Janelle Monáe

Llegeixo al Periódico un article curt de Nando Cruz sobre la Janell Monáe, un nom absolutament desconegut per a mi. És cantant, jove i, si he de jutjar per la foto del diari, amb un estil androgin que recorda una mica la Grace Jones, incloent-hi un tupè exagerat que s'eleva uns deu centímetres per damunt del seu front. L'article és una presentació del segon disc de la cantant, que avui actua a l'Apolo; que, probablement de fet, deu estar actuant ara mateix mentre escric aquesta entrada o potser ja ha acabat.

L'articulista en parla en termes elogiosos, la presenta com un d'aquells artistes que en surten pocs al llarg de les dècades i que van més enllà de la praxi habitual en el món de la música. Una artista versàtil que alterna estils diferents, des del funk galàctic (que no sé com sona) fins a jazz llatí o acords d'òpera. El que en diu Nando Cruz és suficient com per fer-me buscar-la al Youtube i decidir per mi mateixa si realment val la pena.

Espero trobar-me una noia alta, amb aires una mica petulans i música electrònica, amb videoclips d'arguments conceptuals, amb molts blancs i negres. El que trobo és una noia no gaire alta, de faccions suaus, mirada viva, veu profunda i vellutada. És cert, explota l'aspecte andrògin, però no juga a provocar. El que em trobo és una dona amb personalitat i carisma, amb molt domini de l'escenari, una artista seriosa. El seu estil a l'hora de ballar és curiós, molt ràpid i energètic. No puc evitar que em recordi el Michael Jackson, que per altra banda, crec que l'ha influenciat força, si més no pel que fa a l'estètica. No dec anar gaire equivocada, quan al cap d'una estona trobo un vídeo en què versiona la seva cançó Smile.

Pel que fa a la seva música, té efectivament estils diversos, jazz,  soul, música electrònica, funky (que no sé si és galàctic), rap, hip-hop... El primer vídeo que trobo al Youtube és d'una cançó en què hi col·labora el rapper Big Boi, dels Outkast. És suficient per copsar la seva qualitat, la resta de vídeos no fan més que confirmar la primera impressió.

Penjo el vídeo que acabo d'esmentar i em quedo amb les ganes de penjar-ne un altre que havia trobat i que ara s'ha fet fonedís. Una actuació en directe filmat per algú del públic (amb les mancances previsibles en aquest tipus de gravacions). L'escenari petit, el públic a tocar. Ella amb el cabell solt, amb pantalons folgats, camisa i tirants. Recorda més que mai el Michael Jackson de l'Off the wall i diries que balla igual. Però sobretot veus com es mou en les distàncies curtes, com presenta les cançons, fent brometa amb el públic... ficant-se'l a la butxaca, en definitiva.

Solo

Malgrat el que pugui semblar, no tinc intenció de convertir el meu blog en un portal del "iutube", però quan de tant en tant hi topo amb una peça que em resulta especialment atraient, tinc ganes de compartir-la. En aquest cas es tracta d'un solo de guitarra de Miguel Pino. No n'havia sentit mai a parlar i, de fet, a Sant Google no hi he pogut trobar gaire cosa, la seva pàgina al myspace (que ja és prou) i diversos vídeos al Youtube. Un d'ells aquest que us deixo aquí. No tinc paraules, senzillament. És boníssim, i aquí us heu d'imaginar la meva cara bocabadada buscant més adjectius que no resultin massa simplistes.




Us deixo a més a més un altre vídeo que tot just acabo de trobar i que trobo molt divertit:



Salut!

Moments de desconnexió

Que algú t'inciti a engegar el televisor per veure un concert de Shakira per la 2 mentre remenes per Internet distretament, pot tenir les seves conseqüències. Pot ser que en acabar el concert tu no et molestis a tornar a tancar el televisor i que vagin fent coses que omplen de soroll l'espai mentre tu continues centrada a remenar distretament per Internet. Així com flaixos t'arriben veus, música, notícies, més música... i de cop i volta la veu alegre d'una noieta encisadora omple l'espai amb la seva música. Són cançons relaxants, íntimes, ni lentes ni gaire mogudes, t'acompanyen dolçament mentre vas fent la teva. La pantalla blanca ja no existeix, la noia està sola sobre l'escenari amb la seva guitarra i mira el públic amb un somriure còmplice. Porta un vestit estiuenc d'un color marró, et sembla, amb la faldilla una mica acampanada, el cabell solt i llarg amb un serrell que li dóna un aire lleugerament infantil. Va desgranant les cançons amb una veu especial, com de sirena i ja et té atrapada. Busques en els records més recents, de fa uns minuts, quin ha estat el nom que ha pronunciat aquella veu a la qual no havies fet cap cas, Russian noséquè... Russian girl...?

No, Russian Red.

Camals mullats

Amb el permís d' una lingüista elitista, gràcies:



Sí, és cert, també hi ha la mateixa cançó al Xavz's Cafe. I és que els de La Gossa Sorda tenen moltes cançons que no estan gens malament, però aquesta de Camals mullats és particularment encertada.