Crisi? Quina crisi?

Visitant el blog dels Premis Cat m'assabento que hi ha engegada una iniciativa curiosa: la commemoració del "Dia del blogaire en crisi", proposada pel Salvador Massip, del blog Bloguejat. La iniciativa dóna compte d'un fet innegable i dolorós de tot blogaire i és que en algun moment ens assetja la més absoluta manca de creativitat, imaginació, interès i altres condicionants que ens porten a trobar-nos davant d'una plana buida i el cursor fent pampallugues a un cantonet, com donant-nos pressa.

La proposta en qüestió consisteix en penjar una imatge que podem trobar al seu blog que il·lustra aquesta situació: una bombeta amb una creu al damunt i un advertiment de perill. S'hi pot afegir tot blogaire en crisi creativa o bé tot blogaire creatiu, per solidaritat amb els altres. Feu una ullada al seu post, per saber-ne més.

El cas és que he estat rumiant si m'afegia a la iniciativa o no. Jo sóc ben bé un d'aquests blogaires en crisi. Quants cops he estat construint un post perfecte, interessant, emocionant, divertit... Però l'he fet al metro, sense ordinador, sense paper ni llapis, enmig de tot de gent dreta amb cara de son, carregada de feina pendent, fent equilibris per no caure cap endavant cada cop que el conductor del metro frena... Quan per fi sóc davant de l'ordinador, el post s'ha fet fum, el cervell està embotit, la imaginació, de vaga. I així passen les setmanes.

Un cas típic, vaja.

Aleshores, avui, s'han donat les circumstàncies adients per trencar la dinàmica. Tenia l'ordinador a mà, la feina estava aparcada (de moment) i a més tenia alguna cosa a dir.

Tinc un dilema: m'afegeixo a la iniciativa? Esperar a aquell dia per penjar un logo que diu a crits que no tinc ganes d'escriure res al blog em deixa en una situació galdosa. A més, desorganitzada com sóc, arribarà aquest dia (31 de maig, recordeu) i em trobarà com sempre, carregada de feina pendent, cansada i sense imaginació. El pitjor: sense memòria, que t'hi jugues que me'n recordaré el dia 2 o 3 de juny?

Però, i la solidaritat? Tants moments d'angoixa i sentiment de culpabilitat en veure que a sota del teu blog enllaçat hi diu "3 setmanes" o "més d'un any" (que m'hi he trobat)... tanta decepció després d'haver elaborat mentalment el post perfecte i que no et veus amb cor de materialitzar-lo un cop davant l'ordinador... no es mereix tot plegat un dia de recolliment? Aquell dia podem fer el nostre minut de silenci particular. Podem fer una mena de catarsi col·lectiva, exhalar tots plegats un "Ai, sí...", un "no som res..."

Si més no, desapareixerà el "3 setmanes" de sota el nostre blog enllaçat...

No sé, continuaré rumiant-hi, tinc temps encara... oi.

... i 40

Ja n'he fets quaranta i de moment tot va bé... aviam demà...

39...

Fa fred i aviat faré anys. En faré 40, per ser exactes. Crisi? En principi la vaig patir als 30, la crisi. Jo em pensava que no la tornaria a tenir, ara ja em veia arribant als 40... i als 50... als 60... Abans mirava els 30 com un futur llunyà. Però intueixo que no només tornaré a patir-ne una, de crisi, sinó que aquesta s'anirà renovant cada deu anys, com el carnet de conduir. El futur ja és aquí. Tinc l'esperança que quan faci 70 ja no seran crisis sinó alegries.

Buscant una A trobes una teranyina...

Buscant imatges d'una A (coses meves), he topat amb dues imatges impactants, si més no per a mi. Sembla ser que a Austràlia s'han conegut casos d'aranyes gegantines que es mengen ocells. La notícia ha aparegut a diversos mitjans i les fotos fan impressió. Es tracta d'una varietat d'aranya gegant anomenada en anglès Golden orb weaver, aranya teixidora d'orb daurat, i el seu nom científic és Nephila edulis. El cas curiós és que, en principi, aquesta aranya habita a Sud-Àfrica i els estudiosos estan amoïnats pel seu futur perquè només viuen en una zona concreta, no és una espècie gaire estesa. En canvi, aquests casos coneguts són d'Austràlia.

 Una altra cosa curiosa és que només són gegants les femelles d'aquesta espècie, els mascles són cinc vegades més petits. O millor dit, ells fan la mida normal, són elles les exagerades...


A Austràlia aquests dos casos van passar en jardins particulars i han creat una certa expectació, la gent es preguntava si potser no eren fotografies trucades. Els experts, però, diuen que són possibles, però rars. Una possible explicació pot ser que l'expansió de les àrees urbanes ha propiciat l'ampliació de la dieta de les aranyes. Les víctimes són ocells de mida petita, pardals o pinsans, que habitualment són domèstics, portats de fora, ja que, pel que he sabut, a Austràlia no n'hi ha.

L'aranya fa mitja damunt una flor,

la tela que fila és com si fos d'or.

Les mosques beneites la miren badant,

no saben que un dia potser hi moriran.

L'aranya molt llesta segueix fent ganxet,

estira les potes i canta baixet.

Ireneu Segarra

Des de la universitat

Estic escrivint aquesta entrada des del bar de la UB. A les catacumbes, una exageració, és clar. Tot segueix igual, els cambrers són els mateixos, els entrepans de dos pams disposats uns damunt dels altres sobre la barra, grupets de nois i noies xerrant i debatent, molts amb el seu tàper amb els típics macarrons. Uns quants solitaris amb els apunts escampats sobre la taula. La novetat és, potser, algun portàtil ultralleuger incorporat a l'escena. Em sento una mica com un bolet fora de temporada.

Fa poca estona he marxat del Paranimf, on he anat a acomiadar-me del meu professor. Han sigut uns moments difícils de definir, totes les llàgrimes les vaig alliberar ahir nit, quan vaig conèixer la notícia, quan vaig ser conscient que no era un error, que el meu professor, Joan Solà, havia mort. Avui queda el nus a la gola i una incapacitat de somriure amb naturalitat.

No sabia ben bé si estava al lloc correcte. Al davant hi havia la família, però jo no sabia qui era qui, a qui m'havia de dirigir... qui sóc jo, per dirigir-me a ningú, de fet... He mirat poques vegades el fèretre i ho feia per prendre consciència que a dintre hi havia el meu professor. Aleshores tornava el nus a la gola i recordava una situació semblant, amb la mort del meu pare. Mirant el fèretre i pensant que a dintre hi havia el meu pare... i havent de dir-me, amb franquesa, que no. En aquell moment i ara. No. A dintre no hi ha el meu professor,  ja no hi és i ens haurem d'acostumar a no veure'l.

Mentre seia en un dels bancs m'he posat a observar la gent que anava desfilant per donar el condol a la família. He vist passar companys de facultat amb els que no vaig arribar a relacionar-me. Alguns m'han mirat potser pensant que els sonava i no sabien de què. He vist desfilar els meus professors, alguns els vaig tenir en més d'una assignatura, d'altres només durant un curs. Alguns em van motivar, d'altres em van desesperar. M'ha agradat veure'ls i he comprès que també han estat importants per a mi. Hauria pogut apropar-me a ells i saludar-los, m'hauria agradat molt que m'haguessin reconegut. Però he tornat a pensar... qui sóc jo? Una ex-alumna que en el seu moment tampoc va destacar gaire...

Al cap d'una estona he pensat que havia arribat el moment de marxar. Després, mentre em dirigiria al bar de la uni veuria la figura de Solà en tots els homes baixets i prims, de cabells blancs esparsos, barbeta i ulleres, però, ara, he tornat a mirar el fèretre, per mirar algun lloc, i mentalment he dit: "Adéu, professor".

Ha mort el meu professor

M'agradaria fer un discurs que mostrés la meva admiració pel meu professor, però no puc. M'he quedat sense paraules. Només penso que no és just, que no pot ser que marxin tan aviat les persones que més falta ens fan.

L'estimo, professor.

Res

Estic tornant a caure en la desídia i ja he deixat passar dues setmanes sense actualitzar. Podria dir que no tinc res a dir, però el cert és que han passat prou coses al món com per fer-ne una entrada. Van aconseguir treure els 33 d'Atacama del fons de la terra i van muntar tot un espectacle al voltant. Vam veure com el president de Xile feia tot el possible per sortir a la foto, com si l'heroi fos ell i no pas els miners que des de les profunditats aguantaven el tipus i les esperances per sortir sencers i ben avinguts. Com si el rescat hagués estat possible perquè ell va voler i no pas perquè des del primer moment es va movilitzar tothom per salvar-los. Ara el senyor Piñera es vol passejar (potser ja ho fa) amb la càpsula Fènix per tot arreu on el rebin. Mentrestant, en altres mines els miners deuen seguir tant putejats com sempre, els que per fi han sortit d'aquí a quatre dies hauran d'enfrontar-se a la realitat i hauran d'admetre que tot el rebombori muntat no servirà per arreglar-los el futur per sempre. Hi haurà altres accidents en altres mines i potser hi haurà víctimes i aquest cop no hi haurà una sonda afortunada.

Què més ha passat? Ah, sí. Un futbolista, un tal Ramos, no fa gaire va donar mostres de la manera de ser de tot espanyol de pro i a la que va poder va menysprear Catalunya i la nostra cultura. El pitjor és que només ens vam emprenyar els catalans i no tots. La resta ni tan sols ho ha valorat si no era per treure-li importància.Era una broma, és clar. El pitjor de tot és que el que estava al seu costat, Piqué, en lloc de sentir-se directament insultat, que és el que va ser, va riure com per treure ferro a l'assumpte.  I no tinc ganes de dir-ne res més, perquè em caurà malament el berenar que encara no he pres.

Avui o potser ahir, ja no ho recordo, un del PP amb diarrea verbal va dir que els morrets de la Pajín li fan pensar en coses que no vol dir. L'Alícia Sánchez-Camacho té sort de ser al PP. Si fos d'un altre partit, els del PP l'haurien posada a caldo, perquè ja hem vist que quan critiquen les dones dels altres partits no ho fan seguint uns criteris professionals. Tot plegat fa venir basques.

I ara mateix a la tertúlia sobre La Riera que fan al programa de TV3 estan fent un gran escarafall pel fet que un dels personatges ha perdut la virginitat als 34 anys. Pel que es veu això no és possible. Pel que es veu s'ha de ser un àlien o un ésser amb algun problema greu per arribar a aquesta edat sense haver fotut un clau. Fins i tot diuen que potser és lesbiana la noia en qüestió i que el que passa és que amb un home no ho ha fet mai, però amb dones ho haurà fet manta vegades.

Oh, a sobre, ara mateix acaben de dir que la setmana que ve els de Divendres seran a L'Hospitalet de Llobregat!!!! No m'ho puc creure... hauré de gravar els programes... per fi sabré en què destaca la meva ciutat, tenim plats especials? Com se'n sortirà en Marius Serra per trobar maneres "nostrades" d'anomenar les roselles? Que no s'estranyi si li diuen que aquí en diem... "amapoles"...

Salut i una tisana...

Janelle Monáe

Llegeixo al Periódico un article curt de Nando Cruz sobre la Janell Monáe, un nom absolutament desconegut per a mi. És cantant, jove i, si he de jutjar per la foto del diari, amb un estil androgin que recorda una mica la Grace Jones, incloent-hi un tupè exagerat que s'eleva uns deu centímetres per damunt del seu front. L'article és una presentació del segon disc de la cantant, que avui actua a l'Apolo; que, probablement de fet, deu estar actuant ara mateix mentre escric aquesta entrada o potser ja ha acabat.

L'articulista en parla en termes elogiosos, la presenta com un d'aquells artistes que en surten pocs al llarg de les dècades i que van més enllà de la praxi habitual en el món de la música. Una artista versàtil que alterna estils diferents, des del funk galàctic (que no sé com sona) fins a jazz llatí o acords d'òpera. El que en diu Nando Cruz és suficient com per fer-me buscar-la al Youtube i decidir per mi mateixa si realment val la pena.

Espero trobar-me una noia alta, amb aires una mica petulans i música electrònica, amb videoclips d'arguments conceptuals, amb molts blancs i negres. El que trobo és una noia no gaire alta, de faccions suaus, mirada viva, veu profunda i vellutada. És cert, explota l'aspecte andrògin, però no juga a provocar. El que em trobo és una dona amb personalitat i carisma, amb molt domini de l'escenari, una artista seriosa. El seu estil a l'hora de ballar és curiós, molt ràpid i energètic. No puc evitar que em recordi el Michael Jackson, que per altra banda, crec que l'ha influenciat força, si més no pel que fa a l'estètica. No dec anar gaire equivocada, quan al cap d'una estona trobo un vídeo en què versiona la seva cançó Smile.

Pel que fa a la seva música, té efectivament estils diversos, jazz,  soul, música electrònica, funky (que no sé si és galàctic), rap, hip-hop... El primer vídeo que trobo al Youtube és d'una cançó en què hi col·labora el rapper Big Boi, dels Outkast. És suficient per copsar la seva qualitat, la resta de vídeos no fan més que confirmar la primera impressió.

Penjo el vídeo que acabo d'esmentar i em quedo amb les ganes de penjar-ne un altre que havia trobat i que ara s'ha fet fonedís. Una actuació en directe filmat per algú del públic (amb les mancances previsibles en aquest tipus de gravacions). L'escenari petit, el públic a tocar. Ella amb el cabell solt, amb pantalons folgats, camisa i tirants. Recorda més que mai el Michael Jackson de l'Off the wall i diries que balla igual. Però sobretot veus com es mou en les distàncies curtes, com presenta les cançons, fent brometa amb el públic... ficant-se'l a la butxaca, en definitiva.

Un conte de fades

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell. Esperava i esperava que un dia arribés un príncep blau... tot i que no li feia gràcia el blau, li agradava més el vermell, però deien que els prínceps blaus eren millors, que et tractaven com una reina, que vivies feliç i menjaves anís... tot i que l'anís no li agradava, preferia la xocolata, negra, per ser més exactes, però ho deia amb la boqueta petita, perquè a tothom li agradava més la xocolata amb llet. Pensava que l'important no era el color sinó que el príncep fos realment un príncep i no pas una altra cosa...

Un dia va presentar-se pels vorals un príncep que no era blau, tot i que tenia coses blaves i va fer-li proposicions honestes. Però ella era molt assenyada i si deien que el príncep havia de ser blau, per alguna cosa seria. Va rebutjar-lo i ell va marxar amb la cella corrugada pensant per dintre que les dones són ben complicades i que no volia més princeses, per molt que li haguessin dit que era el que havia de trobar si volia ser feliç.
Van passar pel castell dos prínceps més, un molt estrafolari, l'altre molt exòtic. Tots dos tenien el seu encant, però no responien al perfil i també van marxar, cua entre cames.

 

La princesa va comprendre que seria molt difícil trobar un príncep cent per cent blau i va rebaixar les seves exigències. Així, quan un bon dia va presentar-se un príncep gairebé blau del tot... bé, potser tan blau com el primer que havia vingut... va decidir acceptar la seva proposta honesta, tot i que modesta, i se'n va anar amb ell. 

Va passar el temps i el color blau es va descolorir fins al punt que no li va quedar cap resta de color, tot era o blanc o negre.
Ja no vivia en un castell, sinó en un pis petit en un barri de la perifèria.Quan tornava a casa després de treballar havia de netejar la casa, almenys prou com per rebre visites, dissabte ja faria els armaris.

Un dia, mentre netejava el forn de la cuina i des del menjador se sentia la tele i la bossa de patates que cruixia mentre el seu príncep blau descolorit hi enfonsava la mà, va pensar que més li hauria valgut anar-se'n amb el seu veí, aquell que li feia proposicions deshonestes. No era blau, però era vermell, que era el color que li agradava i a més tenia alguna cosa blava, així que tan dolent no devia ser. No era príncep però cobrava un bon sou i s'havia comprat un pis al barri de Gràcia que abans tenia quatre habitacions i ara l'havien reconvertit en un loft d'una habitació i moltes finestres.

Va deixar el marit descolorit i va marxar amb el manso vermellós i tot semblava que anava bé...

Fins que la Roja va guanyar el mundial...

El circ de la papallona

De vegades no cal explicar res. Tot i que, com que sempre arribo tard a tot arreu, és probable que ja els hagueu vistos.