pit, però jo vaig tirar pel dret i em vaig aixecar la samarreta fins a dalt de tot. En abaixar la vista em vaig adonar del panorama: tenia tot el pitram a la vista. Perquè els sostenidors no eren precisament d'aquells que tapen gaire i redueixen volums i la meva pitrera no consisteix precisament en dues pometes... El metge, però, molt professional i discret, va posar cara de pòquer i tranquil·lament (potser massa tranquil·lament) va auscultar-me el pit, primer a dalt a l'esquerra, després més avall i cap al centre i després a dalt a la dreta. Em va dir que podia abaixar-me la samarreta i que esperés a fora mentre em donaven el certificat sellejat.

Mentre era asseguda a fora vaig pensar en les anècdotes de dones a cal metge que havia sentit al llarg de la meva vida, que si aquell home per mirar-me les amígdales va fer-me despullar de cintura cap amunt, que si aquell altre per palpar-me la panxa va abaixar molt les mans, etc. Sempre eren elles les víctimes assetjades, sempre l'excusa que els hi va passar quan eren jovenetes, innocents i benpensades... En canvi, jo, m'havia ficat tota soleta en aquella situació, era jo mateixa la que m'havia despitregat, en aquell cas la "víctima" no era jo, si de cas era ell...

En sortir del centre mèdic, certificat en mà, vaig anar de pet a la botiga de ma mare per desfogar-me. No cal dir que ma mare i la dependenta es van petar de riure imaginant la situació, "dona, hauries hagut de posar-te una brusa, et desbotones els dos botons de dalt i ja està", em va dir la dependenta. "Si no ho sabia que m'hauria de fer la revisió avui!". I aleshores, per consolar-me va dir: "Bé, almenys era guapo el metge?"

El que fa un :)

No sé si us heu fixat però cada vegada ens comuniquem més per escrit. Ja no escrivim només cartes d'amor, de comiat, postals, felicitacions i notetes diverses en un post-it. Ara també som cortesos ( :-) ) riem ( :D ), plorem ( :_( ), mostrem escepticisme (¬_¬), ens emprenyem de valent ( :@ ), fem un silenci eloqüent (...). Probablement a algú se li haurà escapat un :) a la noteta que li ha deixat al company o la companya, sobre la pantalla de l'ordinador o enganxat a la porta de la nevera, per recordar-li que aquell dia li toca baixar a ell o ella la bossa de les escombraries. Traduïm en signes gràfics allò que sempre han sigut gestos, somriures, entonació i mirades. Tot un seguit de coses que abans per escrit s'expressaven amb frases més o menys elaborades.

No sé per a vosaltres, però per a mi aquestes marques no verbals, aquests signes gràfics, són imprescindibles. Ara mateix acabo de deixar un comentari en un blog, un comentari curt, informal, sense transcendència, però quan ja estava penjat m'he adonat que no havia posat ni una sola d'aquestes marques. Mentre l'escrivia tenia un somriure ballant-me als llavis i volia dir-li al blogaire en qüestió de manera indirecta que era (que és) un crack i de passada volia desitjar-li de tot cor i alegrement un bon dia de reis. Un cop penjat no li he deixat ni un somriure, ni una simple exclamació. I rellegint el meu comentari de cop i volta m'ha semblat seriós, molt seriós, i un punt amarg. He estat dubtant, li deixava un comentari aclaratori del meu to? Li deixava un segon comentari enginyós que rebaixés el to seriós del primer comentari? M'he sentit força ridícula rumiant sobre aquest assumpte perquè, després de tot, potser només és cosa meva i l'altra persona no farà tantes interpretacions... així que ho he deixat córrer.

...

Però ja veieu que he hagut d'escriure aquest post per desfogar-me. :-/

Bon dia de Reis

(ai, no! Bon dia de Reis!!)

Operació Pífia

Operació Pífia (Informe):

Caràcter de l’operació: TOP SECRET

Tipus d’operació: assalt i segrest

Assaltant: una servidora

Lloc: nevera

Hora: 01:00 AM

Víctimes:
Llesca de pa
Tall de formatge
Tomàquet triturat de pot

Resultat de l’operació: FRACÀS

Raó: Ha actuat l’agent Murphy

Víctimes col•laterals:
La porta de l’armari de les cassoles

Sarajevo, l'encís

Després de llegir aquesta entrada al blog de Violette moulin m'he sentit transportada vuit anys enrere, en què vaig viatjar a Bòsnia. M'he emocionat i he començat a escriure-li un comentari. Però les paraules em sortien a borbollons i el comentari estava prenent unes dimensions considerables, per la qual cosa he decidit fer-hi una entrada aquí, al meu blog.

Vaig anar a Bòsnia al 2000 i hi vaig tornar l'any següent. La gent del país em va enamorar al primer contacte, amb la seva calidesa, i àvida com estava de canvis en la meva vida, fins i tot vaig pensar de quedar-m'hi a viure. Hi vaig anar amb la Universitat de Barcelona en un curset d'intercanvi. Formava part d'un seguit d'actuacions per ajudar el país a normalitzar-se després d'acabada la guerra. Recordo que el viatge va ser tota una experiència, vam entrar a Bòsnia pel nord, tot travessant la República Sèrbia. Vam fer camí per carreteres estretes i zigzaguejants, a través de grans congostos i espadats. Arribàvem a poblets habitats per quatre famílies mal comptades i unes poques gallines que campaven lliurement davant de l’autocar. Un parell de cops vam veure un porc a l’ast al costat de l’entrada de les cases, al lloc que a casa nostra ocuparia probablement la barbacoa. Un cop a dins de Bòsnia el paisatge va continuar enfosquint-se de tan espessa que era la vegetació. Són paisatges semblants als nostres, pel que fa a la flora. Molts dels que anàvem a l’autocar hi veien els Pirineus, “Això és el Pedraforca!” va exclamar un dels companys. A mi em va semblar veure la muntanya de Montserrat en algun moment. Tot això contribuïa a fer el país més proper. Però també vam veure restes de la guerra que ens van fer quedar muts en diversos trams del trajecte: cases en runes de les quals només quedaven en peus les quatre cantonades, un cotxe estimbat que encara mostrava les marques de les bales, rovellant-se i omplint-se d’herba a un costat d’un camp de futbol on hi jugaven uns nens. Acostumats a aquesta visió...
Aquí i allà trobàvem cases enrunades, però també animals pasturant. En un moment determinat vam veure(o potser vaig ser jo l’única privilegiada) un prat que s’entrellucava a través d’una paret de bardisses i justament en aquell moment un cavall es rebolcava damunt l’herba. Va ser un moment màgic.
Vam entrar a Sarajevo per l’avinguda dels Franctiradors. És una avinguda d’arquitectura comunista, de dimensions soviètiques. Grans edificis grisos a banda i banda d’una avinguda amplíssima. No costava gaire d’imaginar tancs en filera davant nostre. A l’horitzó es veien les muntanyes que envolten Sarajevo i que van convertir-se en una gran trampa durant la guerra. No és una ciutat gaire gran, però les muntanyes hi són molt a prop, la ciutat es troba situada a la vall del Miljacka, i això va fer que els franctiradors tinguessin la ciutat controlada fins a l’últim carrer.
Els bosnians són gent amable i càlida, ja ho he dit, però la primera impressió en contemplar els seus rostres, és que són molt seriosos i esquerps. Els seus rostres hermètics es fonen en quant comencen a parlar amb tu i aleshores la seva simpatia es trasllueix a través dels ulls i del somriure. Recordo un dia que vam agafar el tramvia per anar a un extrem de la ciutat. Abans una noia bosniana ens havia advertit que en algunes zones de la ciutat, amb població pro-sèrbia, era millor que diguéssim que érem mexicans, perquè als espanyols els hi tenien jurada. Jo vaig tenir un moment de pànic en no saber a quina banda de la ciutat es referia i al final de la línia del tramvia, en un indret que semblava deixat de la mà de Déu, quan vam preguntar-li a un senyor quan tornava a sortir el tramvia cap al centre i ell ens preguntà d'on érem vaig sentir que ens ficàvem a la gola del llop: la meva companya va dir que érem espanyols. Però la cara inicialment hermètica i seriosa de l'home es va transformar en un gran somriure i em va posar la mà a l'espatlla fent que si amb el cap i “OK” amb els dits. El pobre home no sabia parlar anglès ni francès, així que ens vam entendre amb gestos... i no ens va costar gaire.
Al 2000 la ciutat de Sarajevo encara s'estava recuperant de la guerra, que només feia 5 anys que havia acabat. El rastre de bales als edificis semblava que havia de quedar per sempre allà com advertiment per al futur. A prop de l’aeroport hi havia un barri sencer que havia quedat esborrat per les bombes, els edificis estaven esventrats, carrer a carrer, impossible d’imaginar com havien estat les façanes i el color de les parets. Semblava un esquelet immens, blanc sota la llum del sol. És de les imatges més impactants que he vist mai.
La zona per la qual ens vam moure va ser sobretot el barri turc, un paradís de calma, d’olor de cafè bosnià (“bosnian kaffa” en deien, tot i que no se si s’escriu així). Ja us puc dir, després d’haver tastat el cafè turc que no és pas el mateix, encara que la preparació sigui semblant. Un barri de botigues petites i artesanals, però també de basars bigarrats. A la plaça principal del barri turc hi havia una gran munió de coloms, com els nostres, grisos, i algun colom blanc. I un senyor gran, vestit a la manera otomana els alimentava amb pa remullat. Tot i que hi havia moltes mesquites, no vam sentir gaire sovint la crida a l’oració, o potser és que em va passar desapercebuda (que també podria ser). Sarajevo és preciosa perquè és pacífica i alegre, la seva gent et rep sempre amb els braços oberts i si sap que ets de Barcelona... una bogeria, em va esborronar tant d'afecte i també la responsabilitat adquirida...

També vam anar a Mostar. En aquell moment el pont encara jeia sota les aigües del riu i la tasca de reconstruir-lo semblava impossible. La ciutat de Mostar estava dividida (i encara ho està pel que he pogut llegir), la noia que ens feia de guia, musulmana, es va negar a acompanyar-nos a la part croata de la ciutat perquè podien atacar-la... Jo a la part croata no hi vaig anar, em vaig moure per la part antiga, més turística. Un lloc idíl•lic, per les seves construccions medievals, carrers estrets i empinats, el sol esclatant que tenyia de daurat tot el paisatge. Reconec, de tota manera, que jo ja havia quedat encisada per Sarajevo, pel senyor del tramvia, per la senyora del mercat, per la cuinera de la residència, pels cambrers del bar de la facultat on fèiem el curset, pel conductor de l’autobús, que no va voler-me cobrar els cèntims que em faltaven pel bitllet, cosa que a Barcelona seria impensable... Sarajevo.
No vull quedar-me amb les ganes d’explicar-vos una anècdota que em va passar el primer dia del curs, a la facultat de matemàtiques: buscava l’aula on es feia el curset i com que no entenia quin era l’ordre en què estaven ordenades les classes vaig tirar pel dret i vaig preguntar-li a la primera noia bosniana que vaig trobar. La noia en veure que em deia Aida em va preguntar per què li estava parlant en anglès. Em vaig quedar bocabadada, a Bòsnia sabien català?, la noia va insistir “Et dius Aida, per què em parles en anglès?” Jo li vaig dir “És que no sé parlar bosnià...” La noia va reaccionar, va entendre que era una estudiant de Barcelona i aleshores va exclamar “Aida és un nom bosnià!”. Va resultar que anàvem al mateix curs i el que és encara més casualitat, ella també es deia Aida. Em va introduir a l’aula i va presentar-me la resta de companys que em van omplir a preguntes, els meus pares eren bosnians? No. Tenia avantpassats bosnians? No, el meu nom me l’havien posat els meus pares perquè coneixien una nena molt maca que es deia així. Ah, i la nena era bosniana? No... No sé si van aprendre els noms de la resta dels meus companys, però el meu se’l van aprendre de seguida i, potser aquí, va començar l’encís...

Enllaços a altres blogs que parlen de Bòsnia:
Obrint Pas
Terra de ningú
Desconnectant per l’est (Aquest blog li dedica unes quantes entrades, a Bòsnia, val la pena llegir-les totes.)

conversa impagable dins un taxi

Aquesta nit, en tornar a casa en taxi, després de veure l'Espanyol-Barça, he tingut una conversa memorable que vull deixar per escrit, perquè de tant en tant hi ha episodis de la pròpia vida que són dignes de convertir-se en un monòleg del Buenafuente. A la conversa hi han participat les quatre persones que anàvem dintre el taxi. Les anomenarem Noi, Noia, Taxista i Jo. La conversa ha començat exactament a les 0 hores 34 minuts:

Noi: ja és la una

Jo: ja és la una?

Miro el rellotge i veig que són dos quarts. El taxista, que fins aquell moment ha estat mut, diu:

Taxista: Son las doce y treinta y cuatro minutos. La hora ideal para que te toquen 40 millones de euros.

Jo: Home, si es tracta de cobrar 40 kilos... qualsevol hora ja em va bé...

Noi: Qui diu 40, diu 30...

Noia: o 10 tampoc està malament...

Noi: total després n'has de donar una part...

Taxista: si, luego te persigue hacienda que no te dejan tranquilo ni muerto

Jo: mira saps què, ja no els vull!

Riures generalitzats, excepte el taxista.

Noi: (a mi) si tu no els vols ja me'ls quedo jo

Jo: (a ell) home perquè te'ls quedis tu... ja me'ls quedo jo

El taxi entra al passeig de Sant Joan en direcció a mar, el noi diu alguna cosa que jo no capto. Aleshores el taxista diu, fent un salt quàntic des dels tema dels diners:

Taxista: Ay, sí. Como el amor...

Silenci. El taxi s'atura a un semàfor. Quin verd més bonic el del costat...

Taxista: Cómo es el amor?

Jo: (agafo aire. No hi ha més remei...) Millor no en parlem

Taxista: no, eh?

Faig que no amb el cap i confirmo:

Jo: no, millor que no en parlem (riure discret provinent de la part del darrere)

Taxista: yo tambien es que soy muy besugo (ja estem), hace cuatro meses eché a la parienta de casa... porque no la quería... y ahora veo que estoy enamorado de ella como un tonto. Que la quiero, vamos.

Noi: pues vaya...

Noia: oh...

Jo: si es que no ens hem de precipitar fent les coses, home...

Taxista: pues sí, pues ahora están así las cosas, a ver que dice ella...

Jo: Doncs a reconquistarla una altra vegada, home

Taxista: Le he dicho "no quiero que te acuerdes de mi ni cuando me muera!"

Al darrere muts. Jo... "pa qué parar ahora ya..."

Jo: No se yo si como técnica de conquista le va a funcionar esto...

Taxista: (passant de mi) Yo creo que ella aun me quiere. La eché de casa y al dia siguiente me llama "hola, como estas", "que no te quiero ver, que me dejes es paz!", y al dia siguiente igual, "pero que no te quiero ver!" y ella "aah pues de acuerdo, no me volveras a ver, no sé que..."

Jo("por lo bajini"): pues si que se gasta en telefono...

Taxista: si el telefono lo pago yo!

Jo: Quiza es que busca arruinarle (ni ho sent això)

Taxista:Y al dia siguiente...

Noi: ring otra vez, si lo veo...

Taxista: ring otra vez. "Qué pasa", "que como estas", "no puedo hablar que estoy en el taxi con una clienta". Cuelgo y al cabo de un rato... mensajazo. (pausa d'una dècima de segon) Y un dia tuve que llamarla yo para darle un recado: "oye, me vas a escuchar?" le digo. "Que sí, que si", "no me vas a gritar?", "Que no, que no te preocupes", "mira que si me gritas cuelgo, que tengo que darte un recado", "Dime, dime"

Més o menys en aquesta part de la història arribem a la plaça Tetuan i ha de frenar per no topar amb un altre cotxe "Donde vas! serás..." Continuem el camí. La història continua:

Taxista: "Que tienes que venir el 27 para esto", "Ah muy bien, vale" Pues eso. Y desde entonces, cada dia (posant les mans a manera de telèfon) "Hola, como estas", "Pues aquí con mi amarillo, haciendo la ruta". Ayer me llamó y esta mañana también. Eso quiere decir algo, no?

Jo: Pues que la factura del teléfono va a ser del copón...

Arribem a l'Arc de Triomf, que és el nostre punt de destí, paguem i sortim del taxi. Amb la porta oberta l'home segueix parlant pero ja no sé què diu. Només sé que jo li dic:

Jo: Bueno, que tenga suerte con su señora

Noi: Si volvemos a coincidir ya nos dirá como acabó todo...

És ben bé que el món del taxi és una dimensió desconeguda...

L'Ajuntament es crema, es crema l'Ajuntament

Tinc una notícia en primícia que no sé, de fet, si sortirà a cap diari demà: l'Ajuntament de l'Hospitalet ha patit un incendi aquest vespre, entre les vuit i un quart i mig de nou. L'incendi, pel que he pogut saber, s'ha produït a la part del darrere de l'ajuntament, a unes oficines, i si he de jutjar pel fum i la pudor de la cosa... no ha estat un incendi d'allò gaire important. Això sí, al lloc s'hi han presentat fins a quatre camions de bombers, dues ambulàncies i mitja dotzena de cotxes dels Mossos d'Esquadra.

Però més que la notícia en si, el que m'ha fet escriure aquesta entrada avui ha sigut la reacció de la gent que hi havia al carrer quan ha començat l'espectacle. De primer, és clar, la curiositat, "qué ha pasado?" Després, directament, la sentència "la de cosas que deben querer quemar de ahi dentro..." "eso eso, que se quemen todas las contribuciones que asi no las tenemos que pagar"...

Sobretot sobretot, la gent estava interessada per la salut de l'alcalde: "la gente normal que no le pase nada, pero ese ya se puede quemar", "no le pasara nada a ese tío, no..." Per fi sento algú que sembla sincerament amoïnat per l'alcalde "El alcalde estaba dentro?" Li responen "no, ya se debe haber ido", "joer..." diu ell...

Aquesta estona allà davant de l'ajuntament, amb un munt de gent mirant-s'ho desde la plaça, asseguts als bancs i xerrant distesament, ha sigut més il·lustrativa que totes les enquestes que pugui fer l'Ajuntament per conèixer el grau de satisfacció del ciutadà. Mama, jo no vull ser alcalde...

pel·lícules i objectes no identificats

Avui he anat a veure la pel·lícula "Tristram Shandy. A cock and a bull story". N'he sortit decebuda, n'esperava més. És el que passa quan et recomanen molt una cosa, no es compleixen mai les expectatives. La història era bona, però poc aprofitada. És la impressió amb la que he sortit, com si haguessin acabat la pel·lícula a corre-cuita. El millor ha estat el principi i el final. En l'endemig un parell de trossos bons, l'origen del nom del personatge i un ego malferit, el dubte de qui és el protagonista, materialitzat per l'alçada del taló d'unes sabates. Al final, uns ulls esbatanats (els meus) i una boca mig badada de sorpresa, això es tot?

La visita al cinema ha confirmat la meva teoria (una de tantes que tinc i que no publicaré mai al science): hi ha qui al cinema hi va tant predisposat a veure una comèdia que no esperen a la primera escena per posar-se a riure. Una cosa que sempre em sorprèn però que tard o d'hora acabaré acceptant.

A l'arribar a casa, hores més tard, he entrat a la cuina i hi he trobat un objecte no identificat. Una mena de tub de pomada, de color blau fosc amb detalls vermells. Està clar que he arribat una mica espessa, perquè no he tingut gaires ganes d'esbrinar què era aquest producte, he llegit per sobre: "mix synt 2T". Ni idea. Una mica amunt: smokeless. Val, no sé què és, però la cuina no és el lloc adequat. L'aparto a un racó. Continua estant a la cuina, però ja no ocupa un primer pla i no em molesta. Remeno la nevera, agafo la llet, n'omplo una tassa, cacau i cap dins.

Ara sí, ara agafo el tub i llegeixo la descripció del producte: "lubricante de base sintética..."

No penso dir què m'ha passat pel pensament en llegir això. Cal entendre-ho, feia no gaire estona estava en un bar, xerrant amb les amigues i ja se sap, que si divendres, que si jiji-jaja, gintonic, mojito, que bo que està el cambrer...

Segueixo llegint: "...para motores de dos tiempos." Val, no cal continuar, misteri resolt. Trec el tub de la cuina i el deixo a qualsevol lloc del menjador. Lloc inadequat també, però... que n'hi ha cap?

Abandono el tub a la seva sort i entro a l'habitació. Internet. Busco pàgines sobre Trishtram Shandy, amb h, error? No pas, a la versió original és així com es diu el personatge. Només en trobo set. Curiós. Res d'important, però em serveix per anar a petar a l'espai dels Goldfrapp, ohh la la m'encanta.

Després se m'acut de buscar per "Tristam Shandy" i ara sí que en trobo, de pàgines: 101.000 aproximadament segons el google. Sort que no ho vaig fer abans d'anar-la a veure...