El gran Quino

Aquest dibuixant és conegut sobretot perquè és el creador de Mafalda, però, tot i que sí que m'agraden molt aquests còmics, sobretot conec el Quino per les seves vinyetes que sortien publicades al Quiz, una publicació periòdica de passatemps als quals els meus pares i jo estàvem abonats. Per tant, quan penso en Quino penso en el matrimoni de nàufrags que tenien crisi matrimonial en una illa deserta de dos pams i mig, en el nàufrag solitari que encara tenia esperances malgrat que veia que el mar s'anava omplint d'ampolles seves amb missatge, dels troglodites que descobrien la roda i es ficaven dintre per rodolar montanya avall... Quino amb un sol dibuix o amb una seqüència de dos o tres dibuixos és capaç de transmetre les virtuts i les misèries de l'ésser humà. No fa caricatures de personatges arquetípics més o menys reconeixibles, sinó que retrata gent de tota mena, amb una bona dosi de sarcasme de vegades, però de vegades amb una certa sornegueria, gairebé disculpant-nos els defectes. Us deixo de mostra un petit vídeo animat que he trobat i que m'ha agradat perquè amb poques imatges ha fet evident aquesta barreja entre bondat i egoisme, tan característica de les persones.

Els Sopa, petitíssim homenatge

Sopa de Cabra és un grup que en el seu moment no vaig valorar prou. Per sort les seves cançons són part del nostre passat col·lectiu i qui més qui menys les hem sentides totes i les podríem cantar. Ara que el grup ja no existeix és quan més l'escolto. Avui mateix m'he passat a la vora dues hores buscant totes les seves cançons i comprovant, un cop més, que són de les millors que s'han escrit i cantat en català. Com una mena de petit homenatge, volia posar un video d'un noi anglès que canta amb la seva guitarra la cançó El boig de la ciutat. Es nota molt el seu accent britànic, però m'ha agradat saber que ha fet l'esforç de cantar-la fins al final. Finalment, però, com que sempre he sigut i seré una mica somiadora (algú diria somiatruites), he optat per posar-vos aquest altre de la cançó Somnis:

Força Barça

Estic contenta. Perquè l'Eto'o es queda. Perquè l'entrenador és el Pep. Perquè hem fet tres gols contra el Wisla (pronunciat visua) i n'hauríem pogut fer més. Estic il·lusionada. Sí, sí, ja recordo que vaig dir no fa gaire que ja no m'interessa el futbol... però coi que no es pot canviar d'opinió? Després de tot, és el Pep qui entrena, això bé que val donar segones oportunitats... Prudència? sí, sí... és clar...

Premis C@t

Un bon dia un grup de blogaires va decidir crear els Premis C@t, els premis populars de la Catosfera. Es vol premiar, així, els millors blogs en català en diferents categories. Durant dos mesos els blogaires han presentat al blog les seves propostes, que han sigut molt variades, i ara fa una setmana es van donar a conèixer els nominats per a totes les categories. Ara hi ha de temps fins a final de mes per llegir i rellegir els candidats i després es procedirà a fer la votació del guanyador de cada categoria. Una servidora no ha sortit nominada, evidentment, però he descobert uns quants blogs que estan força bé i que també m'han conduït a altres blogs que també estan molt bé però que no rebran cap premi... aquest cop. Perquè espero que aquests premis no siguin d'aquells que només tenen una edició i que aviat passen a la història.

Em toca el cor

M'agrada la sèrie El cor de la ciutat, trobo que té molt bons guionistes, malgrat alguna trama agafada pels pèls. Una de les coses que m'agraden d'aquesta sèrie és que de tant en tant ens regalen una cançó cantada per un dels seus personatges. Una d'aquestes cançons em va agradar especialment i m'agradaria que un dia els productors es decidissin a editar un cd amb les cançons del cor, per poder tenir aquesta en qüestió.



La música és de Pau Vallvé i la veu és de Mercè Coma i la lletra és dels guionistes de la sèrie. La cançó va ser feta per encàrrec. La Mercè Coma treurà aviat un disc, però aquesta cançó no hi sortirà pas. Així que si us agrada i teniu ganes de sentir-la haureu de buscar-la al Youtube o entrar en aquest blog meu, hi hi...(riure del teniente risitas).

...Bé d'acord, també podreu trobar-lo al blog del Pau Vallvé...

Sóc com sóc

Entre Rolling Stones i Beattles, jo era de Beattles. Entre Duran Duran i els Spandau Ballet, jo era dels Spandau Ballet. Entre Olé Olé i Mecano, jo era de Mecano. Entre la Pipi Calzaslargas i la Heidi, jo era de la Heidi. Entre Els Pets i Sau, jo era de Sau. En justa correspondència, entre l'Amy Winehouse i la Duffy, sóc de la Duffy.

Ja sé que sóc fastigosament bona nena... tot i que m'agrada la Pink... això em redimeix una mica?

El prèmit

Resulta que una servidora (o sigui jo) ha rebut un prèmit i està molt emocionada. És aquest:



A que és maco? Així sobre fons negre que sempre fa més impactant. Això de Brillante ja té raó qui pensa que sembla el nom d’un detergent... però tot i així fa il·lusió rebre’l... més que res que vet a saber si mai en rebré cap d’altre...

M’he preparat un petit discurset per a l’ocasió, que és aquest, ehem, ehem (m’aclareixo la gola):

“Quan vaig començar a escriure aquest blog, ja fa més d’un any, no em pensava que arribaria el dia d’avui. És per a mi un honor i una “honda” satisfacció ser mereixedora d’aital prèmit i espero estar-ne a l’alçada (metre cinquanta-quatre per ser exactes). Des d’aquí vull agrair a tots aquells (i aquelles) que han fet possible que jo hagi rebut aquest premi, en concret al que me l’ha donat, és clar, el gran Xavz de Xavz’s Cafè, blogaire entre blogaires, que quan actualitza el seu blog ho fa a l’engròs, amb una tirallonga de tres o quatre entrades seguides, espero que arribarà el dia que el podré igualar (superar no ho podré fer mai...). Vull dedicar aquest premi a la meva mare, que sempre està disposada a llegir el que escric posant cara de pòquer per no treure’m la il·lusió... gràcies mama! Puc prometre i prometo que seguiré escrivint al blog com fins ara, a empentes i rodolons, i que potser, només potser, un dels posts valdrà la pena de ser llegit, és el mínim que puc fer per agrair-vos, a tots, la vostra presència i la vostra paciència amb una servidora (que hi ha algú?)”

Passant a temes més prosaics, aquest premi m’arriba amb manual d’instruccions i aquestes coses sempre són d’agrair, tantes coses n’haurien de dur i no en duen (els ous per exemple, que sempre acaben remenats quan havien d’acabar en truita...). Procedeixo, doncs, a llegir el dit manual:

1. En rebre el premi, el guanyador ha d’escriure un post i mostrar el dit premi tot indicant el nom del blog o web de qui li ha regalat i enllaçar-lo al post d’aquest blog o web que el nomena guanyador. (el post en qüestió, per si algú s'ha despistat, ja l'he enllaçat al nom del blog però "per si un cas" és aquest.)

2. Escollir un mínim de 7 blogs que cregui el guanyador que llueixen per la seva temàtica i/o disseny. Escriure els seus noms i els enllaços. Avisar-los (als comentaris del seu últim post) que han estat premiats amb el premi "BRILLANTE WEBLOG"

Opcional: Es pot exposar el premi amb orgull, posant un enllaç i altres galindaines.


Arribem ara al nomenament de set blogs (7) que rebran aquest premi (ara bé quan el maten, set blogs... de von te trec jo set blogs... ):

1. Aquest primer és fàcil. És el blog del senyor Zinc, La iaia té caspa. Li dono el prèmit pel seu disseny, per la seva temàtica, per la seva retòrica, per la seva lògica, per la seva quàntica, per la seva... per tot vaja.
2. A La vida de un filetito. És un blog personal al 100%, fa la impressió que és tot ell una teràpia per allunyar els mals esperits i els mals rollos que la vida ens obliga a patir dia si i dia també. M’agradaria saber explicar el meu dia a dia com ella, però coi, sempre em queda una cosa molt així, molt freda, neutra, poca-cosa... En fi, noieta espero que t’agradi el premi que a mi m’ha agradat molt donar-te’l.
3. Al Centpeus, un blog que explica d’una manera molt amena i entenedora molts i molts misteris, el seu autor és un savi i llegint-lo tots ens fem una mica més savis també.
4. El Diari de l’Absurd, que com el nom ja indica és un diari que informa. El que el fa especial és que es fixa en aquelles notícies curioses que surten a diaris seriosos, però posades totes juntes una després de l’altra et fan petar de riure i et fan dir-te un cop i un altre: “és que som humans...”
5. És folla aquesta premsa, per la mateixa raó que l’anterior.
6. Lametones de amor, oh oh oh! No cal dir perquè li dono el premi, si només cal fer-hi una ullada i llegir-lo uns minutets i ja s’entén, s’entén tot...
7. Des de la finestra, el primer blog que vaig enllaçar, la primera persona a fer un comentari al meu blog quan tot just l’acabava d’estrenar. És molt heterogeni, hi pots trobar des d’articles d’opinió fins a contes infantils, narracions i poemes. Està molt ben escrit, però a més hi ha unes fotografies precioses.


Bé diria que ja està tot, al que m’ha donat el premi (ei Xavi, què tal), moltes gràcies i molts petons. Per cert, ja he recollit el meu cafetonet friki, jo per no ser menys en comptes de cafetonet donaré una galeteta:

A and E de Goldfrapp

No sóc una persona donada a tenir ídols musicals o simplement grups preferits. La meva megalomania es va acabar amb Michael Jackson als anys 80 i després de la decepció escruixidora que em vaig endur amb el seu procés d'autodestrucció, no m'ha quedat el cos per tornar a ser fan de ningú. Simplement hi ha grups que m'agraden i cantants solistes que també, però no com per fer-ne un elogi emocionat. Un dels grups que m'agraden, tot i que de manera intermitent, són els Goldfrapp. No és ben bé un grup, sinó un duet. La cantant té una veu preciosa, però algunes de les seves cançons són per adormir-se. De tant en tant, però, visito la seva pàgina al Myspace, a veure que han fet de bo últimament. Avui hi he entrat i entre les cançons que han tret hi ha aquesta que poso al títol i que m'ha agradat força.



El 19 de juny, per cert, actuen a Barcelona, al Sonar Festival.

Per fi la iaia torna a tenir caspa!

Feia uns quants dies que estava com neguitosa, trobava a faltar quelcom en la meva vida, estava desorientada i perduda, em mossegava les ungles, donava copets a terra amb el taló de la sabata, m'emprenyava amb facilitat, estava absent, no podia concentrar-me. En definitiva, tenia la síndrome d'abstinència!! Sí, com ho sentiu!, perdó, vull dir com ho llegiu! Em posava davant la pantalla, clicava l'adreça http://laiaiatecaspa.bloc.cat i allà em quedava,davant una plana en blanc i a baix un cartellet que posava "waiting for laiaiatecaspa..." Era desesperant.

I és que senyores i senyors, una servidora és addicta, repeteixo, addicta al blog del senyor Zinc. I el seu blog a bloc.cat feia dies, massa dies, que es trobava en estat vegetatiu. De fet fins ahir només podia accedir-hi a través de la còpia en memòria del google.

Però per fi tot ha tornat a la normalitat. Primer perquè el blog ja torna a ser operatiu (per quant de temps... és un misteri), i segon perquè el senyor Zinc ha decidit fer el traspàs a blogger i ja forma part d'aquesta tribu.

I és que gràcies al senyor Zinc he assistit a la retransmissió d'una arrel quadrada, he sapigut què és Catalunya des de diverses perspectivesi m'he iniciat en l'adoració de la Núria Feliu . El senyor Zinc ha aconseguit que la Marina Rossel em fes por i m'ha ofert una versió heterodoxa i moderna del conte de la Ventafocs. En resum, ha aconseguit que sigui constant en una cosa, en visitar el seu blog.

Benvingut a la tribu aquesta dels bloggers, senyor Zinc, posi's còmodu

Primera enquesta: resultats!

Dono per conclosa la primera enquesta amb un èxit de participació sense precedents en aquest blog. Tres persones!, tres!, han emès el seu vot, la qual cosa, tenint en compte que el llegeixen quatre gats, vol dir que ha participat un 75% dels lectors! Ja els agradaria, als polítics, tenir aquests índexs de participació.

En total han sigut quatre vots, ja que es podia votar més d'un personatge. Això vol dir que algú ha votat a dos i no ha estat pas la parella de coreans...

Sawyer: 1 vot
Kate: 1 vot
matrimoni coreà (ella): 1 vot
Saïd: 1 vot

D'aquests resultats podem extreure algunes reflexions. Una que no hi ha un personatge que s'endugui totes les simpaties, sinó que la cosa ha quedat repartideta. En segon lloc, no ha rebut cap vot ni el Jack, que se suposa que és el "quefe", ni tampoc l'Hugo, que se suposa que és el tio simpàtic que tota sèrie coral ha de tenir. El contrapunt per a tanta tragèdia.

Aviam, què puc dir dels personatges votats...

El Sawyer és aquell estafador que no es farà mai ric. reprodueix a l'illa el rol de capitalísta sense escrúpols, fa negoci de tot el que pot, però de tant en tant treu el bon jan que porta a dintre i es despenja amb una oferta generosa.

La Kate és una noia que si tingués dos lavabos a casa es pixaria a sobre. Ara li agrada el Jack, ara li agrada el Sawyer, ara li torna a agradar el Jack. Tret d'aquesta indecisió constant no te gaire cosa més...

La noia coreana, la Sun (ja he esbrinat com es diu), és una dona independent, per a desgràcia del seu marit, que a sobre que no sap parlar anglès es troba que no pot manar la seva dona com marca la tradició del seu país. No entenc com ningú no l'ha votat, a ell, el vot de la compassió i la solidaritat, és l'home modern, encara descol·locat pel canvi en les relacions personals que ha imposat la societat actual. Pobret.

El Saïd és un expert torturador, però no és cap sàdic, tortura perquè és la seva feina, però el seu somni seria no haver de fer-ho. I, de fet, a l'illa és ben bé una putada que de tant en tant els altres, molt més sàdics que ell, li demanin que posi en pràctica tot el seu saber professional.

Pel que fa als personatges que no han sigut votats no penso fer cap disertació, el que dedueixo, però, és que els personatges que van de líders no cauen simpàtics. Ningú ha votat el Jack, pretesament el cap de la tribu, el que lidera tota aquella trepa. Un personatge, ai làs, que només pot ser líder a l'illa, ja que fora d'ella és un personatge desequilibrat emocionalment i amb tendències autodestructives.

Tampoc ningú ha votat en Locke, un home que no saps per on agafar-lo i que és una barreja estranya de místic i caçador, per a ell l'illa és el paradís i tothom que hi és, és perquè estava destinat a ser-hi. Sembla que t'hagi de recomanar en tot moment que facis el que et vingui de gust, però en canvi no pensa deixar que ningú marxi de l'illa. Llibertat vigilada.

El personatge de l'Hug... (val, d'acord, Hugo, en "Hurley"), és, se suposa, el personatge simpàtic que ha de desdramatitzar les situacions més tenses amb alguna sortida de les seves... Doncs tampoc l'ha votat ningú. Tot i que no m'estranya, és un personatge que no té suc ni bruc, secundari. La primera temporada semblava que havia de donar més joc.

El Ben és el malo maloso, aquesta mena de personatges arrepleguen les seves simpaties, recordem el personatge de Sylar, de Herois. Si mirem els nicks dels jugadors de molts jocs online sempre trobarem un sylar. Trobarem un Benjamin? El cas es que no l'ha votat ningú. Fa de dolent una mica d'anar per casa, els "altres" sembla que l'hagin escollit líder i no hi ha discussió possible. Deu tenir carisma, se suposa, però no ha traspassat la pantalla...

I finalment, l'illa. Ah, l'illa és també un personatge, encara que no tingui potes. Amaga secrets i manipula les persones. Per a alguns personatges l'illa és el paradís, però per a uns altres, l'illa és pitjor que l'infern. Us tinc atrapats, esteu sols i jo decideixo si sou feliços o no. De tant en tant li agrada espantar el personal fent sorolls estranys i fent circular un fum negre que no arriba mai a fer mal a ningú... Que bromista, ella...

Primera enquesta: Perduts preferits!

Ara que ha acabat la tercera temporada i que aviat començarà la quarta (i última, potser?), se m'ha acudit engegar una secció nova del blog... l'ENQUESTA!!! (tachan...)

Doncs això, se m'ha acudit, ves aviam quin es el personatge preferit d'aquesta serie, i dit i fet, heus aqui l'enquesta. Podeu votar més d'un personatge, que la vida no es tot blanc o negre ;) Per saber quin careto fan us he penjat la foto dels personatges principals. El Charlie no surt, però si heu vist la sèrie, ja debeu saber perquè ;) A l'enquesta sí que l'hi he posat. Si el vostre personatge preferit és un altre que no he posat, doncs ja el direu per aquí.

Una cosa, no recordo mai com es diuen el matrimoni coreà, així que hi posaré "matrimoni coreà (ell)" i "matrimoni coreà (ella)".

D'esquerra a dreta: Hugo(Hurley a l'original), Claire, Sawyer, Kate, Jack, el matrimoni coreà, Juliet, Lock, Saïd, Ben, Desmond.

A votar!

PD: l'enquesta és al marge dret ;)

Amazing

He trobat aquest blog amb unes imatges sorprenents (almenys per a mi). Està clar que ara fins i tot les mans són una bona "tela" per pintar... em pregunto si hi ha cap part del cos que no ho sigui...

Penjo una foto de botó de mostra, però feu un cop d'ull a la resta de l'entrada.

Salut

Dear Mr president

Cadascú té la seva banda sonora d'estiu, en el meu cas la meva ha estat aquesta cançó de la Pink. Imagineu-vos un autocar lliscant tranquil·lament per la carretera a través del camp, amb amples extensions de pastura a banda i banda i vaques rumiant filosòficament i aquesta cançó que sona pels cascos de l'ipod... Ja sé que la lletra de la cançó no hi té res a veure, però mira, ves, que voleu que us digui...

Hiperrealitat

He tingut ocasió de visitar un bloc en què el seu propietari (o propietària) feia una pregunta molt interessant. Mostrava una imatge d'un cafè i un dònut i tot seguit avisava que allò no era pas una fotografia sinó un quadre i es preguntava si aquest art hiperrealista que consisteix a reproduir la realitat de manera exacta com si fos una fotografia aporta res a l'art. Jo vaig deixar un comentari en què deia que crec que sí que hi aporta. No el reproduiré aquí, però vaig visitar la pàgina on hi havia penjada la fotografia i on hi ha, també, un vídeo-documental sobre la manera de treballar d'un d'aquests artistes, Robert Bechtle. Una de les imatges m'ha acabat portant a la pàgina de Ron Mueck, que va ser notícia fa un temps per una exposició d'escultures gegantines que reproduïen amb exactitud el cos humà en diferents situacions. Al dia següent al del meu comentari un altre navegant va deixar un link a la web d'un altre artista que també fa art hiperrealista, César Galicia. Tot plegat m'ha donat una visió d'aquest fenomen artístic força heterogènia i em provoca de fer-me encara més preguntes:

1. Repeteixo la pregunta d'aquell bloc: Aporta res a l'art, l'hiperrealisme?
2. És art utilitzar una fotografia, no pas com a model o inspiració sinó com a suport de l'obra d'art?
3. Què és més art, reproduir una imatge exactament, mil·limètricament exacta o utilitzar-la com a base de treball però deixant un petit marge a la imaginació?

Són preguntes que em faig que potser algú altre podria formular millor. Per a mi, com ja vaig dir en aquell bloc, sí que hi aporta. Aporta sorpresa, innovació. És cert que saber que alguns d'aquests quadres han estat pintats sobre la projecció d'una fotografia m'ha fet treure'ls mèrit, però després he pensat que no és un recurs utilitzat en tot el procés de creació, sinó només en l'inici, en l'esbós... I també he pensat que de sempre els artistes han utilitzat mecanismes de suport per pintar. Fins i tot instruments curiosos, com escombres en lloc de pinzells... li treu mèrit a l'obra, això?

En última instància, crec que l'art no se'l pot jutjar, només pot agradar o no agradar i allò que fa que ens produeixi plaer la contemplació d'una obra és quelcom molt complex i difícil de definir. Així que podríem dir que la pregunta de si aporta res o no, aquest tipus de creacions, és una pregunta de resposta zero... o bé de resposta llarga... molt llarga...

Com pot ser que a algú no li agradin els gats...

Llepadetes d'amor...

No sé estimats lectors si a banda de fer una mirada ràpida al meu blog de tant en tant cliqueu els blogs que hi ha al marge dret. Fins ara no n'he parlat mai, però us he de dir que si els he posat és perquè hi estic enganxada. Un dels que em té el cor robat és en castellà, ja m'agradaria trobar un blog en català que destil·lés tant d'enginy i creativitat. És entrar-hi i no poder parar de llegir, fins i tot rellegir les entrades que ja havia vist dies anteriors. Són genials, no trobo més qualificatius.

Com que tot el blog no el puc reproduir aquí, he intentat de traduir al català una de les entrades. La feina ha estat monumental i, de fet, no gaire ètica... on ha anat a parar la propietat intel·lectual? Doncs res, he traduït només la primera part i he deixat l'enllaç al blog per a gaudi de tots vosaltres.

És un regal que us faig...


"Bones, marshmallows amorosos farcits de gelatina multicolor. Si per res ens hem caracteritzat sempre a Lametones de Amor (Quants cops devem haver repetit ja aquesta frase?) és per la nostra defensa bel·ligerant i a ultrança d'arguments que no per erronis deixen de ser extremistes, vaja com Don Manuel Fraga però en bufó.
Sense anar més lluny, la manifestació convocada per uns servidors de vostès amb el lema ‘El Bé és Bo’, no va ser res més que una demostració que aquí no ens mosseguem la llengua, que per a això ja hi ha la idiòcia del relativisme. L'Absolut és bo per definició axiomàtica, igual que el bé.
Però deixem-nos d'espirals pseudofilosòfiques inútils, el que hem vingut avui a explicar-los és que fent un pas més enllà en la nostra lluita a favor dels criteris ferms de la moral i de l'absolut positiu, hem dut a terme un bell exercici aplicat al món internàutic: la nostra personal manera de cercar Déu. I ho hem fet de la manera més dràstica que hem pogut mentre desaprofitàvem la nostra jornada laboral, és a dir: Dient SI a TOT."

Per continuar llegint l'article cliqueu el títol de l'entrada(i si sou mandrosos de mena... bé, val, cliqueu aquí)

Que tot us sigui de color rosa...

Sense paraules

Que el disfruteu!

Money makes the world go around...

Els tentacles de pop de l'imperialisme espanyol són llargs, es fiquen per tot arreu i normalment aconsegueixen ofegar els esforços que fem per ser un país normal. En veiem mostres de tant en tant, en la tercera hora de castellà, en l'obligació, per llei, de fer onejar la bandera espanyola a tots els ajuntaments i, per descomptat, en tot allò que faci olor de selecció catalana. Ara en veiem un exemple en el veto de la Federació espanyola de futbol al partit Catalunya-Estats Units.

Però ves per on, als Estats Units han decidit no fer-se enrere i fer tot el possible perquè el partit es jugui. No és que vulguin ajudar-nos en la nostra lluita, no és que creguin que som una nació. La raó és molt més pragmàtica: volen mantenir els seus compromisos econòmics amb la Federació Catalana. Pel que es veu hi ha drets d'emissió, publicitat, etc, etc. I això deuen ser molts diners.

Personalment no em sap greu que la determinació nord-americana sigui per diners. Els diners són freds i factuals, no hi valen arguments de caire sentimental. La Federació espanyola haurà de buscar raons fredes i objectives per seguir vetant el partit, si vol vendre'ls la moto, i pel que he vist, no en té.

Així que crec que el partit s'acabarà jugant.

A tot això penso en tants antiamericans catalans que a partir d'ara hauran d'estar agraïts als Estats Units per aquest fet. En conec uns quants, d'antiamericans, alguns fins i tot van alegrar-se de l'atemptat a les torres bessones. M'imagino el seu canvi d'entonació quan ara diguin "Estats Units", "americans", "ianquis". Ja no aixecaran tant la veu com fins ara i potser, fins i tot, acotaran lleugeríssimament el cap... I jo, secretament, me n'alegro, ji ji ji...

Daara J.

He de confessar que no entenc de hip-hop ni de rap. Així que no sé, per exemple, si Zénit es un grup o un sol cantant, si fa rap o hip-hop, si hip-hop és el mateix que el rap o és una cosa diferent...

Per això em perdonareu que passi de divagacions i valoracions. Us penjo un video d'un grup senegalès de "hip-hop". Potser els entesos els tindran d'allò més sentits i coneguts, però per a una servidora ha estat un petit descobriment.

Salut.

Els he trobat!

Bé doncs encara que no us ho cregueu... no se m'havia acudit de buscar-los a Sant YouTube fins ara. Amb tots vostès... els Ivanow Jazz Group!

Segur que sortiran puretes del jazz que diran que no n'hi ha per tant. Potser sí, no en sóc una experta, malgrat que m'agrada moltíssim. I sobretot els que m'agraden són els Ivanow. Se'm nota entusiasmada? Sí! Ahir vaig anar al JazzSí Club, del Taller de músics. Hi va haver una temporada que hi anava gairebé cada setmana. Hi vaig tornar després de mesos i em vaig adonar com els havia trobat a faltar. Què és, què tenen? Com deia una de les últimes cançons que van cantar "Allright, ok, you win" que en traducció del Juli, el clarinet, ve a dir "si, bueno, vale, de acuerdo"

Al vídeo que he penjat i que mostra força el sarau que s'hi monta cada dimecres, no hi surt la cantant habitual, la Gemma, no sé com es diu la noia que surt però tampoc ho fa malament.
Aquest dimecres tinc entès que serà l'última actuació que faran abans de vacances i ho faran amb traca final... i és que estic de pega, no podré veure l'últim capítol de Herois i ara això... :____((((