Crisi? Quina crisi?

Visitant el blog dels Premis Cat m'assabento que hi ha engegada una iniciativa curiosa: la commemoració del "Dia del blogaire en crisi", proposada pel Salvador Massip, del blog Bloguejat. La iniciativa dóna compte d'un fet innegable i dolorós de tot blogaire i és que en algun moment ens assetja la més absoluta manca de creativitat, imaginació, interès i altres condicionants que ens porten a trobar-nos davant d'una plana buida i el cursor fent pampallugues a un cantonet, com donant-nos pressa.

La proposta en qüestió consisteix en penjar una imatge que podem trobar al seu blog que il·lustra aquesta situació: una bombeta amb una creu al damunt i un advertiment de perill. S'hi pot afegir tot blogaire en crisi creativa o bé tot blogaire creatiu, per solidaritat amb els altres. Feu una ullada al seu post, per saber-ne més.

El cas és que he estat rumiant si m'afegia a la iniciativa o no. Jo sóc ben bé un d'aquests blogaires en crisi. Quants cops he estat construint un post perfecte, interessant, emocionant, divertit... Però l'he fet al metro, sense ordinador, sense paper ni llapis, enmig de tot de gent dreta amb cara de son, carregada de feina pendent, fent equilibris per no caure cap endavant cada cop que el conductor del metro frena... Quan per fi sóc davant de l'ordinador, el post s'ha fet fum, el cervell està embotit, la imaginació, de vaga. I així passen les setmanes.

Un cas típic, vaja.

Aleshores, avui, s'han donat les circumstàncies adients per trencar la dinàmica. Tenia l'ordinador a mà, la feina estava aparcada (de moment) i a més tenia alguna cosa a dir.

Tinc un dilema: m'afegeixo a la iniciativa? Esperar a aquell dia per penjar un logo que diu a crits que no tinc ganes d'escriure res al blog em deixa en una situació galdosa. A més, desorganitzada com sóc, arribarà aquest dia (31 de maig, recordeu) i em trobarà com sempre, carregada de feina pendent, cansada i sense imaginació. El pitjor: sense memòria, que t'hi jugues que me'n recordaré el dia 2 o 3 de juny?

Però, i la solidaritat? Tants moments d'angoixa i sentiment de culpabilitat en veure que a sota del teu blog enllaçat hi diu "3 setmanes" o "més d'un any" (que m'hi he trobat)... tanta decepció després d'haver elaborat mentalment el post perfecte i que no et veus amb cor de materialitzar-lo un cop davant l'ordinador... no es mereix tot plegat un dia de recolliment? Aquell dia podem fer el nostre minut de silenci particular. Podem fer una mena de catarsi col·lectiva, exhalar tots plegats un "Ai, sí...", un "no som res..."

Si més no, desapareixerà el "3 setmanes" de sota el nostre blog enllaçat...

No sé, continuaré rumiant-hi, tinc temps encara... oi.

39...

Fa fred i aviat faré anys. En faré 40, per ser exactes. Crisi? En principi la vaig patir als 30, la crisi. Jo em pensava que no la tornaria a tenir, ara ja em veia arribant als 40... i als 50... als 60... Abans mirava els 30 com un futur llunyà. Però intueixo que no només tornaré a patir-ne una, de crisi, sinó que aquesta s'anirà renovant cada deu anys, com el carnet de conduir. El futur ja és aquí. Tinc l'esperança que quan faci 70 ja no seran crisis sinó alegries.

Res

Estic tornant a caure en la desídia i ja he deixat passar dues setmanes sense actualitzar. Podria dir que no tinc res a dir, però el cert és que han passat prou coses al món com per fer-ne una entrada. Van aconseguir treure els 33 d'Atacama del fons de la terra i van muntar tot un espectacle al voltant. Vam veure com el president de Xile feia tot el possible per sortir a la foto, com si l'heroi fos ell i no pas els miners que des de les profunditats aguantaven el tipus i les esperances per sortir sencers i ben avinguts. Com si el rescat hagués estat possible perquè ell va voler i no pas perquè des del primer moment es va movilitzar tothom per salvar-los. Ara el senyor Piñera es vol passejar (potser ja ho fa) amb la càpsula Fènix per tot arreu on el rebin. Mentrestant, en altres mines els miners deuen seguir tant putejats com sempre, els que per fi han sortit d'aquí a quatre dies hauran d'enfrontar-se a la realitat i hauran d'admetre que tot el rebombori muntat no servirà per arreglar-los el futur per sempre. Hi haurà altres accidents en altres mines i potser hi haurà víctimes i aquest cop no hi haurà una sonda afortunada.

Què més ha passat? Ah, sí. Un futbolista, un tal Ramos, no fa gaire va donar mostres de la manera de ser de tot espanyol de pro i a la que va poder va menysprear Catalunya i la nostra cultura. El pitjor és que només ens vam emprenyar els catalans i no tots. La resta ni tan sols ho ha valorat si no era per treure-li importància.Era una broma, és clar. El pitjor de tot és que el que estava al seu costat, Piqué, en lloc de sentir-se directament insultat, que és el que va ser, va riure com per treure ferro a l'assumpte.  I no tinc ganes de dir-ne res més, perquè em caurà malament el berenar que encara no he pres.

Avui o potser ahir, ja no ho recordo, un del PP amb diarrea verbal va dir que els morrets de la Pajín li fan pensar en coses que no vol dir. L'Alícia Sánchez-Camacho té sort de ser al PP. Si fos d'un altre partit, els del PP l'haurien posada a caldo, perquè ja hem vist que quan critiquen les dones dels altres partits no ho fan seguint uns criteris professionals. Tot plegat fa venir basques.

I ara mateix a la tertúlia sobre La Riera que fan al programa de TV3 estan fent un gran escarafall pel fet que un dels personatges ha perdut la virginitat als 34 anys. Pel que es veu això no és possible. Pel que es veu s'ha de ser un àlien o un ésser amb algun problema greu per arribar a aquesta edat sense haver fotut un clau. Fins i tot diuen que potser és lesbiana la noia en qüestió i que el que passa és que amb un home no ho ha fet mai, però amb dones ho haurà fet manta vegades.

Oh, a sobre, ara mateix acaben de dir que la setmana que ve els de Divendres seran a L'Hospitalet de Llobregat!!!! No m'ho puc creure... hauré de gravar els programes... per fi sabré en què destaca la meva ciutat, tenim plats especials? Com se'n sortirà en Marius Serra per trobar maneres "nostrades" d'anomenar les roselles? Que no s'estranyi si li diuen que aquí en diem... "amapoles"...

Salut i una tisana...

Amics i amigues

El diari gratuït Qué! (eh?) té una idea curiosa de quina mena de notícies han d'ocupar la primera plana. Així, avui he pogut veure al metro, de l'altra banda del vagó estant, amb lletres immenses, un titular que deia que aquell que s'enamora perd dos amics. A sota del titular i amb una lletra de mida més normal hi havia un subtítol que deia que, segons un informe, el nombre màxim d'amics que el nostre cervell pot gestionar és de 150. Al meu Facebook tinc 160 amics, o sigui que n'he de treure deu.

Rumiant-hi una mica he vist que la feina d'eliminació no serà gaire complicada, hi ha un parell d'amics amb qui ja no em parlo, un altre que no sé per què li vaig acceptar la sol·licitud en el seu moment, perquè li tinc tírria de sempre (i ell a mi...), una noieta molt simpàtica i agradable, però que cada dia sense falta m'informa del color de les cacones del seu fillet (i això cansa...). Si remeno més encara acabaré trobant els que falten per fer quadrar els números i així podré descansar tranquil·la pensant que el meu cervell ja no petarà.

...

El cas curiós és que de 160 amics del FB... a 145 no els conec de res... :S

Plorar

El Xavi, al seu cafè, ha publicat una entrada dedicada a una novel·la de Miquel Esteve. A banda del fet que he hagut de buscar què volia dir Macguffin perquè em pensava que eren unes magdalenes megagrosses i no em quadrava en l'explicació, m'ha agradat el que ha dit i m'ha encetat la curiositat per llegir la novel·la.

M'ha emocionat especialment, però, quan diu que les darreres pàgines l'han fet plorar. Jo fa molt de temps que no trobo un llibre que m'emocioni fins al punt de vessar llàgrimes i ho trobo moltíssim a faltar. Porto llegits molts llibres, alguns autors que no m'havia molestat de conèixer, ara s'han convertit en autors de capçalera, José Saramago, Imma Monsó, Paul Auster... Però plorar... Què ens fa plorar? El pensar que la felicitat no és possible? Que els camins tenen un final inajornable? Que les coses haurien pogut ser d'una altra manera?

L'últim relat que em va fer plorar, amb tot el sentiment del meu cor va ser un conte de Jorge Amado titulat "O Gato Malhado e a Andorinha Sinhá, uma història de amor", en portuguès. És la història d'un amor impossible. Vaig plorar, de tristesa, però sobretot de ràbia. Ràbia perquè malgrat que la biologia no acompanyés, qui feia impossible aquell amor eren els altres, els que es fiquen on no els demana ningú, els qui entenen l'amor només d'una manera.

Mentre aquesta emoció intensa no arriba, per sort, gaudeixo de petites emocions, un mig somriure que se m'escapa, una sorpresa que em bada la boca, una pausa per a la reflexió...

i les prestatgeries de casa que ja no poden contenir més llibres...

matrimoni, matrimonio, una gran diferència

He tingut ocasió de llegir la definició de la paraula "matrimoni" segons el DIEC, Diccionari normatiu de la llengua catalana i la curiositat m'ha fet cercar quina és la definició que dóna la DRAE, el diccionari normatiu de la llengua espanyola. Intuïa que hi hauria una lleu diferència i no he anat errada. Les definicions dels diccionaris han de satisfer els usuaris que l'empren i reflecteixen els valors i les creences de la seva societat. És per això que a mi les dues definicions no són definicions i prou, sinó manifestacions d'una manera de ser.

Matrimoni segons el DIEC:

1 1 m. [AN] [DR] [SO] Unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals. Matrimoni religiós. Unir-se en matrimoni, contraure matrimoni. Anul·lar el matrimoni. Va ser un matrimoni de pura conveniència. En alguns països la legislació preveu el matrimoni entre dues persones del mateix sexe.
1 2 [DR] [RE] matrimoni canònic Matrimoni religiós celebrat segons les normes del dret canònic.
1 3 [LC] [DR] matrimoni civil Matrimoni que té lloc davant un magistrat civil.
1 4 [AD] [DR] matrimoni rat Matrimoni no consumat.
2 m. [RE] Sagrament d’algunes confessions cristianes pel qual s’uneixen un home i una dona d’acord amb les prescripcions de la seva església.
3 m. [LC] Parella formada per dos cònjuges. Un matrimoni molt ben avingut. Separar-se un matrimoni. Al primer pis hi viu un matrimoni jove.

Matrimoni segons la RAE

(Del lat. matrimonĭum).

1. m. Unión de hombre y mujer concertada mediante determinados ritos o formalidades legales.

2. m. En el catolicismo, sacramento por el cual el hombre y la mujer se ligan perpetuamente con arreglo a las prescripciones de la Iglesia.

3. m. coloq. Marido y mujer. En este cuarto vive un matrimonio.

Un somriure, si us plau

my little girl...

- Mama, jo vull ser una nena normal...

contradiccions

Ahir, que era dijous, vaig necessitar un certificat mèdic i a corre cuita, per la qual cosa vaig anar a un centre mèdic que hi ha al meu barri. No comptava haver de fer-me la revisió en aquell moment, havia d'anar a treballar i el que volia era demanar hora per a l'endemà. Per això no vaig mirar-m'hi gaire a l'hora de vestir-me. Vaig posar-me una samarreta molt tancada i els primers sostenidors que vaig trobar a l'armari. En arribar al centre mèdic em vaig trobar, però, amb la sorpresa que 1. a l'endemà no treballaven perquè era divendres i 2. que m'havia de fer la revisió en aquell moment o deixar-ho per la setmana següent. El dilluns al matí és quan he de lliurar tota la documentació incloent-hi el dit certificat, per la qual cosa aquesta darrera opció la vaig descartar. Així que vaig optar per fer-me la revisió en aquell moment.

La visita mèdica es va dividir en dues parts, a la primera una infermera joveneta em va fer les preguntes de rigor, que si malaties, que si fumes, que si beus, que si operacions, que si medicaments; em va prendre la presió, el pols, em va mesurar i em va pesar. Després va tocar la visita al metge. Res de l'altre món, confirmar les respostes a les preguntes que m'havien fet abans, per quina feina era el certificat, em va fer uns exercicis motrius una mica ridículs, caminar de puntetes, de talons, tocarme l'orella dreta amb la mà esquerra i viceversa, etc. En acabat va treure un estetoscopi d'un calaix i va acostar-se'm per auscultar-me el pit.

I aleshores va passar. El metge necessitava espai per poder-hi posar l'aparell i distretament em va dir que em podia abaixar l'escot (que m'arribava al coll) per descobrir una mica de pit, però jo vaig tirar pel dret i em vaig aixecar la samarreta fins a dalt de tot. En abaixar la vista em vaig adonar del panorama: tenia tot el pitram a la vista. Perquè els sostenidors no eren precisament d'aquells que tapen gaire i redueixen volums i la meva pitrera no consisteix precisament en dues pometes... El metge, però, molt professional i discret, va posar cara de pòquer i tranquil·lament (potser massa tranquil·lament) va auscultar-me el pit, primer a dalt a l'esquerra, després més avall i cap al centre i després a dalt a la dreta. Em va dir que podia abaixar-me la samarreta i que esperés a fora mentre em donaven el certificat sellejat.

Mentre era asseguda a fora vaig pensar en les anècdotes de dones a cal metge que havia sentit al llarg de la meva vida, que si aquell home per mirar-me les amígdales va fer-me despullar de cintura cap amunt, que si aquell altre per palpar-me la panxa va abaixar molt les mans, etc. Sempre eren elles les víctimes assetjades, sempre l'excusa que els hi va passar quan eren jovenetes, innocents i benpensades... En canvi, jo, m'havia ficat tota soleta en aquella situació, era jo mateixa la que m'havia despitregat, en aquell cas la "víctima" no era jo, si de cas era ell...

En sortir del centre mèdic, certificat en mà, vaig anar de pet a la botiga de ma mare per desfogar-me. No cal dir que ma mare i la dependenta es van petar de riure imaginant la situació, "dona, hauries hagut de posar-te una brusa, et desbotones els dos botons de dalt i ja està", em va dir la dependenta. "Si no ho sabia que m'hauria de fer la revisió avui!". I aleshores, per consolar-me va dir: "Bé, almenys era guapo el metge?"

El que fa un :)

No sé si us heu fixat però cada vegada ens comuniquem més per escrit. Ja no escrivim només cartes d'amor, de comiat, postals, felicitacions i notetes diverses en un post-it. Ara també som cortesos ( :-) ) riem ( :D ), plorem ( :_( ), mostrem escepticisme (¬_¬), ens emprenyem de valent ( :@ ), fem un silenci eloqüent (...). Probablement a algú se li haurà escapat un :) a la noteta que li ha deixat al company o la companya, sobre la pantalla de l'ordinador o enganxat a la porta de la nevera, per recordar-li que aquell dia li toca baixar a ell o ella la bossa de les escombraries. Traduïm en signes gràfics allò que sempre han sigut gestos, somriures, entonació i mirades. Tot un seguit de coses que abans per escrit s'expressaven amb frases més o menys elaborades.

No sé per a vosaltres, però per a mi aquestes marques no verbals, aquests signes gràfics, són imprescindibles. Ara mateix acabo de deixar un comentari en un blog, un comentari curt, informal, sense transcendència, però quan ja estava penjat m'he adonat que no havia posat ni una sola d'aquestes marques. Mentre l'escrivia tenia un somriure ballant-me als llavis i volia dir-li al blogaire en qüestió de manera indirecta que era (que és) un crack i de passada volia desitjar-li de tot cor i alegrement un bon dia de reis. Un cop penjat no li he deixat ni un somriure, ni una simple exclamació. I rellegint el meu comentari de cop i volta m'ha semblat seriós, molt seriós, i un punt amarg. He estat dubtant, li deixava un comentari aclaratori del meu to? Li deixava un segon comentari enginyós que rebaixés el to seriós del primer comentari? M'he sentit força ridícula rumiant sobre aquest assumpte perquè, després de tot, potser només és cosa meva i l'altra persona no farà tantes interpretacions... així que ho he deixat córrer.

...

Però ja veieu que he hagut d'escriure aquest post per desfogar-me. :-/

Bon dia de Reis

(ai, no! Bon dia de Reis!!)

Quan surts un dimecres al vespre i has de tornar amb el nocturn perquè t'has posat a xerrar (i xerres molt) i has perdut l'últim metro; quan no només n'has d'agafar un, de nocturn, sinó que n'has d'agafar dos, i en tots dos el conductor té un curiós concepte del que significa parar, arrencar i canvi de marxes, i et fa arribar a casa a les tantes i marejada com una sopa; quan entres a Internet per inèrcia, perquè no tens son i sí ganes de treure, però tampoc tantes i veus que el teu blog comença a criar teranyines, aleshores fas el que he fet jo, escriure el primer que et ve al cap i feina feta i consciència neta. I com que no sé què dir, m'adreço al gran Murphy i us il·lumino amb algunes de les seves lleis, universals, infal·libles, innegables:

1. No hi ha res tan dolent que no pugui empitjorar.
2. Les probabilitats que succeeixi qualsevol cosa és del 50%: o succeeix o no succeeix.
3. Tot i així, les probabilitats en contra teva són del 90%
4. La gran tragèdia de la vida humana és que mirar i menjar siguin dues accions diferents.
5. El secret de l'èxit és la sinceritat, en quant puguis fingir-la, ho hauràs aconseguit.
6. A la vida real no hi ha música de fons...
7. Una de les claus de la felicitat és tenir mala memòria.

Bona nit i tapa't

Força Barça

Estic contenta. Perquè l'Eto'o es queda. Perquè l'entrenador és el Pep. Perquè hem fet tres gols contra el Wisla (pronunciat visua) i n'hauríem pogut fer més. Estic il·lusionada. Sí, sí, ja recordo que vaig dir no fa gaire que ja no m'interessa el futbol... però coi que no es pot canviar d'opinió? Després de tot, és el Pep qui entrena, això bé que val donar segones oportunitats... Prudència? sí, sí... és clar...

El temps.

Passa.
Corre.
S'atura.
S'escola.
Torna enrere.
Es perd.
Es controla.
Es mesura.
S'espera.
Desespera.
Es desitja.
Es regala.
Cura les ferides.
Mata.
Cinc minuts duren una eternitat.
Una vida passa en un instant.

Bon dia

Avui Barcelona són tres colors: blanc, blau i groc. Avui Barcelona és càlida i optimista. Avui la llei de la gravetat fa vacances i caminem fent saltironets. Avui Itàlia parla sudamericà, duu samarreta blanca, té la pell bruna i els ulls blaus i demana "un café cortado". Avui tots els nois són guapos i el metro refrescant.

O és això o jo m'he llevat tocada per la primavera

Un nou dia

Són les 8:25 del matí i acabo d'arribar, fa pocs minuts, a casa. Des de la finestra es veu el palau de Montjuïc al fons i el sol sortint per una banda. No és res de l'altre món, però en vull deixar constància com una mena de document testimonial. És un dia com qualsevol altre amb la diferència que avui he adquirit un compromís que tinc la intenció de dur a terme. És un compromís que reconec que serà difícil d'aconseguir, però espero que si més no de l'esforç en surti quelcom aprofitable, per a totes les parts implicades.

futbol opium est

Ja ho va dir algú, el futbol és l'opi del poble. El Ronaldinho fica un gol i la gent ja es pensa que aquest Barça rutlla i surt al carrer amb una altra cara i fa broma a l'hora del cafè de mig matí... Demà el Ronaldinho no en ficarà cap, de gol, i s'acabarà el partit amb 0-0 i tothom en dirà fàstics i ai, Déu meu quin patir i a l'endemà s'escolliran altres temes per tractar a l'hora del cafè perquè parlar del Barça fa mal al cor i avui no estic per aquestes coses.

Fa uns anys jo era del Barça i bufava cada cop que la pilota passava a fregar del pal i mirava meravellada la panxa del meu pare pujant i baixant del riure i d'alegria quan marcava. M'agradava més el futbol en aquella època gràcies a la panxa del meu pare. Vaig assistir en directe (estava davant la ràdio) el dia que el Puyal va cridar allò de "Urruti t'estimo". Vaig vaticinar de boca del meu pare que el Guardiola seria un crack del Barça. "Només té 18 anys eh?" Deia el meu pare mentre el veia ballant a la festa després de la gesta de Wembley i li queia la baba.

Ara el meu pare ja no hi és i el barça no m'interessa. Em nego a donar-li la importància que encara li donen alguns que encara diuen que el barça és més que un club i bla bla bla. De tant en tant em torna la cria de fa uns anys i sembla que m'emocioni quan miro un partit, però ja no tinc ganes de mirar-ne cap. Només vaig mirar el partit en què va guanyar la segona copa d'Europa i em vaig emocionar, més perquè pensava que al meu pare li hauria agradat veure el partit que no pas perquè a mi em fos especialment plaent.

Però no digueu res a ningú d'això que he dit. Seguiré dient "mira que bé, ha guanyat" o "mira mira, el madrid que es foti, ala ala" Però serà per cobrir l'expedient, per tenir tema de conversa a l'hora de fer el cafè a la pausa de la feina.

Tic Tac...

M'he fixat que hi ha molts bloggers obsessionats pel temps. Vaja, això crec, perquè tenen un rellotge penjat a un costat ben visible del seu blog. Una servidora ha estat molts anys sense portar rellotge i ara recentment me'n vaig comprar un, vaig pensar que ja tocava. L'única diferència entre l'abans i l'ara és que ara sé exactament quants minuts he fet tard a classe. Encara una altra, la frase terrorífica que senten els meus alumnes de català: "encara queden cinc minuts, anem a corregir l'exercici següent", mira si n'és de fàcil de dir-los "pleguem per avui"...

La tentació de penjar-ne un jo també és molt gran, però he reflexionat una mica i he pensat que és una bajanada, fixeu-vos que l'hora que marca és exactament l'hora que marca l'ordinador a través del qual estem mirant la pàgina en qüestió... si aquest ordinador es troba a la UB us podeu trobar que marqui les 12 del migdia quan són les 3 de la tarda. I si l'hora és la correcta... per què posar un rellotge quan ja pots mirar el de l'ordinador... Això em recorda un acudit de fa molts anys: en una estació de tren hi ha dos rellotges de paret amb una hora diferent a cadascun. Un viatger amb poca feina li pregunta al cap d'estació per què té dos rellotges amb l'hora diferent i el cap d'estació li respon "per què tenir-ne dos si han de marcar la mateixa hora?"

Sigui com sigui, vull avisar-vos, estimats lectors soferts del meu blog (que hi ha algú?), que no penso posar-hi cap rellotge permanent, us recomano que poseu el vostre rellotge a l'hora per evitar-vos disgustos. Si el que us agrada és veure com passa el temps us recomano que visiteu aquest vídeo del youtube o millor encara, mireu aquest vídeo...



Ara si el que us agrada és mirar rellotges...

i punt

Tot muda i tot roman,

Tot roman i tot muda,

i entre tant de moviment

s'espesseeix el dubte.