Un conte de fades

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell. Esperava i esperava que un dia arribés un príncep blau... tot i que no li feia gràcia el blau, li agradava més el vermell, però deien que els prínceps blaus eren millors, que et tractaven com una reina, que vivies feliç i menjaves anís... tot i que l'anís no li agradava, preferia la xocolata, negra, per ser més exactes, però ho deia amb la boqueta petita, perquè a tothom li agradava més la xocolata amb llet. Pensava que l'important no era el color sinó que el príncep fos realment un príncep i no pas una altra cosa...

Un dia va presentar-se pels vorals un príncep que no era blau, tot i que tenia coses blaves i va fer-li proposicions honestes. Però ella era molt assenyada i si deien que el príncep havia de ser blau, per alguna cosa seria. Va rebutjar-lo i ell va marxar amb la cella corrugada pensant per dintre que les dones són ben complicades i que no volia més princeses, per molt que li haguessin dit que era el que havia de trobar si volia ser feliç.
Van passar pel castell dos prínceps més, un molt estrafolari, l'altre molt exòtic. Tots dos tenien el seu encant, però no responien al perfil i també van marxar, cua entre cames.

 

La princesa va comprendre que seria molt difícil trobar un príncep cent per cent blau i va rebaixar les seves exigències. Així, quan un bon dia va presentar-se un príncep gairebé blau del tot... bé, potser tan blau com el primer que havia vingut... va decidir acceptar la seva proposta honesta, tot i que modesta, i se'n va anar amb ell. 

Va passar el temps i el color blau es va descolorir fins al punt que no li va quedar cap resta de color, tot era o blanc o negre.
Ja no vivia en un castell, sinó en un pis petit en un barri de la perifèria.Quan tornava a casa després de treballar havia de netejar la casa, almenys prou com per rebre visites, dissabte ja faria els armaris.

Un dia, mentre netejava el forn de la cuina i des del menjador se sentia la tele i la bossa de patates que cruixia mentre el seu príncep blau descolorit hi enfonsava la mà, va pensar que més li hauria valgut anar-se'n amb el seu veí, aquell que li feia proposicions deshonestes. No era blau, però era vermell, que era el color que li agradava i a més tenia alguna cosa blava, així que tan dolent no devia ser. No era príncep però cobrava un bon sou i s'havia comprat un pis al barri de Gràcia que abans tenia quatre habitacions i ara l'havien reconvertit en un loft d'una habitació i moltes finestres.

Va deixar el marit descolorit i va marxar amb el manso vermellós i tot semblava que anava bé...

Fins que la Roja va guanyar el mundial...

Carles Campomar - La finestra de la vida

Carles Campomar és escriptor. Ha publicat a Internet un parell d'obres curtes, Home, dona, nen i La finestra, que podeu trobar aquí. Ara ha publicat una nova obra, La finestra de la vida, força més extensa i ambiciosa. De fa unes setmanes està realitzant la presentació del llibre a través de diversos blogs, entre els quals aquest. Us deixo un tast del llibre, podreu llegir-ne més tot accedint al seu blog. La vida d'escriptor no és gens fàcil, així que, Carles, ànims i sort!


EL CONTESTADOR.

- Hola sóc la Marta, en aquests moments no sóc a casa, si vols alguna cosa deixa el missatge i de seguida que pugui et truco.

- Hola Marta sóc el Joan, agafa el telèfon sisplau si ets a casa, he de parlat amb tu urgentment.

- Veig que no pots agafar el telèfon, bé t’ho deixaré al contestador i quan puguis truca’m t’ho demano de tot cor. Referent al tema de l’altre dia, el tema que ens va portar a aquesta situació, una situació que no m’havia imaginat mai que podria passar. Em sentia sol, moltes nits dormint sol sense tu al meu costat, sense abraçar-me ,sense fer-me un petó, passar molts dies sense sentir la teva veu, ni saber res de tu, et trucava i tenies el mòbil aturat, i quan el tenies obert no el podies agafar.

Aquell dia em sentia sol, i vaig trucar a la Imma, vaig dir-li si volia veure una peli a casa, ella va dir que sí i va venir.

Després de veure la peli vam començar a parlar i sense adonar-me’n ella m’estava fent un petó i després quan vaig parar-me a pensar ja estava al llit amb ella. I de sobte vaig sentir la porta de casa i vaig pensar que series tu, i no em vaig equivocar. Quan vas entrar a l’habitació ens vas veure fent l’amor, i sense dir res, vas marxar corrents… La Imma es va vestir de seguida i va marxar de casa , sense dir-me res, segurament també es sentia culpable del que estàvem fent.

Jo vaig vestir-me i vaig anar a la platja on solíem anar tu i jo quan no sabíem que fer a contemplar les estrelles aquelles nits d’estiu. M’imaginava que series allà perquè a vegades quan volies estar sola hi anaves, però aquesta vegada no hi eres. Jo vaig asseure’m al terra i em vaig quedar pensant molta estona en el que havia fet, i em preguntava mil vegades per què ho havia fet.

Vaig arribar a la conclusió que havia estat un error molt gran, i que ho havia fet perquè em sentia sol i feia molts dies que no sabia res de tu i que tu no amb deies res ni per un simple missatge de mòbil.

Bé no et molesto més i espero que quan sentis el missatge em truquis i puguem ho puguem arregla, i et demano perdó un altra vegada per embolicar-me amb la Imma, adéu. T’estimo.

- Qui era?

- Era el meu xicot, que em va fotre el salt amb una amiga que tenim en comú, però va… no t’aturis… i segueix fent-me l’amor.


Carles Campomar Garcia
www.historiescurtes.ppcc.cat