Un conte de fades

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell. Esperava i esperava que un dia arribés un príncep blau... tot i que no li feia gràcia el blau, li agradava més el vermell, però deien que els prínceps blaus eren millors, que et tractaven com una reina, que vivies feliç i menjaves anís... tot i que l'anís no li agradava, preferia la xocolata, negra, per ser més exactes, però ho deia amb la boqueta petita, perquè a tothom li agradava més la xocolata amb llet. Pensava que l'important no era el color sinó que el príncep fos realment un príncep i no pas una altra cosa...

Un dia va presentar-se pels vorals un príncep que no era blau, tot i que tenia coses blaves i va fer-li proposicions honestes. Però ella era molt assenyada i si deien que el príncep havia de ser blau, per alguna cosa seria. Va rebutjar-lo i ell va marxar amb la cella corrugada pensant per dintre que les dones són ben complicades i que no volia més princeses, per molt que li haguessin dit que era el que havia de trobar si volia ser feliç.
Van passar pel castell dos prínceps més, un molt estrafolari, l'altre molt exòtic. Tots dos tenien el seu encant, però no responien al perfil i també van marxar, cua entre cames.

 

La princesa va comprendre que seria molt difícil trobar un príncep cent per cent blau i va rebaixar les seves exigències. Així, quan un bon dia va presentar-se un príncep gairebé blau del tot... bé, potser tan blau com el primer que havia vingut... va decidir acceptar la seva proposta honesta, tot i que modesta, i se'n va anar amb ell. 

Va passar el temps i el color blau es va descolorir fins al punt que no li va quedar cap resta de color, tot era o blanc o negre.
Ja no vivia en un castell, sinó en un pis petit en un barri de la perifèria.Quan tornava a casa després de treballar havia de netejar la casa, almenys prou com per rebre visites, dissabte ja faria els armaris.

Un dia, mentre netejava el forn de la cuina i des del menjador se sentia la tele i la bossa de patates que cruixia mentre el seu príncep blau descolorit hi enfonsava la mà, va pensar que més li hauria valgut anar-se'n amb el seu veí, aquell que li feia proposicions deshonestes. No era blau, però era vermell, que era el color que li agradava i a més tenia alguna cosa blava, així que tan dolent no devia ser. No era príncep però cobrava un bon sou i s'havia comprat un pis al barri de Gràcia que abans tenia quatre habitacions i ara l'havien reconvertit en un loft d'una habitació i moltes finestres.

Va deixar el marit descolorit i va marxar amb el manso vermellós i tot semblava que anava bé...

Fins que la Roja va guanyar el mundial...